El Carmel primer que res, vull dir abans d’aquest daltabaix de què us parlarem, va ser una muntanya pelada. Va ser l’esquelet abandonat a tocar del cel de Barcelona d’una balena gegant sobre el qual, entre garrofers i matolls, fonts d’aigua fresca, van anar espargint-se també unes dotzenes de modestes torres blanques d’estiueig. Muntanya de berenars i festa, de banderes, entrada màgica a les entranyes de Collserola per camins voretats d’arbres esquifits i plantes aromàtiques on habiten els eremites, les bruixes bones, el mussol solitari.
Després de la guerra d’extermini del feixisme, la muntanya pelada un dia es va poblar a correcuita de milers de treballadors extremenys i andalusos de rostres torrats pel sol que, sobre costeres impossibles, van anar aixecant amb les seues pròpies mans, maó a maó de sang, una muralla de fràgils edificis darrere de la qual es va matar la misèria a colps de martell i de somnis, de no pocs silencis, també. L’alcohol feia passar de vegades les penes i a les festes majors, mentre sonava l’orquestra Ritmo Azul o feia sonar com un Armstrong la seua trompeta Rudy Ventura, les parelles es magrejaven excitades sota les bombetes de colors i pensaven els cors de les magranes i els de les figues sucoses, la gelor agradosa del ferro sobre la carn i el gust de la canyella en els llavis, les boques plenes de maduixes.
Tot això passava mentre els voltors del franquisme perforaven la muntanya, miraven de fer-se rics a costa dels lloms encorbats d’aquella munió de gent que havia fet seu el sostre de la ciutat. Mentre la muralla continuava elevant-se fins l’infinit amb una corona d’antenes de televisió i fils d’estendre roba de pobres. Mentre al cim de la Rovira, en els búnquers abandonats dels canons Vickers republicans, les mares cuinaven potatges i brous i els seus xiquets jugaven sota una lluna de gel. Mentre en alguna part d’aquella jungla urbana, Mercè Rodoreda, escrivia i reescrivia sobre una tauleta de fusta la seua gran història sota la mirada atenta de Joan Sales.
Tot això passava, déiem, mentre la ciutat s’escampava com una taca d’oli o com una ona però sense acabar mai d’arrabassar del tot les fàbriques pudentes, les xaboles infames de la desigualtat, la resistència dels indoblegables.
Un dia de 2005 el Carmel es va obrir com un meló d’Alger rebentat contra el paretó de ciment d’una séquia. Era el primer avís del progrés que arribava a la muntanya. La terra es va engolir uns quants carrers i, també, la vergonya d’una classe dirigent inútil i mantinguda.
I després d’aquell gran terrabastall tot va tornar a ser gairebé com havia sigut sempre. El rebombori diari de la plaça Pastrana, els dissabtes de tràfec del carrer de Dant, els trucs del venedor romanès de globus i els colors de la fireta de la Rambla, el món immens des d’aquella altura. El món darrere de la seua muralla proletària de Jericó.
Els temps han canviat, però, i a la ciutat ja no n’hi ha cap lloc segur on amagar-se dels depredadors invisibles que van anar arribant a tongades, que van anar instal·lant-se, que van anar ocupant carrer a carrer, barri a barri amb els seus negocis de neons, els seus restaurants de no-menjar, les seues caravanes de bicicletes ridícules i els seus estols de surfistes bronzejats. Ja no hi queda ni un sol lloc segur. Tampoc a la muntanya pelada.
Primer va ser aquella tanda d’apartaments del passatge d’en Xinxó que, en quedar-se buits per defunció dels propietaris o impagament dels lloguers, van comprar i van dividir en molts més apartaments, apartamentets, apartamentiuets col·locant parets de pladur i reconvertint els wàters en cagadors venecians. Després els mateixos i uns altres van continuar comprant edificis i baixos per tot el carrer Dant. La carnisseria de Yusuf es va reconvertir en una fun smoothie shop, el basar de Sacedón en un A relaxing, mood-lifting space. Teas of all flavors and homemade cookies, i la farmàcia de tota la vida en una en una marihuana store. Uns anys més tard, van tirar a terra tots els edificis de la plaça Cosmos que va passar a anomenar-se Blue bear i en els solars es van aixecar súper-mini-apartaments finançats per les entitats més fortes del país. I uns anys més tard encara van tirar totes les cases del carrer Sigüenza on van aixecar edificis moderns de parets de cristall i hotels luxosos i fins i tot un Casino indi d’una filial de Las Vegas. I així any rere any fins que la muntanya pelada va començar a ser igual que la resta de tota la ciutat, una a fun, massive whorehouse with no manager and no order.
Fa poc, en un mur intacte encara d’aquell primer Carmel, un vell va gosar escriure: Nessun maggior dolore -que ricordarsi del tempo felici- nella miseria… Ni dos hores van trigar a trobar-lo i expulsar-lo de la ciutat. L’endemà a primera hora no hi havia ni rastre de la sentència de Dant.
