L’avinguda del Port és una enorme ferida en l’engonal de la ciutat que dia i nit sagna a borbolls asfalt i cadàvers de gavines de plom dins d’una mar grisa, d’olis espessos, de saliva amarga de vaixells ancorats que mai no navegaran enlloc. Prospectes saberuts de tota mena i concises entrades en la xarxa n’informen que, oberta entre la plaça de Saragossa i el port, confronta amb l’Albereda dels àlbers blancs, els eucaliptus rojos i els ficus gegants; l’avinguda d’Eduard Boscà, darwinista il·lustre; la del cardenal Benlloch, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra les cendres del qual descansen eternament als peus de la Geperudeta, això és, a la Real Basílica de la Nostra Senyora dels Desemparats; el carrer de Menorca i el de la Serradora amb les seues dues imponents xemeneies de rajola apuntant a un cel immens: la de Garrigós i la de Belgor per on de vegades respira la terra fatigada des de les seues inabastables profunditats.
A banda i banda, s’obren desenes de carrers pels quals transiten musculoses i vibrants totes les humanitats que semblen sempre com acabades d’arribar, a batzegades, desorientades, derrotades, simplement impulsades pel poderós vòmit de la història com dents de lleó però tots fets de carn i d’ossos.
Un dia l’avinguda va ser només el Camí del Grau. Camí de tartanes carregades de bocois, potser de mercaderies exòtiques. Un altre van anomenar-la dels Aliats i un altre la de Lenin i, encara, un altre -i per molts anys- van rebatejar-la com del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz, heroi del feixisme caigut en l’enfonsament del creuer pesant Baleares.
A l’avinguda del Port sovint pasturen, les asfixiants vesprades d’agost, vora la Casa del Metge, Ramillete i Pocapena. Llueixen altius les seues poderoses banyes d’or, caminen arrogants guarnits amb cintes de plata, corones de roses blaves i garlandes de roselles. Els segueixen en silenci una processó d’espectres pobres, de putes pobres, tonadilleras ploroses i banderillers borratxos. Darrere d’uns vitralls de colors, els senyorets de la casa es miren de reüll durant uns pocs segons aquelles bèsties i el seu seguici infame, i tot seguit, tornen al bell mig dels pulmons del seu palau del tot convençuts que no han de témer per res ni per ningú, malgrat els temps convulsos que els han tocat de viure.
A l’avinguda del Port hi ha la Escuelita del Tango on cada nit li posen espelmes a El Cachafaz mentre sona El dia que me quieras de Gardel; el forn de Portobello; la Taverna; Baba Viajes, la de les estores voladores; La Imperial del Quindio, amb els aparadors plens de Braços de Reina, papas farcides, bunyols…; Casa Calabuig i Casa Maria; el Namúa i la Trucha; el club de la Boxa i el Kebab d’Usman; algunes parròquies i, també, algunes escoles de xiquets i xiquetes ben clenxinadets, ben uniformadets; el Brooklyn Barber Shop on potser algun dia sonarà un rhythm and blues de Levon Helm; la mansió d’un pirata tardà que va operar en Malàisia i la d’un traficant d’animals salvatges que va morir assassinat al Congo per caçador d’esclaus; el Kentucky Fried Chicken, Mercadones, BonPreus i Consums; tots els basars de Bagdad; botigues de fundes de mòbil i perfumeries de barri sense Chanel; estancs amb màquines de loteria màgica; un diminut cafè que es diu Taxi Driver…
A l’avinguda del Port, en la sisena planta d’un hotel amb nom de ranxo californià, poc abans de les vuit del matí, es desperta un tipus de quasi seixanta anys just en l’espona d’un llit enorme, a pocs centímetres de l’abisme. Es desperta mig despullat, mig tapat, mig mort en vida. Tarda uns segons a saber on és. Serà potser cosa del vi i de les benzos, de l’edat, aquella desorientació, aquell no saber on s’hi és. La nit anterior es va dormir sentint Dreams, una cançó de The Cranberries que feia poc li van regalar, sobtadament, sense esperar-ho i, alhora, mentre esperava, un gest tal volta, un senyal… Oh, my life is changing everyday, in every possible way… And now I tell you openly, you have my heart, so don’t hurt me… Aquell tipus es va adormir pensant que potser l’endemà baixaria a la ferida, entraria ben endins de la ferida i, allà baix, en el centre d’aquell país sota l’asfalt, hi tornarien a trobar-se tant de temps després, tantes eternitats després. Davant d’ells s’obriria una badia i més enllà de la badia un futur… I want more, impossible to ignore…
Aquell nàufrag de la sisena no sap que a l’habitació d’enfront la dona prima i de mitjana edat, tristoia, que es va trobar a l’ascensor, s’ha passat la nit follant. Que la parella de l’habitació del costat estan a punt de trencar després de més de vint anys d’harmoniós i productiu matrimoni, tot un exemple per a la comunitat. Ella li dirà a la nit just quan tornen de sopar i ell acceptarà amb resignació, sense fer escarafalls.
Mentre el nàufrag es desempereseix, contempla el quadre barat que té just en la paret d’enfront, la majoria d’hostes esmorzen enmig d’un murmuri, d’un concert de culleretes i gotets mentre de tant en tant brama la màquina de cafè.
Plou a bots i barrals i la pluja repica, insistentment, en la buidor del desllunat llangorós a què dona l’habitació. Plourà tot el matí. Potser tot el dia. El nàufrag sent com la solitud li puja per les cames i se li agafa a la gola com un insecte desesperat que vol sortir d’aquella caverna que no entén. No es mourà del llit. A la bossa de viatge duu un parell de llibres i un quadern. Tal volta escriurà l’avinguda, aquella avinguda que sempre li ha semblat una ferida. Aquella avinguda que fa estona s’ha despertat sota una cortina d’aigua. Imagina, ara, que en el basar xinés on va entrar ahir a la vesprada venen paraigües amb barnilles d’ossos de drac… I know I’ve felt like this before, but now I’m feeling it even more, because it came from you…
