L’oasi de pau que es visqué en Wörgl (el Tirol) durant els 13 mesos que funcionà el projecte de lliure-moneda geselliana hagués pogut estendre’s a la resta d’Àustria? El batlle Unterguggenberger tenia eixe objectiu. En novembre de 1932, i havent experimentat el funcionament local del diner minvant, es funda l’Agrupació d’Economia Lliure de Wörgl amb un programa de 12 punts titulat Una proposta per la reactivació de l’economia austríaca, un disseny per animar el govern estatal a posar en marxa a escala nacional l’experiència del municipi tirolés. El coratjós batlle sabia que les opcions de continuïtat de la lliure-moneda en el seu poble passaven perquè l’estat austríac valorés la possibilitat d’assumir el projecte, estenent el seu àmbit.
El mateix disseny de Gesell era d’àmbit estatal i supraestatal, i representava una revolució en el sistema monetari. La lliure-moneda minvant, gratuïta, subministrada per l’Administració Monetària, convertida en el diner de curs legal. Un esquema que, reduint el diner a la funció de mitjà d’intercanvi ressalta el protagonisme de l’economia productiva, relegant el de la financera. La producció de béns i serveis, el motor; el diner solament el lubricant; la imatge que ens regalà David Hume en l’assaig de 1750 Del Diner (vegeu «La massa monetària»). Una visió que despulla el diner, enganyosament caracteritzat com a riquesa real, de la seua ambició per reproduir-se (vegeu «La granja del diner»). Una proposta que extingiria l’era de l’or monetitzat, i la del diner creat mitjançant el deute amb interés, amenaçant, per tant, els privilegis i el poder de les elits del sistema bancari. El disseny de Gesell però, mai no ha tingut possibilitats d’assajar-se en àmbits estatals o supraestatals. Solament ha funcionat a un nivell municipal o privat, tolerat mentre no ha fet massa soroll.
La persistència de la desigualtat material és una constant de la història de la humanitat, una llei que també regeix en les autoproclamades democràcies. Discrepar d’aquesta llei es consent si no s’amenaça l’ordre econòmic establert. La dissidència tot i s’hi aplaudeix, reconeix i guardona, mentre siga inofensiva. Quan es veu reptat el nucli central de normes i preceptes que preserva els privilegis de la cúpula beneficiària del sistema econòmic i monetari, la dels desiguals de la part de dalt, s’hi descobreix el que hi ha d’aparença rere de la suposada i desitjable separació de poders.
En El miracle de Wörgl, el director ens mostra Victor Kienböck, governador del Banc Nacional d’Àustria(1) (el banc central), participar en les deliberacions del tribunal que jutja el batlle Unterguggrenberger. Argumenta amb la coneguda fal·làcia de la bola de neu(2) (On aniríem a parar si qualsevol pogués imprimir el seu propi diner?) en contra de l’opinió del president del tribunal (aquest home només estava buscant solucions. No sé si això és criminal). Desconec si l’escena és real, també si el guionista (el tirolés Thomas Reider) sabia quelcom al respecte. En qualsevol cas, representar la presència física de Kienböck en la deliberació del tribunal il·lustra la corrupció de la democràcia que deriva del control sobre el poder judicial.
El dictador pot muntar un estat amb separació de poders, però explícitament o d’amagat influeix en la composició i decisions de tots ells, revelant l’aparença del disseny. Sovint, en les actuals democràcies, envanides d’haver estatuït la separació dels poders que s’hi trobaven reunits en mans dels monarques absoluts, també es pot reconéixer aquesta aparença amb diversos graus d’intensitat. I així, més aïna, sovint sembla un repartiment de funcions d’un sol poder, unificat i amb un objectiu: el manteniment de l’estat de coses. L’aparença està encoberta en la subtil diferència entre separació i repartiment.
El programa de l’Agrupació d’Economia Lliure de Wörgl no tenia cap possibilitat de ser pres en consideració. De fet, les direccions regional i nacional del Partit Socialdemòcrata també deceberen el seu afiliat, el batlle Unterguggenberger, mostrant-se indiferents al projecte. Que l’estat austríac comencés a escala estatal un programa com el de Wörgl no era més que una il·lusió, una fantasia contrària als interessos de les elits guardianes de la granja del diner i del nucli central dels seus principis. Constatar eixa realitat no ens desautoritza, però, de fer conjectures.
Les dades de les successives convocatòries al parlament alemany d’ençà que el Partit Nazi comença a presentar-se a les eleccions en maig de 1924 obtenint un 6,55% dels vots, ens mostren com baixa en desembre de 1924 (3,00%) i en maig de 1928 (2,63%), en uns anys de reactivació econòmica. Les conseqüències del crac del 29, amb l’increment de l’atur, alimentaren la receptivitat del discurs i la propaganda del Partit Nazi, que començà a pujar electoralment: 18,25% en setembre de 1930; 37,27% en juliol de 1932. En novembre de 1932 assoleix el 33,09%, una majoria minoritària en el parlament (196 de 584) que permet a Hitler ser nomenat canceller pel president Hindenburg, i formar govern en un esmicolat parlament.
¿Què podria haver ocorregut si el projecte Wära alemany (amb l’exemple paradigmàtic del poble de Schwanenkirchen) hagués estat assumit i aplicat pel govern alemany en 1930, en lloc de prohibir-lo en 1931? I si el projecte de Wörgl s’hagués implementat en 1932 a escala nacional en Àustria, en lloc de prohibir-lo en 1933? Si en aquestes localitats l’activació de l’economia, amb un sistema monetari que no depén del crèdit amb interés, alçà un obstacle a l’ascens del nazisme, quin efecte hagués pogut tindre en els àmbits nacionals?
Segurament sols hauria representat un entrebanc més. Potser, les trampes i la violència nazis haurien assolat igualment el parlamentarisme, enduent-se igualment per davant tot allò que se li oposés.
(1) Polític del Partit Socialcristià, ministre de finances austríac en els anys vint i governador del Banc Nacional en els trenta, durant el període austrofeixista fins a l’annexió alemanya de 1938.
(2) També coneguda com el pendent relliscós, aquesta fal·làcia es munta afirmant que si es fa o s’aprova una certa acció, encetem una successió de fets que, engreixant l’acció inicial, ens pot dur al caos o a situacions estrafolàries.
