Hi ha encara a la memòria alguns eslògans que fan referència directa o indirecta al 25 d’Abril: “El record de la derrota ens obliga a la victòria”, el més tradicional “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”, o la mateixa definició de la diada “25 d’Abril, dia de les llibertats nacionals”.
El 25 d’Abril és una celebració estranya, la celebració d’una derrota, diuen amb mofa els espanyols; igual que l’11 de Setembre, dia de la caiguda de Barcelona. I ni l’11 de Setembre ni el 25 d’Abril, commemorem una derrota, realment és un dia de record i per al record, per a recordar que havíem sigut independents i per la força de les armes dels espanyols vàrem ser vençut, colonitzats, i des de llavors el procés de substitució constant i progressiu de la nostra llengua i cultura; la destrucció de les nostres estructures econòmiques i polítiques, i en conseqüència la forma de viure la vida. La nostra forma de ser i estar al món ha estat perseguida, arracona, empobrida, amb un únic i patent objectiu: fer-nos desaparèixer com a Poble.
Aquells que recordem el 25 d’Abril, no som espanyols evidentment (ni ho velem ser), reclamen i lluitem per tornar a tenir el poder que ens va ser arrabassat. I és lògic, molt lògic, que forces espanyoles coherents no ho celebren. No ho és tant que algunes forces espanyoles ho vulguen celebrar, i hi ha alguna impostura en el fet que forces com el PSOE, o les diferents esquerres espanyoles, celebren el 25 d’Abril, com si l’ocupació espanyola del nostre País no anés amb ells. Tot i que ells són pilars fonamentals d’Espanya, i per tant son participes i còmplices de les conseqüències de la batalla d’Almansa. Però en aquest món de desinformació i oportunisme, on la mentida i la manipulació són la clau de volta de la política, ja els va bé a les forces espanyoles presentar-se com a garants dels drets dels valencians. I així mentre diuen defensar-nos; tot allò que ens fa ser Poble es va diluint, esmicolant-se per les clavegueres d’un Estat tot poderós que sols alimenta el seu interès, i ho fa a còpia d’extreure’ns la riquesa, la llengua i la cultura.
La destrucció sistemàtica dels nostres trets particulars com a Poble són l’eina per a garantir l’espoli econòmic. Aquest fet tan senzill sovint és bandejat, perquè posa massa en evidència la convivència de l’espanyolisme, qualsevol que siga la seua adscripció política. Perquè la lògica que actua al si de l’empobriment del País Valencià, i la resta dels Països Catalans, no és sols la lògica de classes com es podria esperar d’un sistema capitalista, és sobretot la lògica que imposa una elit madrilenya extractiva contra un Poble sotmès, i així dos vectors d’opressió actuen sobre el País Valencià, el derivat de l’originat pel neoliberalisme, i el molt particular derivat de ser una colònia interior, i és precisament la consciència de ser un poble colonitzat el que pot posar en perill l’establishment espanyol; i per això cap conxorxa amb forces espanyoles pot ser una eina d’alliberament nacional i de classe, i en eixa línia sols la construcció d’una agenda independentista pot enfrontar efectivament l’agressió espanyola
