Com tots els pensadors que han reflexionat sobre les perversitats del sistema monetari hegemònic i han proposat alternatives, en la Teoria Relativa del Diner (TRM) Stéphane Laborde analitza el funcionament i les conseqüències de la creació monopolística de diner-deute amb interés pel sistema bancari de banc central. Les conclusions són similars a les que arribaren els reformadors que ja hem estudiat, Soddy, Gesell o Douglas, paral·leles també a les que he comentat al llarg de la sèrie: supremacia de la crematística financera sobre l’economia productiva, transferència de riquesa de l’economia real als centres creadors de diner-deute i als seus cercles més arrimats, generació de bombolles especulatives comparables a piràmides Ponzi, manteniment o increment de les desigualtats materials, creixement insostenible per satisfer el tribut exigit pel casino financer, tensions de rel econòmica que deriven en hostilitat i col·lisions, massa sovint en conflicte armat, el terrible embornal que el sistema fa servir per a evacuar les tensions.
Les conclusions de Laborde són les mateixes, com dic, però ho fa concebent i desenvolupant una estructura teòrica per a analitzar els sistemes monetaris. L’objectiu fonamental és comparar el sistema hegemònic centralitzat amb la seua proposta descentralitzada basada en el dividend universal. Enginyer de formació (en l’estimable tradició francesa d’enginyers-economistes1), Laborde evidencia el seu gust pel rigor duent la TRM al terreny del codi concís, poderós, de la matemàtica, un llenguatge capaç de concentrar en una equació, que l’expert interpreta amb un colp de vista, el que necessitaria un manoll d’enrevessades pàgines de llenguatge verbal.
Sortosament, hi ha el recurs de les representacions gràfiques perquè el profà arribe a entendre, si no els desenvolupaments, si els principis i resultats. Laborde recorre al poder de les imatges, escenificant visualment les seues equacions diferencials amb l’ajuda del col·laborador Luc Fievet. Els esquemes Laborde-Fievet representen diferents balanços diners/producció en una àrea econòmica. Més diners que producció de béns i serveis ocasiona elevacions; el contrari, cavitats; l’equilibri és la planura. La magnitud d’elevacions i cavitats creix amb la dels desequilibris.
Laborde insisteix en la diferència entre els crèdits creadors de diner nou i els crèdits de diner ja creat, cosa que he remarcat en diverses ocasions durant la sèrie, i que roman barrejat en la pràctica bancària fomentant confusió i desconeixement de com funciona el sistema monetari hegemònic. Els dos tipus de crèdits comparteixen, però una característica: tots dos exigeixen interessos en diner, que necessàriament ha d’eixir de diner de nova creació. I així, els dos tipus provoquen l’increment constant de la massa monetària, més ràpid o lent segons decidisca el banc central mitjançant, entre altres mètodes, la baixada o la pujada del preu del diner: l’interés2.
Doncs bé, en l’esquema Laborde-Fievet de diner-deute, la creació de diner mitjançant l’emissió de títols de deute (quelcom propi dels estats i les grans corporacions) produeix una profunda cavitat central. El sistema bancari, amb el banc central com a prestador d’última instància, que no pot fer fallida gràcies a la seua unicitat (vegeu «La doble estructura del sistema bancari de banc central»), origina una cavitat que continua enfondint-se sense pausa3. La fondària de la cavitat és teòricament infinita, i solament està condicionada pels límits físics del planeta. Cerclant la gran cavitat, en la seua rodalia, els primers beneficiaris de la creació central i monopolística de diner, que són els mateixos bancs, els estats i les grans corporacions. Més enllà d’aquesta contornada d’elevacions, la resta de la societat, a la que li arriben els diners del brollador central cada vegada amb menys vitalitat a mesura que ens allunyem del caliu del centre i ens desplacem cap als màrgens.
Circumstàncies com la Gran Depressió als Estats Units, Canadà, Alemanya o Àustria, coincident amb l’època històrica en què hem estudiat el diner-minvant de Gesell i el dividend universal de Douglas, es visualitzarien com a grans cavitats en un esquema Laborde-Fievet. La riquesa i el potencial productiu de tots eixos països eren notables i sols els mancava el mitjà d’intercanvi que el sistema bancari havia restringit després de l’esclat de la bombolla que el mateix sistema havia creat. En eixes situacions solen irrompre solucions locals per a subministrar mitjans alternatius d’intercanvi. El cas del municipi tirolés de Wörgl serviria com a exemple, i en l’esquema Laborde-Fievet seria un SEL (Sistema d’Intercanvi Local), no comptabilitzat per l’economia oficial.
Un altre tipus de cavitat no menyspreable correspon a la producció no monetitzada, no sotmesa a l’intercanvi comercial, entregada a la societat sense contrapart monetària: serveis aportats per voluntaris, cooperants i col·laboradors, obres de diversos camps d’activitat oferides lliurement a la comunitat (la TRM de S. Laborde és un bon exemple), la major part de la producció del moviment de programari lliure, multitud de projectes culturals, d’esbargiment o d’altres tipus, l’assistència i les atencions desinteressadament prestades, etc. La mateixa ciència bàsica és, fonamentalment, fruit d’un treball col·laboratiu. Més enllà que els científics reben un sou, produeixen una enorme quantitat d’idees i recerca que no generen drets d’autoria; i se’n beneficia la societat, tant en l’espai (publicació i compartició de les investigacions)4 com en el temps (acumulació generacional de coneixement).
Com seria l’esquema Laborde-Fievet d’una economia amb dividend universal? El tema de la propera peça.
1 El més paradigmàtic, el Nobel d’Economia de 1988 Maurice Allais, enginyer de mines, que s’interessà per l’economia arran dels efectes de la Gran Depressió.
2 Per exemple la massa monetària M2 en la zona euro (bitllets i monedes + comptes corrents + depòsits de venciment fins a dos anys) cresqué el 70% entre 2011 i 2019, de 8,6 a 12,4 bilions d’euros. Quasi 8% anual de mitjana.
3 D’acord amb les dades del rellotge del deute mundial, que ja he enllaçat diverses vegades al llarg de la sèrie.
4 Contràriament, en l’àmbit no-col·laboratiu de les empreses tecnològiques s’imposa l’opacitat, la confidencialitat i el secret, amb l’objectiu de monetitzar com més millor la creació i la producció.
