A Roma vam visitar el Coliseu després de més de tres hores de cua, com la resta de turistes. L’experiència de fer cua tot sol, mentre la família venia a poc a poc me la vaig prendre quasi com un experiment sociològic. És fascinant veure com s’organitzen els éssers humans per passar el temps. En una situació així, arriba un punt que els dispositius electrònics ja no entretenen i els que esperen alcen la mirada, contemplen per fora el monument que visitaran per dins, potser descobrint que l’exterior és més interessant, i comencen a parlar entre ells.
Davant meu tenia un pare i una filla de Barcelona. La filla adolescent parlava ara amb estima, adés amb altivesa amb el pare, sense arribar a faltar mai al respecte. El pare li feia fotos per a les xarxes socials i comentaven tot el que volien veure a Roma. Vaig fer la cua amb ells davant durant dues hores llargues fins que dos àngels d’ulls blaus, pell blanquíssima i cabells rossos van aparèixer i els van triar. Les guiris americanes els allargaven un parell d’entrades que no farien servir. Costava de creure. Les entrades eren gratuïtes, perquè era el primer diumenge d’octubre i les turistes simplement els les regalaven. Després de comprovar que eren vàlides (ja no ens refiem ni dels àngels) el pare i la filla se n’anaren. Estaven exultants. Havien interpretat el gest com una mena de rescabalament de la deessa Fortuna, ja que el dia anterior el seu vol havia patit un retard de diverses hores i havien perdut la tanda als Museus Vaticans, que cal comprar amb mesos d’antelació. Si em lligen, els envie una abraçada.
Quan se’n varen anar, davant meu van quedar un matrimoni de jubilats argentins, crec. Darrere continuaven tres joves, potser anglesos, que s’anaven rellevant. La conversa amb els argentins em va fer pensar en aquell conte de Cortázar, «La autopista del sur», en què un embús descomunal crea una curiosa comunitat que dura tant com el col·lapse viari. El conte va inspirar, a més del Week-end de Godard, la pel·lícula de Luigi Comencini L’ingorgo, amb un repartiment coral encapçalat per Alberto Sordi, que va nàixer en la casa que hi havia al costat del restaurant del Trastevere on havíem sopat la nit anterior. No és el mateix (a la pel·lícula que transita entre la comèdia i el drama, passen coses molt bèsties, com la subtrama d’una joveníssima Ángela Molina), però la fila del Colisseu també dona peu a fer noves coneixences efímeres, però intenses.
De sobte, vaig notar una presència silenciosa. Tenia una dona al costat. Mirava enllà, evitava el contacte visual, però caminava molt a prop meu amb passos brevíssims. Em vaig girar. Els joves anglesos no pareixien preocupats pel que era una flagrant infracció de les normes de la cua. Va arribar una segona dona, també baixeta, sigil·losa, però més manaire. Era evident que es tractava del cervell de l’operació. Vaig voler entendre que eren mare i filla («mama» es diu igual en molts idiomes). No vaig acabar d’identificar la llengua eslava en què es comunicaven. Vaig comentar la jugada amb els companys de davant. A poc a poc, la pressió augmentava. Evidentment, l’objectiu era avançar-me, però tinc experiència. Són molts anys de fer cua a les calderes del poble.
Ara, quan es reparteix la caldera en festes, cada colla té un número que ha reservat prèviament a l’ajuntament. Això estalvia conflictes o, si més no, els trasllada al moment de sol·licitar el número. Durant anys, però, la cua de les calderes s’organitzava mitjançant l’ancestral sistema de repartir tanda per ordre d’arribada. «Qui és l’última?», preguntaves i se t’indicava. En paral·lel, es tolerava que una veïna o un veí del carrer agafara el torn de diverses cases. Per tant, era habitual fer la cua en grupuscles coordinats. I tanmateix la lluita era ferotge i calia defendre el lloc aconseguit amb fermesa de guàrdia pretoriana. Per a això estava la Santa, la veïna que liderava el nostre escamot. Em recorde des de ben jovenet fent cua per a parar caldera i portar-la a ca l’àvia. Allà, les dones majors del meu carrer em feien bromes, m’arrepretaven, perquè se’ls apegara un poc de joventut, tal com deien, però sobretot m’ensenyaven a protegir el meu lloc a la fila, amb la llengua solta i els colzes ben oberts. A mi, mentre he tingut la Santa (no camufle el malnom, perquè això és un homenatge) i les altres veïnes a prop, no se m’ha colat mai ningú en calderes.
Tampoc se m’havien de colar aquestes dues dones silencioses. Vaig obrir els colzes com si foren ales. I, de sobte, tal com havien vingut desaparegueren. Darrere meu tornava a tindre un dels tres joves anglesos, el que anava amb gorra, camisa estampada i ulleres de sol, i llegia el Sàpiens de Yuval Noah Harari. No les vaig veure més i vaig arribar a dubtar si havien existit, fins que un parell d’hores més tard me les vaig trobar a dins, llegint un panell als peus d’una escultura. Hi havien entrat abans que nosaltres.
No m’agrada fer cues. En faig molt poques vegades. Si vaig a un lloc on hi ha molta gent que espera, me’n vaig i torne en un altre moment. Colar-se per a entrar a un monument turístic no és una infracció greu (problemes del primer món), però sí que és una falta de respecte pel temps dels altres, dels que s’han pres la molèstia d’esperar. Potser per això ens indigna tant.
Quan estàvem a punt d’arribar a l’entrada, una altra família ho va provar. Havien fet la cua, però ara miraven d’estalviar-se tot un tram que, a nosaltres, ens havia costat mitja hora de vida. L’estratègia silenciosa, en aquest cas, no va funcionar. Algú els va parar els peus i, tot d’una, es va armar un canyaret unes files més avant. El segon intent ens afectava de ple. Ens hi vam encarar i els vam enviar encara més arrere amb l’ajuda dels companys de fila. Això va trencar definitivament el gel amb els jubilats i els joves. La unió contra els incívics va esdevenir una amistat solidària i momentània, que es va traduir en salutacions afectuoses quan ens creuàvem dins de l’imponent amfiteatre Flavi que, al remat, tots vam poder visitar per dins. També els que intentaven colar-se.
