Des de l’Acord Social Valencià hem iniciat un procés de reflexió i debat obert a la participació de tota mena de col·lectius socials, sindicals i culturals valencians al voltant d’una proposta per alçar un ample moviment social d’oposició i rebel·lia enfront de les polítiques antisocials i regressives que estan impulsant des del govern de la Generalitat, eixe macabre tàndem que formen PP i VOX.
En l’assemblea oberta que celebràrem el 4 de juliol en Ca Revolta ja vàrem apuntar la possibilitat d’organitzar, a la tardor, unes jornades de lluita contra la barbàrie legislativa que està desenvolupant la dreta i l’extrema dreta valenciana i que no persegueix més que destrossar, entre altres coses, els sistemes públics de salut, d’educació i de serveis socials, d’impulsar un urbanisme depredador de l’horta, de les nostres platges i del conjunt del nostre territori a favor de l’especulació. També de reduir i/o derogar drets -que pensàvem consolidats- de les dones, de la infància, de la gent gran, de l’emergència social o dels col·lectius més desfavorits socialment. Un cas especial d’aquestes miserables polítiques és el que fa referència -per la seua significació- al punt de desídia en què es troba la reconstrucció dels pobles afectats per la dana d’octubre de 2024. El govern valencià presidit per l’inefable Pérez Llorca segueix els passos del maleït Mazón -dimitit per la valenta pressió de les famílies de les víctimes de la dana- i entregat sense vergonya al neofeixisme de VOX. Aquest “nous polítics” de la dreta valenciana continuen sense escoltar als comitès locals d’emergència i reconstrucció i mantenen als territoris afectats per la dana sense poder superar la crisi eco-social que pateixen a conseqüència de la nefasta gestió que estan fent i al marge de la ciutadania afectada.
El govern actual de la Generalitat, en la seua deriva autoritària, també ha triat la llei d’acompanyament dels pressupostos, una via antidemocràtica i il·legítima, per a evitar el debat públic i introduir en l’ordenament jurídic valencià la idea racista i excloent de la PRIORIDAD NACIONAL, que suposa tot un atemptat contra la dignitat humana.
Què podem fer davant de l’ombrívol i preocupant panorama que se’ns planteja a les classes subalternes -que deia Raimon- davant de l’allau conservadora i autoritària que se’ns ve damunt?
Alguns hem començat per fer-nos una pregunta, que no per senzilla deixa de ser molt pertinent i alhora complexa. Fins i tot, no han mancat qui, mig en broma, l’han qualificat d’enigmàtica: hi ha raons per a la convocatòria d’una setmana de lluita a la tardor al País Valencià?
Efectivament, en la meua opinió, hi ha raons objectives per a la protesta i per a rebel·lar-se enfront de les múltiples agressions que està rebent una bona part de la societat valenciana amb les polítiques de la dreta valenciana. Són raons objectives, que en part coincideixen amb una percepció de l’existència d’un cert malestar social. Malestar, la dimensió del qual varia segons qui la formule o de quins sectors socials estem parlant, però que identifica perfectament que l’esbombat creixement econòmic està coexistint amb nivells de desigualtats socials inacceptables en una democràcia digna de tal nom. La situació que travessem amb el mal-govern de la dreta valenciana, perfectament pot legitimar una resposta popular contundent.
Dit això, introduirem l’altra vessant sense la qual no tindria sentit la pregunta inicial: estem en condicions d’assegurar que hi ha raons subjectives que avalen que eixe malestar social puga traduir-se en una potent mobilització ciutadana?
Aquesta segona part de la pregunta, crec que sí que planteja alguns dubtes raonables. Per exemple, crec que hi ha un ample acord respecte a la gran capacitat per a mobilitzar a la comunitat educativa per part dels sindicats valencians de l’ensenyament, però que encara hauran de sortejar situacions molt dures en el pròxim curs. A la continuació de les seues reivindicacions pendents, cal afegir un nou atac a l’exercici docent, una mena de guinda repressiva que ha aparegut de la mà de VOX: a través d’una esmena a la llei d’acompanyament dels pressupostos, ha modificat part de la legislació educativa i ha instaurat un control quasi policial de la inspecció a la qual faculta, en la pràctica, per a censurar continguts curriculars i anul·lar la llibertat de càtedra.
També soc conscient que les últimes mobilitzacions en la defensa del dret a l’habitatge i de rebuig als desnonaments han augmentat i estan anant a més. Respecte al deteriorament del sistema públic de salut (inclosa la salut mental) he comprovat que el gran malestar que existeix es manifesta de forma molt individualitzada, encara que qualsevol persona sap que perdre el dret a l’atenció sanitària universal seria una tragèdia social de proporcions incalculables.
En últim lloc, crec que es fa necessari incloure en qualsevol taula reivindicativa la denúncia i al rebuig de donar cobertura legal a la PRIORIDAD NACIONAL, perquè tot indica que la seua aplicació es notarà ben prompte, especialment en totes les prestacions socials i serveis propis dels Sistemes Públics de Salut, Educatius i de Serveis Socials.
Per a una anàlisi més realista i completa cal emmarcar aquest quadre descrit en un context general més global i observar que tot ha capgirat greument cap a l’augment dels autoritarismes governamentals i el creixement en paral·lel d’un nou tipus de feixisme amb notables ramificacions en determinats àmbits dels aparells estatals i de diversos poders polítics i institucionals, mediàtics i policials, judicials i empresarials. Els conflictes i les relacions comercials han passat de ser objecte del Dret Internacional a ser resolts manu-militari recorrent a la guerra, al segrest, l’ocupació i el genocidi.
És en temps d’incerteses quan apareixen els monstres. I en l’actualitat estem veient com un conglomerat internacional de poderoses forces financeres i empresarials -representats per personatges molt tèrbols i més propis de la gerència de casinos i sales de joc- estan treballant a marxes forçades per substituir les democràcies liberals per una cosa pareguda al tecnofeudalisme. I el més problemàtic és que han trobat una poderosa fórmula per a aconseguir suport social, la d’assenyalar a les persones immigrants, refugiades i demandants d’asil com els causants de tots els mals de la “nostra” civilització cristiana, del deteriorament de la “nostra” convivència i del col·lapse dels “nostres” serveis públics de benestar social.
Soc de l’opinió que hem de dedicar un poc més de temps a la reflexió i al debat abans de llançar-nos a una mobilització que estiga més adreçada a atendre el cabreig de l’activisme sociopolític de l’esquerra social o a l’abstracció de que “cal canviar el sistema“, que a l’estat d’ànim real d’una part significativa de la ciutadania. Perquè sí que hi ha una ciutadania disposada a mobilitzar-se contra les polítiques antisocials del govern autonòmic en mans del PP i VOX. Una part significativa del teixit associatiu valencià està disposada a mobilitzar-se en el marc d’un procés de lluita radicalment democràtica amb el que intentar aturar els plans antisocials de la dreta valenciana. Així doncs, no ens queda més que posar peu en paret i decidir col·lectivament: què fer?
Pep Pacheco és membre de l’equip de coordinació de Ca Revolta
