Entre les narracions de la cultura popular i tradicional occidental hi ha més d’un conte en què es fa al·lusió a un país llunyà, desconegut, introbable. I sempre hi solia haver un rei bon jan i una reina adorable, més una princesa o un xicot mereixedor.
Els temps, ja ho va dir Dylan que llegia molt els clàssics, canvien. I ara a una velocitat de megues i xarxes. Però en l’imaginari popular i col·lectiu aquest país torna a viure. Ja siga amb el nom de Redonda com va fer Julián Marías o Torenza segons la IA.
Nosaltres, però, el País Valencià, juguem en una altra divisió. Perquè de fet som reals. Existim contra vent i marees i això des de fa un fum d’anys. Tants que ja ho voldrien alguns. Però la nostra existència és subtil, reduïda, mínima i desvestida.
Perquè, vegem…, on compta el País Valencià? Per a qui és una referència, per exemple? A l’estat fum de palla, a l’Europa comunitària una nebulosa, per als russos o els xinesos? Vinga home… Encara prou si algun turista se n’emporta una imatge que a Espanya hi ha gent que no parla espanyol.
I doncs? Què en fem de tot això? Seria pretensiós donar ací receptes o alguna cosa per l’estil. El que volem és tot simplement indicar que observant el teixit social del territori es constata que hi ha més força i gent del que ells volen i diuen. I que existeixen maneres d’entrar en el discurs social i tindre un mínim, mínim impacte. En primer lloc, hi ha les forces actives i que en són conscients de la nostra condició, és a dir, no els polítics que se’n foten, sinó grups diversos dels quals en tenim un fum al llarg i ample del nostre territori. Aquest mateix grup de La Veu, i tants i tants altres que han crescut en cada ciutat i poble, fins i tot els menuts. Tenim per exemple associacions culturals de tota mena, de la memòria històrica, els aplecs, les bandes de música, de gimnàstica o fins i tot sí, de bous. I ho dic jo que soc antitaurí. Ítem més… els clubs de futbol de qualsevol categoria… Igualment, el teixit empresarial valencià, que és xicotet i mitjà, però té una força impressionant malgrat ser menystingut per molts sectors. També les cooperatives de tota classe. I parem; però sabedors que el teixit valencià és ample i consistent.
L’energia que aquests grups, clubs, associacions, empreses, tota mena de cooperatives ben actives sempre, més o menys formals segons el seu propòsit, acumula pot ser enorme. Una força latent, discreta, amb un considerable potencial. Que podria ser utilitzada.
Acabe de llegir l’article de Pep Pacheco en què, via Acord Social Valencià, es proposa una reflexió. Tal vegada aquesta hauria de tindre una mirada ampla considerant una part del que exposem ací. Perquè ja sabem que tota pedra fa paret.
