En defensa de la democràcia i de Mónica Oltra

La presumpció d'innocència és un dret fonamental regulat a l'article 24.2 de la CE, i per això, l'estat d'innocència implica que aquell que té la consideració d'investigat té la mateixa situació jurídica que qualsevol persona innocent. Esta frase que podria ser una obvietat per a tots aquells que tenen algun tipus de formació jurídica, esdevé ara, en estos dies, un principi a reivindicar, si no és que allò que es pretén siga laminar un dels fonaments sobre el qual descansen les democràcies als països del nostre entorn: la Justícia.

Així doncs, si conjuguem este dret bàsic amb el dret a la defensa i a un procediment just hem de coincidir amb la interlocutòria 41/2022 del TSJ valencià de 16 de juny, pel qual «a fi d'esgotar la instrucció resulta imprescindible citar en qualitat d'investigada a l'honorable Mónica Oltra...» sense perjudicar el seu dret constitucional de defensa i sense perjudicar el dret d'acció de les parts acusadores i defensa de les parts acusades.

És a dir, que, per una banda, el Tribunal declara els drets que li pertoquen a les parts, però, en canvi, la pressió dels poders fàctics, perverteixen estos drets fonamentals, on només l'abandonament del càrrec és l'única eixida possible, és a dir, que tot aquell qui està investigat és culpable, i jo em rebel·le contra això, de cap manera vull acceptar-ho.

Acceptar que aquell que està sent investigat ha de dimitir dels seus càrrecs, ens du a la perillosa conclusió, que si no la combatem, els propers responsables polítics els posaran i els llevaran els platós de televisió, els jutges i fiscals, i no els ciutadans amb el seu vot.

Però és que, a més, tant la interlocutòria 41/2022 com l'informe del ministeri fiscal reconeixen que no hi ha prova directa que vincule els «singulars tràmits amb l'aforada». Per si això no fora prou, i per acabar-ho d'adobar, la mateixa interlocutòria diu que el fet que estiga pendent el recurs Luis RI davant del TS impedeix al tribunal jutjar sobre el que seria el delicte més greu, el d'encobriment, atés que en el cas que finalment Luis Ramírez fora absolt tot quedaria en res.

Així doncs, s'ha perpetrat la dimissió de Mónica Oltra no per unes raons jurídiques ni per exigències de la legalitat, tot el contrari, s'ha vist forçada a dimitir per la pressió dels poderosos i per l'escassa defensa que els polítics actuals fan de les garanties juridicoprocessals.

Potser Mónica Oltra ha estat víctima de la doctrina que ella mateixa va imposar en el seu propi partit, on va obligar que l'alcalde de Guardamar de la Safor no poguera presentar-se a les llistes de Compromís en les eleccions de 2015, perquè sobre ell havia caigut el «sambenito» d'imputat, i seguint la mateixa doctrina, també va obligar una directora general a dimitir per una qüestió absolutament privada que no tenia res a veure amb el desenvolupament de les seues funcions en el govern, i on tampoc es va defensar ni respectar la presumpció d'innocència a distints gestors de DIVALTERRA, als quals se'ls va aplicar la doctrina preventiva d'imputat igual a culpable. Però això no justifica que ara no s'haja de dir prou!!!

En esta ocasió, i amb l'ànim de protegir els funcionaris, Mónica Oltra, amb un gest que l'honora, va dir públicament que l'informe el va encarregar ella.

Qüestió a banda mereix el mantra que tant la interlocutòria del TSJ com l'informe del ministeri fiscal repeteixen amb un excés d'imaginació: que el seu objectiu era una concertació amb els funcionaris a fi d'ocultar o dificultar proves en la investigació, per protegir la carrera política de la vicepresidenta. Sí que ho han encertat, de veres.

Però el que més sobta, és que 13 professionals dels serveis socials d'amplíssima trajectòria, molts d'ells funcionaris de carrera amb dilatada experiència, coincidixen en una mateixa versió, com és no donar crèdit a la menor i, en canvi, els jutges i fiscals veuen una maniobra de concertació. És a dir, que entre els menors i la fiscalia no ha d'haver-hi cap filtre de professionals que puguen exercir la professió per a la qual s'han format.

Finalment, la instrucció deixa moltes incògnites que s'han d'investigar, com ara que més de 13 investigats funcionaris i professionals dels Serveis Socials coincidixen a dir que la menor recorre sistemàticament a la mentida i que es fugava del centre sistemàticament; que hi ha indicis que molt probablement apunten que la menor en els moments que referix els abusos no era al centre, i que amb data 13 de febrer, la menor acompanyada d'una treballadora social ja va posar en coneixement de la Policia Nacional els abusos dels quals havia estat víctima. Tanmateix, de manera sorprenent, la Policia Nacional no ha estat encausada i, en conseqüència, no se'ls acusa d'encobriment ni de l'omissió del deure de perseguir delictes.

El resultat de tota aquesta injustícia és que la vicepresidenta del govern valencià es veu obligada a presentar la seua dimissió per la pressió dels poders fàctics i per la poca capacitat dels polítics actuals de fer front a eixes pressions i posar-se de perfil. Hauríem d’aprendre d’aquesta lliçó... La democràcia està en perill.