Dilluns passat, mentre veia La Revuelta, el programa de David Broncano a Televisió Espanyola, vaig escoltar unes quantes barbaritats que em van deixar perplex, bocabadat i atordit. L’entrevistat era Santiago Abascal, president de Vox, i al llarg de la conversa va exposar les seues opinions sobre alguns temes amb un raonament certament tendenciós i una pedagogia feta per a fanàtics. Quan va entrar de ple en els capítols més sensibles —l’habitatge, la immigració, la violència sobre les dones, la política de gènere o la memòria històrica— va donar tantes dades errònies —o falses— que, sincerament, em costa entendre com poden trobar suport entre tanta gent. De vegades arribe a pensar que l’única explicació possible és que no l’entenen bé, que no escolten realment allò que diu o que no es paren a pensar en les conseqüències de les seues paraules.
Però va ser quan la conversa es va centrar en la crisi climàtica que em vaig quedar especialment desconcertat. Broncano li preguntava per què continuaven qüestionant les evidències científiques sobre l’escalfament global. Abascal va insistir que el clima sempre ha canviat i va posar en dubte el consens científic sobre les causes de l’escalfament actual. Després va traslladar el debat a l’economia: per què hauríem de limitar les nostres emissions si altres països, com la Xina, continuen contaminant?
L’argument es presentava com una defensa dels treballadors espanyols, de la indústria i del benestar de les famílies, suposadament amenaçats per les polítiques climàtiques.
Vaig pensar: quina barbaritat! Una espècie de reivindicació del dret a continuar contaminant, i tot perquè els altres també ho fan. És aquella excusa infantil que tots hem utilitzat alguna vegada: «Però si ho fan tots!». Una justificació que no acceptaríem dels nostres fills, però que sembla suficient per a plantejar el futur econòmic d’un país. En contra del futur climàtic del món.
I em preocupa una altra qüestió. Cada vegada resulta més difícil saber què defenen exactament els dirigents de l’extrema dreta davant de la crisi climàtica. Neguen el canvi climàtic? Accepten que existeix, però qüestionen que siga conseqüència de l’activitat humana? Reconeixen el problema, però rebutgen les mesures per a afrontar-lo? O simplement consideren que, mentre altres països continuen contaminant, nosaltres podem fer el mateix?
Pareix que juguen a marejar la perdiu. Quan la ciència aporta evidències, es qüestionen les conclusions. Quan aquestes resulten massa contundents, es minimitzen les conseqüències. I quan els efectes es fan visibles, es discuteix la conveniència de les solucions. Sempre hi ha algun argument per a no actuar.
El refugi econòmic del negacionisme
El negacionisme climàtic sembla haver trobat un nou refugi en l’economia. Ja no necessita negar frontalment l’escalfament global; li resulta suficient presentar qualsevol mesura per a combatre’l com una amenaça per a la prosperitat. Així, la discussió deixa de centrar-se en el problema i es trasllada als suposats perjudicis de les solucions.
Qui no vol una economia pròspera? Qui no està preocupat pels salaris, la indústria o el futur dels seus fills? Però, per què hem d’acceptar que la nostra prosperitat depenga de continuar cremant combustibles fòssils? Qui ha decidit que les empreses només poden ser competitives contaminant?
És una falsa elecció, i també una falta d’ambició.
El que necessitem no és protegir indefinidament l’actual model econòmic, sinó construir-ne un altre. I això exigeix anar més enllà de les declaracions sobre sostenibilitat. Cal decidir què volem produir, com volem fer-ho, quins recursos necessitem i en quines activitats volem fonamentar la nostra prosperitat.
Una economia per al futur
Comencem per l’energia. Disposem de sol, de vent i de capacitat tecnològica per a reduir la dependència dels combustibles fòssils importats. Però no es tracta únicament d’instal·lar grans parcs solars. Cal aprofitar les cobertes industrials, els edificis públics i els habitatges, impulsar l’autoconsum col·lectiu, les comunitats energètiques, l’emmagatzematge i unes xarxes elèctriques modernes. Una energia renovable, distribuïda i accessible pot reduir costos i aconseguir que una part més gran de la riquesa es quede al territori.
La indústria representa una altra oportunitat. Electrificar processos, recuperar la calor residual, allargar la vida útil dels productes, facilitar-ne la reparació i convertir els residus en recursos són alternatives concretes. En sectors com la ceràmica, l’agroalimentació o la construcció, tan importants per a la nostra economia, la innovació ambiental pot convertir-se en un factor de competitivitat.
I per què continuar exportant matèries primeres o residus de poc valor quan podríem transformar-los ací? Les restes de la citricultura, de l’olivar o de la indústria agroalimentària poden donar lloc a fertilitzants, nous materials, compostos d’interés industrial o energia renovable. Això és economia circular: aprofitar millor els recursos, reduir les pèrdues i generar noves activitats productives.
