Escoltar una emissora de ràdio o un canal de televisió o entrar en una xarxa social -ai, els algoritmes!-, s’està convertint en un acte de risc per a la salut mental. Tot ens fa pensar que el món està podrit i que no té remei. Abocar-nos a un estat d’emergència social constant, de desprestigi de qualsevol forma d’Estat -judicatura, policia, partits polítics…-, ha esdevingut una arma de control social més potent -però més subtil- que les usades pels totalitarismes del segle XX. No hi ha remei! Cal mà dura!, pensen molts. Una mà autoritària que porta temps preparant-se per a assumir el poder, és clar. Una mà dura amb els vulnerables i tova del tot amb els poderosos.
Algunes persones -i organitzacions- intenten explicar o desmuntar cada dia l’allau de notícies -moltes d’elles manipulades- que ens turmenten fins al col·lapse. No és tasca fàcil, no hi ha mans, ni mitjans ni diners suficients. A més els qui donen la cara en aquesta lluita contra el Goliat de la intoxicació i les boles s’exposen a atacs verbals, físics i judicials, terreny aquest clarament desfavorable en Espanya a l’exercici de l’honestedat i la justícia. Atacs que s’acompanyen tantes vegades d’adjectius despectius en pantalles i tertúlies, que donen color a una suposada batalla ideològica. Però molts no estem en guerra, malgrat haver de suportar que si Xaros, que si feminazis, que si catalanistes, que si comunistes… Respostejar amb fatxapobre, ignorant, blaver, neonazi, masclista, racista…, no aprofita gran cosa, fora d’alimentar el femer dels trols. I és que no va de persones, va de grups socials i d’interessos contrastats. A més, desmuntar ideologies una a una és impossible.
Som el que som i creiem el que creiem segons la nostra ubicació social, que determina les nostres necessitats i desitjos o aspiracions. Ningú naix a priori amb marca de classe. Fins i tot el racisme decau davant els diners -esportistes musulmans d’origen humil o xeics àrabs, són exemple de la inconsistència del classisme o del racisme, excepció feta de Lamine Yamal, que sempre és atacat -per raons que donarien per a una altra columna d’opinió. Per tant, canviar de grup social és difícil però no del tot impossible. L’esport, l’espectacle i la política són bons trampolins.
Darrerament entre els polítics tenim exemples a bastament: Felipe González que es va criar a una vaqueria ara va de senyor conservador amb iot. El mateix podem dir d’Aznar -recordeu aquella empresa amb la dona, Aznatella?- o de M.Rajoy, tots dos, fills de franquistes de províncies de classe mitjana hui reconvertits en alta burgesia, nouvinguda això sí; o de Zapatero, el del iaio afusellat, que sembla dedicar la família completa a lucratius negocis, no dic que il·lícits, que no ho sé. Tots, i molts més, han escalat davant els nostres ulls plens d’interrogants sobre la seua honestedat. D’altres ho han intentat però s’han escanyat, com Ábalos, el fill del torero, o Zaplana i Mazón, que hauran de gastar els duros que han fet en la intimitat. Podeu afegir noms a una llarga llista d’escaladors polítics: Abascal, Díaz Ayuso… I a un nivell casolà i de poble, què penseu de la col·locació de la parella de Juanfran? Ell, que demonitza la política, la fa servir a conveniència també en l’escalada social. Per sort, la majoria de la gent roman fidel als seus orígens, i per això mateix, no perdona les traïcions fàcilment, contribuint aquestes a l’estèril desesperança.
La inconsistència institucional d’una administració que mai no ha pogut deslliurar-se de les arrels franquistes, contribueix a degradar la gestió pública, bastió de la democràcia. Ho saben els docents en lluita i les famílies que els donen suport, però també els sanitaris, els bombers, els treballadors socials… És com si el neoliberalisme regnant t’escopira a la cara que els teus impostos no serviran per fer una societat millor, més sana, més igualitària, més feliç.
El “cuanto peor, mejor” i “el que pueda que haga” resumirien la feblesa de l’Estat de Dret. Per això els moviments socials, com el que reclama massivament un millor sistema educatiu, o l’accés a treballs i habitatges dignes, o la lluita per les llengües pròpies, pel territori o contra el canvi climàtic… fan tanta por. Desperten consciències, sumen saba nova. No els deixem guanyar, ens juguem el futur.
