A la mateixa època de l’aparició dels moviments centreeuropeus de lliure-moneda geselliana a Alemanya (projecte Wära 1930-31) i a Àustria (certificats de treball de Wörgl 1932-33), d’iniciativa privada el primer cas i municipal el segon, als EUA també hi sorgiren experiències similars, però introduïren modificacions en el disseny del diner segellat que alteraven el nucli dels principis i reflexions teòriques de Gesell.
El lliure-diner, o diner minvant, fou concebut com un element més de l’ordre econòmic natural; el diner, com les fruites, màquines o edificis, també hauria d’estar sotmés a deteriorament, perdent el seu avantatge respecte dels béns i serveis. Ara bé, el diner és un invent social que no es degrada de forma espontània, tant si es materialitza en forma d’or, de paper imprés o d’anotació en una base de dades. Gesell proposà una degradació del 0,1% setmanal que sumaria un 5,2% anual. En 19 anys i 3 mesos (1.000 setmanes) el valor inicial hauria desaparegut completament. Possiblement, potser per no complicar la comptabilitat amb un diner que variés el seu valor nominal, Gesell pensà que seria millor mantenir-lo: una reparació, en forma de segell pegat, que farien els posseïdors dels bitllets en el dia de la setmana que toca la contracció. A més, Gesell pensà que cada any calia canviar els bitllets segellats per uns de nous; 52 segells ja era un nombre important més enllà del qual els bitllets no serien manejables.
L’emissor del diner de Gesell percep un ingrés per la venda dels segells, una quantitat minsa –si atenem a les dades de l’experiència de Wörgl i del projecte Wära, que podia cobrir despeses d’emissió, propaganda, i ajuda a l’atur. En qualsevol cas, Gesell planteja el segell com a manteniment d’un bé, el diner, a qui li atorga la propietat de la corruptibilitat.
A Alemanya i Àustria el disseny de Gesell es canvià a 12 segells mensuals de l’1%, que compensaria un decrement anual del 12% sobre el valor nominal (la desaparició total del valor inicial tindria lloc, teòricament, en 8 anys i 3 mesos). Aquest disseny fou seguit en els intents europeus de lliure-moneda en la dècada del 1930 (Liechtentstein, Suïssa, França, Mónaco…), tant des de l’àmbit privat com municipal.
Als EUA el diner minvant tingué certa repercussió durant la Gran Depressió. El document més important que informa d’aquestes experiències és el llibre Stamp Scrip (Vals Segellats) que l’economista nord-americà Irving Fisher publicà en 1933. En una primera part Fisher revisa la informació prèvia, incloent-hi una descripció de la teoria Gesell, i de les experiències europees i les nord-americanes. La segona part és un manual sobre com implementar el diner segellat en els EUA, afegint una reflexió sobre la necessitat que el projecte fos federal, superant els projectes privats i municipals.
Fisher informa d’una vintena d’experiències que s’implementaren entre 1931 i 1932, especialment en localitats de l’Oest Mitjà. El disseny més freqüent eren bitllets que tenien valor inicial d’1 dòlar i que se segellaven per ús, en lloc de per data, una primera alteració de l’esquema de Gesell. Segellar per ús no repara la contracció del diner, el que fa és multar la seua utilització, ja que el posseïdor posa el segell quan l’entrega per un pagament, mentrestant pot conservar el bitllet indefinidament, sense pèrdua, retenint la circulació. A més, Fisher informa d’un primer cas de corrupció del sistema en la localitat d’Evanston (Illinois) on es descobrí una conxorxa entre botiguers i clients per tal de fer circular entre ells els bitllets sense segellar-los. Contràriament, el segellat per data permet fer-ne ús dels bitllets sense segellar entre dues dates consecutives, però si no se segellen en la data que toca, anirien acumulant mancances de manteniment.
Ja he remarcat diverses vegades que el disseny gesellià era estatal, i no considerava que el diner minvant convisqués amb cap altra moneda de curs legal. Per tant, els segells també es pagarien amb lliure-moneda. Aquesta opció no era la dels projectes privats o municipals, en què els segells es pagaven amb cèntims de moneda de curs legal. El disseny més freqüent en els EUA era de 36 segells de 3 cèntims (el 3% del valor nominal d’1 dòlar), o de 54 caselles per a segellar amb 2 cèntims (2% del valor nominal). I així, quan el bitllet està completament segellat, l’organisme emissor (i venedor dels segells) hauria recaptat 1,08 dòlars de curs legal. L’emissió s’hauria finançat a si mateixa, i el posseïdor d’eixe bitllet el pot bescanviar per 1 dòlar de curs legal, quedant 8 cèntims per l’emissor. També podria bescanviar-lo per un altre dòlar de diner segellat en cas que hi haja una segona emissió. D’eixa forma, la recaptació dels dòlars de curs legal queda en mans de l’emissor, que, si és públic, podria fer servir-lo per despesa comunitària, obra social, etc.
Fisher, defén en Stamp Scrip l’opció de segellar per data i no per ús com estava fent-se en el seu país, i diu que canviar eixe precedent era un dels objectius de la publicació. En la segona part del llibre, però proposa 1 segell setmanal del 2%, 2 cèntims pels bitllets d’1 dòlar, que correspondria a una desaparició del valor nominal en 11 mesos i mig. Fischer converteix la reparació geselliana de la contracció del diner en un impost que en un any recull més diner que el seu valor nominal. De fet, de la lectura de Stamp Scrip es desprén que Fisher no compartia els principis d’economia natural de Gesell. Solament estava interessat en la superior circulació del diner minvant per a combatre les conseqüències de la deflació. Considerava el diner segellat una mesura complementària i temporal, que hauria d’eliminar-se quan el diner-deute de curs legal tornés a circular convenientment.
La proposta de Fisher de diner segellat a escala nacional arribà a ser un projecte de llei defés, sense resultats, per un senador d’Alabama i un congressista d’Indiana. A mesura que l’administració Roosevelt aconseguí recuperar els EUA de la depressió amb el New Deal basat, monetàriament, en diner-deute amb interés, acabaren les opcions del projecte Fisher.