També tenim milers d’habitatges que necessiten rehabilitació energètica i adaptació a les temperatures extremes. I una agricultura que haurà d’utilitzar millor l’aigua, recuperar la fertilitat dels sòls i adaptar els cultius a les noves condicions climàtiques.
No estem parlant d’utopies. Parlem de tecnologies disponibles, d’activitats econòmiques reals i d’inversions necessàries. Parlem d’una economia avançada, innovadora, circular, eficient i progressivament lliure de combustibles fòssils.
Naturalment, aquesta transformació no es produirà espontàniament. Necessitem polítiques industrials, finançament per a les pimes, formació professional, investigació aplicada i una fiscalitat que incentive l’eficiència sense perjudicar les famílies vulnerables. També caldrà acompanyar les empreses i els treballadors dels sectors que hagen de reconvertir-se. La transició ha de ser justa, però, sobretot, ha de ser una transició.
La paradoxa de la Xina
I ací apareix una contradicció. La Xina, presentada com l’exemple del país que contamina mentre nosaltres assumim sacrificis, és també una potència mundial en la fabricació de plaques solars, bateries, vehicles elèctrics i altres tecnologies de la transició energètica. Continua generant enormes emissions, certament, però també està invertint massivament en les activitats que poden definir l’economia del futur.
Per què hauríem de competir en contaminació quan podríem competir en innovació?
A més, hi ha una qüestió que acostuma a quedar fora d’aquests discursos: la crisi climàtica també provoca enormes pèrdues econòmiques i socials.
Ho sabem especialment bé al nostre territori mediterrani. Una DANA pot arrasar polígons industrials, comerços, infraestructures i explotacions agrícoles. Una sequera prolongada pot comprometre collites senceres. Les onades de calor afecten la salut de les persones i redueixen la productivitat. Els incendis forestals amenacen pobles, paisatges i recursos dels quals depenen moltes economies rurals.
Qui calcula els costos de no adaptar les nostres infraestructures? Qui paga les collites perdudes, les empreses que han de tancar o els habitatges destruïts?
No actuar també té un cost. Hi ha una responsabilitat que massa sovint queda amagada: la responsabilitat política de no fer res.
La responsabilitat de no actuar
Els responsables públics no poden limitar-se a qüestionar les mesures proposades sense oferir alternatives. Governar implica anticipar-se als problemes, prendre decisions davant dels riscos coneguts i protegir la població. També implica respondre per allò que es deixa de fer.
Quan disposem d’evidències científiques, de projeccions climàtiques i de ferramentes per a reduir els riscos, la inacció deixa de ser una simple falta d’iniciativa. Es converteix en una decisió política amb conseqüències. No invertir en prevenció, ajornar l’adaptació de les infraestructures o retardar la transformació energètica són decisions que condicionen el futur.
És legítim discutir quines mesures són més eficaces, com es financen o en quin ordre s’han d’aplicar. Però qui rebutja una política climàtica hauria d’explicar quina alternativa proposa i quins riscos està disposat a assumir. Perquè també s’haurien d’exigir responsabilitats polítiques pels danys que una actuació adequada hauria pogut evitar.
I encara queda la dimensió moral. Quin dret tenim a traslladar els costos de les nostres emissions a persones que no han participat dels beneficis del nostre desenvolupament? Quin dret tenim a deixar a les generacions futures un territori més calent, amb menys aigua i més exposat als riscos climàtics?
Les emissions no respecten fronteres ni banderes. Un gas d’efecte hivernacle alliberat ací contribueix al mateix escalfament global que un emés a milers de quilòmetres. El fet que altres contaminen no disminueix la nostra responsabilitat.
Parlar clar
Per això necessitem parlar clar. La ciutadania mereix saber quines polítiques es proposen per a afrontar la crisi climàtica, quin model econòmic es vol construir i com es pretén gestionar una transformació que ja està en marxa. No podem continuar marejant la perdiu mentre les temperatures augmenten i els efectes de l’escalfament global es fan cada vegada més evidents.
Aquella entrevista em va deixar una última pregunta. Si sabem que el model actual està alterant les condicions que fan possible la nostra vida i la nostra economia, per què hauríem de considerar una conquesta el dret a continuar perjudicant-les?
No necessitem reivindicar el dret a contaminar perquè els altres també ho fan. Necessitem reivindicar el dret a viure millor i a construir una economia que no destruïsca les bases del seu propi futur.
El progrés no hauria de consistir a exigir que ens deixen continuar contaminant. Hauria de consistir a demostrar que ja no necessitem fer-ho.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
