Examine amb atenció i interés les tribunes de Gil-Manuel Hernàndez a DIARI LA VEU, les seues reflexions sobre com maniobra i muta el capitalisme per a mantenir-se i perdurar. A la tribuna de 06/08/2023, «Psicogenealogia de la por al decreixement», analitza les dificultats perquè avance la necessària agenda del decreixement. Llegint els textos de Gil-Manuel Hernàndez, trobe connexions amb la recerca sobre la naturalesa del diner, el tema d’aquesta sèrie, i compte amb la sinergia que puga aportar la meua perspectiva.
El capitalisme abandera i custodia una llei que ha sobresortit al llarg de la història de les civilitzacions: la llei de la persistència de la desigualtat material. I les elits dominants han mostrat històricament un considerable interés en centralitzar i controlar l’emissió de diner, en determinar i codificar el sistema monetari, operacions que tenen notable influència en les estructures socials, les relacions de dominació-sotmetiment i, modernament, en el vertiginós deteriorament del medi on vivim.
Hui havia de continuar l’estudi de la Teoria Relativa del Diner (TRM), descrivint com seria una societat amb dividend universal. Tanmateix, em detindré afegint-hi la meua contribució a la defensa de la tesi del decreixement. Al cap i la fi, el dividend universal proposat per la TRM, i experimentat pel projecte Ğ1 (vegeu «Tirar pel dret»), sembla més respectuós amb l’equitat i la sostenibilitat que el diner-deute amb interés. Aparque, doncs, el dividend universal per la propera peça i dedique el que queda d’aquesta a la defensa d’un enunciat: mantenir una adequada habitabilitat del planeta i donar oportunitats a l’equitat material i la vida digna per a tothom, requereix decréixer i repartir l’accés als béns i recursos.
El creixement mesurat mitjançant el PIB (valor monetari de tots els béns i serveis produïts) s’ha convertit en l’objectiu perseguit obsessivament per qualsevol economia. Es pren com una prova d’idoneïtat de la política econòmica d’un govern i com a condició necessària per a la creació d’ocupació, es relaciona amb la prosperitat del país i l’esmorteïment del malestar social. I per què? Malgrat que romanguen grans desigualtats, o s’incrementen, una alta taxa de creixement permet incrementar tots els trams de renda, possibilitant una renda digna als trams baixos, sense necessitat de qüestionar el seu repartiment. Això és el que passava al món occidental durant els vint-i-cinc anys posteriors a la fi de la IIGM.
Una població d’herbívors habita un prat fèrtil, tancat i sense predadors. En eixes condicions proliferen sense control, i l’excessiu consum de plantes farratgeres, superior al ritme de restitució, condueix a l’esgotament del prat i a la mortaldat de la població. La pressió total dels herbívors sobre la pastura es deu solament a l’augment demogràfic; la humanitat, però a més d’incrementar la població, ha multiplicat la seua capacitat de produir i de consumir recursos. El desenvolupament del sistema financer ha refinat els mecanismes esbossats en «La granja del diner» pels quals els diners es reprodueixen, a expenses de la riquesa real, pressionant el continu creixement del PIB. Aquests desenvolupaments junt amb els formidables progressos tecnològics han permés, en els últims 200 anys, creixements econòmics impensables abans de la revolució industrial i de l’ús de l’energia emmagatzemada en els combustibles fòssils. Creixements persistents del 4% anual permeten doblar el PIB cada 17 anys, cada 28 anys si és del 2,5%.
En aquests 200 anys, el creixement ha estat geogràficament dispar: en termes relatius de PIB per càpita l’increment s’ha multiplicat per 20 als Estats Units, per 15 a Europa Occidental i per 7 a l’Amèrica Llatina. La maltractada i exhaurida Àfrica té, de mitjana, un PIB per càpita, similar al de les primeres dècades del segle XIX. La Xina cresqué a un ritme mitjà del 9% anual en les dues primeres dècades d’aquest segle, que significa doblar el PIB cada 8 anys.
A més de la qüestió de la disparitat, tenim un altre contratemps: la velocitat del planeta per a reposar els recursos renovables (els no renovables, simplement s’esgoten) i absorbir les deixalles i la pol·lució és limitada, però la conducta de la humanitat sembla tan instintiva i escassament raonable com la de la població d’herbívors. En un món limitat, el creixement continu resulta físicament impossible, una obvietat fora de l’agenda dels polítics, almenys d’una forma seriosa.
El desitjable creixement en les àrees deprimides del planeta hauria de compensar-se amb un decreixement en les zones riques. Però sense creixement en aquestes àrees, com combatre l’exclusió i la pobresa que també existeix als països de major renda? Crec que la solució és única: mitjançant un repartiment més equitatiu. Decréixer i repartir, una recepta amb nul·la atenció mediàtica. La por al decreixement descrita per Gil-Manuel Hernàndez potser condemna a la marginalitat qualsevol programa electoral que gose incloure-la.
Els límits físics manen, i cal prendre en consideració que, tard o d’hora, el creixement, tal com s’entén hui en dia, es detindrà o minvarà. Probablement, combatre l’exclusió i la pobresa no serà una prioritat, com no ho és hui en dia més enllà de mesures cosmètiques. Unes certes minories aixoplugades rere de barreres legals, potser també físiques, continuaran maniobrant per a mantenir la desigualtat material. La literatura i el cinema distòpics ens proporcionen descripcions cridaneres d’aquestes barreres. El Capitoli en la trilogia Els Jocs de la Fam, o el colossal anell espacial en Elysium, són dos exemples cinematogràfics recents. Menys intenses i provocatives que en les visions distòpiques, les barreres han existit sempre, integrades en la vida quotidiana, assumides i normalitzades. El sistema monetari, per exemple, pot produir barreres entre privilegiats i exclosos.
I acabe destacant una imatge de la peça anterior que em crida l’atenció a la llum de l’article de hui. L’esquema Laborde-Fievet (enllaç a la TRM en pdf) d’una societat on funciona un sistema monetari basat en diner-deute amb interés, centralitzat i monopolístic, permet visualitzar una barrera circular privilegiada al voltant del centre creador de diner. Un sistema que estem comparant amb el basat en el dividend universal descentralitzat i neutral, en l’espai i el temps.
