Què és un colp d’estat? Hi ha una imatge definida a les revolucions liberals en la qual parlar d’un colp d’estat implica una eliminació violenta i militar directa de qui exerceix el poder com a resultat de l’ordre polític establert. En realitat, hi ha una definició molt més ampla, que parla de desplaçar del poder de forma il·legal, violenta o per la força. La idea ha evolucionat en realitat de l’accepció postmedieval, on era un rei qui decidint canvis estatals en poders inferiors donava colps d’estat, afegint el component revolucionari o reaccionari se’n van estandarditzar i des de la caiguda del mur de Berlín i els dubtes democràtics al voltant de la desintegració de l’URSS encetem una època postmoderna de colps d’estat, en els quals els components violents i militars perden importància tancant Ieltsin aquesta era, Curzio Malaparte teoritza que en realitat els elements que defineixen el colp són la sorpresa i la curta duració de les operacions amb el mínim exercici possible de la força.
Així el nou colp d’estat, conegut com a colp suau, és el que hui s’utilitza. S’han distingit cinc etapes del colp suau: la divulgació de falsos rumors en cerca d’un clima disruptiu, campanyes mediàtiques massives de denúncia de la manca de llibertat d’expressió i drets humans titllant al govern democràtic i sense poder directe sobre els mitjans d’autoritari i censor, l’amenaça violenta i subversiva, operacions de guerra psicològica i la cinquena, busca derrocar mitjançant un clima de xoc social i fins i tot lawfare fins a aconseguir la renúncia del executiu, poder o polític determinat, no cal que es produïsca lawfare ni expulsió directa, la coacció per a forçar la renúncia també seria part del colp d’estat.
Fetes les definicions i abans d’anar a exemples, quan afirme que l’eliminació política de Mónica Oltra ha estat un colp d’estat, no ho faig des de la hipèrbole, sinó des de la deformació professional politològica de definir els conceptes polítics pel seu nom. Tècnicament un colp d’estat no és una acció que afecte necessàriament a tot l’ordre polític i públic, ni a tot l’executiu ni únicament a governs centrals; del mateix mode l’aplicació del 155 a Catalunya va ser un colp suau de llibre de text com ja han explicat abundantment politòlegs reconeguts com Jorge Vestrynge.
El concepte del colp suau es va desenvolupar arran del 1953 a Iran quan els Estats Units i Regne Unit van derrocar el govern democràtic de Mossadegh organitzant disturbis violents a favor del Sha i el jutjat militar va detenir l’executiu acusat de les 200 morts que van produir. Bolsonaro va accedir a la presidència de Brasil mitjançant un colp suau contra Lula da Silva i Dilma Rousseff en el qual, qui serà ministre de justícia de Bolsonaro, el llavors jutge Sergio Moro va conspirar amb la fiscalía, ordenant-los inventar proves contra el govern per incriminar-los i cessar-los del poder judicialment, forçant eleccions pràcticament organitzades pel partit de Bolsonaro que va canviar l’executiu. Tant Rousseff com Da Silva van ser declarats innocents després per la justícia. Rafael Correa va canviar per a sempre la inestabilitat i la pobresa de l’Equador. El seu hereu en el poder, Lenin Moreno, va virar totalment cap a la dreta i per aconseguir-ho va iniciar una campanya de Lawfare contra tot el correisme del seu partit que ha terminat amb milers i milers de líders socials exiliats i Julian Assange empresonat. A Veneçuela hem vist fins i tot com Juan Guaidó era reconegut president pel morro per la major part dels estats del món. Tot i tenir un sistema electoral democràtic homologable on de fet totes les sensibilitats polítiques han guanyat i perdut eleccions.
A Bolívia van apartar Evo Morales amb un argument legal cert i impecable; Morales havia perdut el referèndum per eliminar la limitació del mandat presidencial, però, així i tot, es va presentar i va guanyar les eleccions amb l’acceptació dels resultats de tota la comunitat internacional i els observadors. Amb aquest argument, la dreta va decidir que era il·legítima la victòria del partit de Morales i Jeanine Áñez es va proclamar presidenta, destituint pels jutjats amb ajuda dels parapolicials el govern i proclamant un règim anticonstitucional que després d’assassinar i reprendre brutalment milers d’activistes i líders socials i fins i tot emprendre polítiques d’extermini indígena, va perdre les eleccions contra el partit de Morales, ja sense ell. L’actual règim d’Ucraïna sorgeix d’un règim constitucional originat en el colp d’estat de Maidan de 2014 que va derrocar un règim nascut del cop d’estat de 2004 del liberal Víktor Iúshchenko juntament amb ultradreta ucraïnana i el partit comunista. A base de manifestacions anomenades ‘la revolució taronja‘ varen aconseguir que es repetiren les eleccions i guanyar-les canviant el poder. La revolució de Maidan va arribar més lluny eliminant violentament el govern russòfil.
