La Lletra Lila, guardó amb què la Junta valenciana de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana distingeix cada any la trajectòria d’una escriptora, ha correspost enguany a Carme Manuel (València, 1960). Josep Vicent Garcia Raffi, amic i col·laborador primerenc de la polifacètica autora, va glossar-ne la trajectòria recorrent a l’ordre alfabètic amb una paraula clau per cada lletra que completés el dibuix de l’homenatjada. I ho va encertar de ple, perquè no veig que l’aproximació a una personalitat tan desbordant, apassionada i complexa i a un camí intel·lectual i vital tan sinuós com els de Carme es puga fer al marge de l’ordre tan eficient de l’alfabet. La idea connectava perfectament amb un premi plenament justificat pel seu objectiu promocional –contribuir a fer més visible la literatura femenina– i que ha sabut concentrar en les dues belles paraules del seu nom tot el sentit que l’inspira. Si literatura deriva de lletra, el color lila, variant de la flor lilà (del persa: blavenc, moradenc) ha esdevingut el símbol principal del feminisme: una conjunció feliç. Algunes de les lletres de l’eloqüent discurs de Garcia Raffi eren la B, de Maria Beneyto, la D d’Emily Dickinson o la G de Gal·les, i totes tenien la virtut d’assenyalar alguns dels motius que han fet Carme Manuel digna amb escreix d’aquest premi.
El seu discurs final no fou menys brillant però sí més apassionant, com era d’esperar, amb aquella força encomanadissa que Carme posa en tot allò que fa i comunica amb la seua veu nítida i potent, ben articulada, decidida a expandir-se i captar sense defallir l’atenció de l’auditori. Deu ser un dels trets que més bé la caracteritzen, l’energia de la seua paraula, i que millor deu haver contribuït a la conquista del nombre i qualitat dels seus deixebles. Entre les moltes qualitats que exigeix la docència, la capacitat de transmetre una autèntica passió per la matèria que s’explica i l’ofici d’ensenyar, al capdavall per la vida, és imprescindible. Qüestió de tarannà, sens dubte, però també de rigor, treball i convicció en allò que hom es proposa i fa. Tot això és a la base de la singular aportació de Carme Manuel en els diversos camps complementaris del seu treball intel·lectual: la docència en secundària i més tard des de la seua càtedra de literatura nord-americana a la Universitat de València, la pionera traducció de poetes gal·lesos en col·laboració amb Josep Vicent Garcia, els 1.789 poemes d’Emily Dickinson, obres de Claudia Rankine, Pauline Hopkins, Mary Shelley o Virginia Woolf, entre d’altres, la biografia de l’activista, periodista, assagista i traductora gal·lesa Esyllt Thomas Lawrence, la tasca al front de la Biblioteca Francisco Coy d’Estudis Nord-americans i, des de 2021, com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i coordinadora de l’Any Maria Beneyto. Els seus estudis literaris i les seus traduccions giren principalment sobre dos eixos que sovint s’entrecreuen: la literatura feta per dones i l’afroamericana. En 2025 l’Associació Espanyola per a l’Estudi dels Estats Units d’Amèrica (SAAS) va crear el premi «Carme Manuel Young Scholar Award» per a estudiants de doctorat. Afegim a això la novel·la Llanceu la creu (2013) i diversos relats publicats en obres col·lectives.
L’arribada de Carme a l’Institut Clot del Moro de Sagunt, on jo treballava, a principis dels vuitanta, va provocar un benèfic impacte. Carme brillava amb llum pròpia enmig de la grisor predominant del claustre. Una catedràtica d’anglès jove que usava invariablement el valencià en tot i amb tots, sense les manies i complexos que encara llastaven molts professionals del ram, moderna, inquieta, entusiasmada amb la docència i el treball, sempre elegantment vestida i amb un rouge seductor a flor de llavis. I a més guapa. Llavors ja s’ocupava de l’estudi de la situació de la literatura i llengua gal·leses, que entre d’altres coses fruitaria en la seua traducció de poesia gal·lesa de 1992. Una de les activitats de la complicitat que ràpidament es va produir entre nosaltres dos va ser l’entrevista que ella va tramar amb un professor gal·lès perquè jo li expliqués la meua visió sobre aquests temes al nostre país. Era com un àngel (Maria Fullana en diria una àngela) acabada d’arribar del cel per demostrar-nos que hi havia altres camins per impulsar la nostra llengua, per viure la normalitat sense esperar el demà ni perdre’s pels laberints inútils d’especulacions que només condueixen a la defecció, com el lament constant pel país que sovint excusa la inacció. Alegria, cosmopolitisme d’arrel anglosaxona (l’únic que comptava de veres), anar al gra i tirar pel dret, pura vitamina per als decandits departaments de valencià on el sistema havia descarregat tota responsabilitat envers el present i futur de la llengua.
L’agraïment de Carme, expansiu i incisiu com ja hem dit que són les seues passions, va ser generós amb totes aquelles persones que l’ajudaren a ser com és, els seus còmplices fusterians, i d’una absoluta franquesa i transparència. L’origen familiar, humil i resistent, la passió per aprendre, l’amarguesa d’una escola que li negava la llengua i una determinació imperible per dignificar-la i restituir-la plenament al lloc que li correspon, hi van ser nítidament expressats. Arribat a la lletra Z Josep Vicent Garcia no havia sabut quina paraula triar, no era gens fàcil. En qualsevol cas, la Z pot ser un nou començ, o un continuar de Carme, ara amb una Lletra Lila sota el braç que sembla una ala. La paraula i la vida infinitament girant i escampant-se, tornant a escriure la A, la B, la C, l’abecedari complet, transitant els ponts que ens fan singulars i universals alhora. Una cosa així com els versos d’Eliot, font d’una saviesa ancestral: “In my end is my beginning”. Molta sort en el viatge!
