Hi ha una anècdota que s’ha contat diverses vegades i que he llegit no recorde on i que probablement explicaré no del tot exactament, però que això té igual, perquè, se non è vera, è ben trovata -i perdoneu-me el tòpic de citar aquesta frase feta italiana que els italians no diuen…-. La bona qüestió és que, després d’un concert de Raimon als inicis de la Transició, s’acosta Alfonso Guerra -o algun dels gerifaltes socialistes- al grup que formaven el cantant i alguns personatges del valencianisme més i els amolla: «muy bien, muy bien, le daremos la autonomía a Cataluña». Si l’ús del verb «donar» i la conjugació en primera persona del plural ja ho resumeix -tot plegat- d’una manera excel·lent, la continuació va ser millor encara: «pero nosotros somos valencianos». «¡Ah, no! ¡Con una Cataluña ya basta!».
Durant la Transició hi havia tres territoris clau en disputa, més enllà dels herrialdes d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, així com Catalunya, amb els quals ells -ells- no podien fer res més que empassar-se el gripau: Galícia, que podria haver esclatat amb un nacionalisme més contundent i una llengua reintegrada en el sistema galaico-portugués i no reduïda als límits espanyols; Navarra, que de cap de les maneres ells -ells- podien permetre -tal com la lògica més elemental de la història recent indicava- que s’integrara en una autonomia basca, ja que, com molt sincerament va sentenciar algun «hombre de estado» franquista o assimilable -n’hi ha que no?- «llavors tindria una frontera tan llarga com la d’un estat», i, per descomptat, el País Valencià.
Juntament amb les Illes, però sobretot al País Valencià, per població i per pes relatiu i total del PIB, ells -ells- tenien molt més clar que el més maulet dels maulets de llavors i dels que vindran que calia tallar de soca-rel i amb els mitjans que calgueren el «càncer» (amb eixe terme exacte el va qualificar tot un senyor «padre de la patria», Fernando Abril Martorell) del «nacionalismo», el qual no es podia estrendre més enllà d’on no tenien més remei que conllevarlo. I, doncs, no es varen privar de res. De res.
Als valencians no ens ha d’explicar ningú què és el lawfare, el dret penal de l’enemic. Tenim tot un estat en la nostra contra. De manera radical. Inasequible al desaliento e impasible el ademán. Hem patit -i patim- una violència qualificada de «baixa intensitat» des de la Transició ençà. Ja fa mig segle, doncs. Hem tingut la llibreria més atacada d’Europa i escriptors que han patit bombes a sa casa. Hem tingut i tenim l’extrema dreta feixista que fa la faena bruta des de la manera més normalitzada i institucionalitzada possible. I, jovenet, si estàs pensant anar a una manifestació de rojoseparatistas, pensa-t’ho, que mira què li va passar a Guillem o Miquel. En tenim de tot, podeu triar de la parà. I tot -tot- amb la connivència -quan no l’impuls directe- de l’estat espanyol com a tal. L’Estat real, més enllà de retòriques buides. I ho hem tingut i ho tenim amb independència de -perdoneu-me ara la marxistada– la correlació de forces corresponents en cada cas. Amb un càncer no s’hi juga. I punt.
Em sembla molt necessari recordar aquests apunts ara que ha saltat el gran escàndol de les clavegueres de l’Estat espanyol perquè ara han afectat un partit i un polític d’innegable i inqüestionable pedigrí espanyol; és a dir, Podemos i Pablo Iglesias, la formació i el líder que més vegades ha usat els termes pàtria i patriota (espanyols, òbviament) a la tribuna de oradores des de José Antonio Primo de Rivera. Heus ací l’escàndol.
Que ho és, i tant. Això no ho dubta ningú, per descomptat. Però al valencianisme ens cal posar en perspectiva aquestes pràctiques, encara que siga només per a tornar a adonar-nos de les coordenades en què ens movem. I si algú en dubta, Villarejo li ho aclareix, amb una sinceritat envejable, com quan explicava al número 2 del Ministeri d’Interior que «hay que tener un equipo de gente honesta, seria y dura para estos hijos de puta de los catalanes y para estos hijos de puta de los vascos».
Però sobretot li aclareix el dubte el sistema polític espanyol, quan, després d’eixir a la llum aquest àudio i aquestes floretes tan jocfloralesques, va entonar la cançó clàssica del poeta, aquella que deia que «la vida sigue igual». Clavegueres contra els catalans i contra els bascos? On està la notícia?