El cas contra Mónica Oltra coincideix plenament amb tots aquests exemples de funcionament; recapitulem, per què Mónica Oltra ja no és la vicepresidenta del Consell? Els fets són els següents: primer, el seu exmarit era un professional amb anys de servei impecable sense cap mínima alarma i un dia és acusat per Teresa, una adolescent llavors menor d’edat, de fer-li tocaments en el centre on treballa aquest on tothom sap la seua condició de parella d’Oltra. Això desencadena la història que coneixem. Teresa presenta risc de fuga, està en una situació social marginal i vol deixar el centre. En aquella època el consell ha destapat abusos a menors en molts centres dependents de Conselleria, fet que ha millorat la vida de moltes de les víctimes de les quals s’ha ocupat el departament, que han sigut reubicades i indemnitzades. Tots els professionals que analitzen el cas en eixe primer moment dubten de la credibilitat dels fets i troben contradiccions fonamentals en el relat d’ella, mentre ell sí que presenta un relat creïble i coherent. Tot i això, la duresa de les lleis del menor i la càrrega de la prova inclinen el relat judicial a favor de Teresa. Tal com han explicat des de Teresa fins a l’entorn de la víctima, des del primer moment van estar assessorats per la llavors importantíssima dirigent de Vox Cristina Seguí i el president d’Espanya 2000, José Luís Roberto, els qui prometent-li diners, un treball a Madrid, un habitatge i moltíssimes coses li demanen que declare contra Oltra i el seu marit. Finalment, els serveis del menor li retiren la custòdia del seu fill aquest estiu al qual se li ha detectat un positiu en cocaïna. Una vegada dimiteix Mónica Oltra es descobreix tot quan tant Seguí com Roberto abandonen Teresa i el seu entorn familiar els recrimina haver-la utilitzat per destruir Oltra revelant les converses de Whatsapp on queda palés que Roberto i Seguí, competint entre ells per l’atenció de la víctima, la instrumentalitzen totalment perquè mentisca i inventen proves contra la conselleria i la vicepresidenta. De fet, la mateixa víctima relata en xarxes socials com funcionava aquesta trama assenyalant com a cap de la mateixa Alberto de Rosa, director de la concessionària Ribera Salut i germà del senador del PP Fernando de Rosa, president de l’Audiència Provincial de València, quan s’inicien tots els procediments.
Els fets també són els següents: tant la premsa del 78 com l’espectre polític d’esquerres des del moment de fer-se públic el cas donen suport obertament a Oltra i donen espai i credibilitat a la seua part, puix no s’atreveixen ni a negar la versió que ara sembla discutible que els abusos contra Teresa es van produir. Seria ideològicament incoherent amb la màxima del «jo sí que et crec», que el feminisme fa servir davant qualsevol dubte de violència masclista arran de la doble victimització que pateixen les víctimes d’abusos sexuals. Tot això canvia en dues fases: primer la dreta comença a assetjar intensament Oltra a causa d’aquest assumpte en les sessions de control de forma cada vegada més insistent. Segon, el TSJCV imputa Oltra, un organisme judicial controlat pel CGPJ i que ha mostrat de forma reiterada ser l’organisme judicial del PPCV i dedicar la seua obra a exonerar corruptes de dretes, destruir polítiques botàniques i imputar càrrecs públics d’esquerres amb un biaix conservador evident. Ho fa segons la seua pròpia interlocutòria sense proves. En eixe moment la situació pega totalment la volta. Tercer, l’anterior amabilitat dels mitjans de comunicació es transforma en una hostilitat inèdita, un clam unànime de totes les postures polítiques des de l’euroesquerra fins a la ultradreta per la seua destitució enfonsant la seua reputació i emprant la guerra psicològica a nivells d’odi vistos abans amb Bin Laden o el Chicle. Els mateixos que havien arribat a posar Oltra com a exemple de lawfare patida callen en el millor dels casos o es passen a eixa narrativa que vol triturar Oltra. Quart, la pressió s’ha ampliat al PSPV, soci d’executiu que no governaria sense els vots d’Oltra, perquè traint l’esperit de la coalició destituïsca la candidata d’un altre partit, el que a més comporta eliminar la seua principal rival política per l’hegemonia dins el bloc de l’esquerra. No triga a cedir a la pressió i acaba perfilant l’amenaça: o Oltra dimiteix o serà expulsada i es consumaria el colp. Compromís se sap atacat i està disposat a anar a la guerra total, encara que el Botànic se’n vaja a fer la mà. Oltra no desitja cap d’aquestes dues possibilitats que impliquen sí o sí que ella ja no serà vicepresidenta del Consell. Ja l’han expulsada decidisca el que decidisca. Així, perquè almenys no li furten la iniciativa, dimiteix; no hi ha altra alternativa i eixa és la tesi de tothom. En l’horitzó, descobrir que tot era una enganyifa, la molt possible repetició del judici contra la seua exparella on Teresa ho tinga molt més complicat i la seua exoneració judicial que tard o d’hora es produirà per la insostenibilitat jurídica de tota aquesta pantomima i la desaparició del cas en l’àmbit mediàtic, incloent-hi aquesta nova informació una vegada ja s’ha consumat el colp.
Oltra ha estat votada per 443.640 valencians, destacant respecte a la resta de candidatures de Compromís. Ha estat una figura central i nuclear de la política i la institucionalitat valenciana les darreres dues dècades i és un actiu, per tant, amb alta legitimació democràtica per a considerar que la seua presència en un govern representa la voluntat dels seus votants i en alguna mesura la de votants dels altres partits amb els quals comparteix govern. I, en un sentit teòric, de totes les persones valencianes. El més rellevant que ha passat el 2022 és que la mateixa ultradreta que va dirigir el colp d’estat del 155 junt amb una ultradreta nostrada que representa el corrent intern mafiós han dut a terme el segon colp d’estat suau de la democràcia del 78 al País Valencià, dirigits pel lobby de Ribera-Salut, utilitzant el PSOE i els mitjans de Madrid com a instruments i furtant-li a quasi mig milió de valencians i molts més la seua veu democràtica. En un sentit politològic i no narratiu, als valencians ens han donat un colp d’estat, i el que és pitjor, la vida ha continuat com si res.
