Aquests dies, la dignitat de la societat valenciana està tenint un esclat èpic. El suport de la vaga indefinida per l’educació pública és contundent i els carrers s’omplin cada dia de samarretes verdes. He estat en moltes de les accions convocades per sindicats i assemblees docents a València i a Alacant. En totes elles hi ha constants que es repeteixen: color verd, música, consignes, esperança… I valencià. La veu de les reivindicacions per l’escola pública sona en valencià. Hi ha preocupació i estima real per la nostra llengua, que està molt viva li pese a qui li pese. Tanmateix, eixa preocupació no es va plasmar clarament en la llista de preferències a reivindicar que els sindicats ens van proposar durant la negociació. El valencià quedava en sisé lloc entre una llista de set punts. Dilluns 25 de maig, el CSIF va fer un comunicat que explica moltes coses: “Para CSIF, la lengua no puede ser motivo de enfrentamiento ni un punto para mantener una huelga indefinida: trabajamos este tema desde un enfoque técnico, no político.” Tot i que va ser el CSIF qui es va expressar en eixos termes, les idees no són en absolut originals. De fet, són tan velles i estan tan gastades que han quedat en l’ambient com una mena de fortor de resclosit, una fortor d’aquestes que no se’n va ni amb aigua calenta.
Vet aquí algunes que s’assumeixen quasi com un axioma. A vegades es reconeix de manera explícita. La major part de les vegades no cal dir-ho: se sobreentén. El valencià no importa o no importa tant. Sempre hi ha coses més importants, com per exemple saber parlar bé en castellà. Eixa sí que és una de les grans, la lengua común, de encuentro y de convivencia. Amb el castellà pots anar a molts llocs; amb el valencià, no. Amb el castellà arribes a més gent. A més, a l’hora de treballar, en realitat necessites l’anglés: eixa també és important. Admetem que el valencià és entranyable, que sí, que és la nostra llengua i ens faria pena si es perd. Però som educats, tenim sentit comú i som pacífics per damunt de tot (no com els catalans). El valencià és una llengua amable que no s’ha d’usar per enfrontar-nos ni per fer política. Fer política deu ser una cosa molt lletja i tenir ideologia, també. Per això és millor no parlar de política, no ficar-se en política i no fer política. És preferible tenir enfocaments tècnics en les reivindicacions. I la tècnica, sembla ser, demana excloure’n el valencià. Nosaltres també ho hauríem de saber. No pel CSIF ni pel PP ni per Vox, sinó per tota la maquinària estatal que durant més de tres segles ens ha estat repetint eixes idees velles i gastades que ja fa temps fan olor de resclosit.
Necessitem tirar les seues idees podrides que ens han fet creure durant massa temps que som tan poca cosa. Tirar-les ben lluny o cremar-les i deixar que l’ambient s’airege. No podem esperar més. Ens hi juguem la llengua i la dignitat com a valencians. Ens juguem que ens tracten com a ciutadans de primera o que ens continuen menyspreant com a valencians. El valencià importa. De fet, importa tant que és innegociable. Exigim estudiar en la nostra llengua en la nostra terra. No assignatures comptades en percentatges de misèria. No en una loteria de votacions que únicament garanteix el caos. No com una llengua reduïda amb la ideologia del secessionisme lingüístic i degradant en el currículum. Volem la nostra llengua i la volem completa. Tenim el dret irrenunciable a tenir la nostra escola, una escola valenciana i garantida per a tot aquell que vulga ser partícip de la nostra cultura. Per això hem d’implicar-nos en una política que no ens excloga amb mentides absurdes ni que acuse el valencià de ser una llengua que enfronta. Hi ha polítiques molt lletges, certament, però n’hi ha d’altres que són lloables. Defensar el valencià és fer política, sí. Fer-te sentir malament per fer-ho, també. El somni d’alguns és que fem política del silenci i d’acotar el cap. El nostre somni és un altre.
Rosanna Martínez és presidenta d’Escola Valenciana.
