I si, per casualitat, un dia ens donara per llegir els programes electorals? Però llegir-los de veritat. Amb calma, amb curiositat i amb esperit crític. I si, a més de llegir-los, intentàrem entendre què proposen, què prometen i, sobretot, quines conseqüències tindria haver-los complit —o no haver-los complit?
Imagineu-vos que, abans de votar, ens dedicàrem a comparar les propostes de les diferents candidatures. A preguntar-nos si són possibles, si tenen pressupost, si disposen d’un calendari i si algú haurà de respondre quan no es complisquen. Potser seria una xicoteta revolució democràtica. Una revolució silenciosa, protagonitzada per ciutadanes i ciutadans que simplement decidixen exercir el dret a saber què estan votant.
Amb les eleccions de novembre a la vista, tornaran els mítings per a incondicionals, les entrevistes lluïdes, els eslògans fruit del màrqueting ben aplicat, les promeses de pati de col·legi i els debats per a sords. Parlarem d’habitatge, de sanitat, d’educació, d’immigració, d’impostos, d’ocupació i de seguretat. Qüestions importants, sense dubte, que afecten directament les nostres vides.
Però voldria proposar-vos un exercici diferent. I si obrírem els programes electorals i buscàrem què diuen sobre la crisi climàtica?
No em referisc a trobar la paraula sostenibilitat repetida unes quantes vegades, ni a localitzar la fotografia d’un candidat plantant un arbre. Em referisc a entendre què pensa fer cada candidatura davant d’una de les transformacions més profundes de la nostra història. Quins problemes reconeix, quines solucions proposa, quins compromisos assumix i quines conseqüències tindran les seues decisions, no només durant els pròxims quatre anys, sinó també per a les generacions que vindran.
La crisi climàtica no és un problema ambiental més. És una realitat que travessa pràcticament totes les polítiques públiques. No podem parlar d’habitatge sense pensar en les temperatures que hauran de suportar les nostres ciutats, ni de sanitat sense considerar els efectes de les onades de calor. No podem parlar d’agricultura sense preguntar-nos d’on vindrà l’aigua, ni d’economia sense valorar els riscos climàtics que afectaran les empreses i els llocs de treball. Tampoc no podem oblidar les migracions humanes, que s’agreugen amb les sequeres, la degradació ambiental i els fenòmens meteorològics extrems.
En definitiva, no podem parlar de futur sense parlar de clima.
El nostre país mediterrani és una de les zones zero d’esta crisi. Vivim en un territori especialment vulnerable a l’escalfament global, on les conseqüències ja no són una hipòtesi: són visibles. No caldria, a hores d’ara, repetir que les temperatures pugen, que les nits tropicals es multipliquen, que les sequeres amenacen els recursos hídrics o que les precipitacions extremes evidencien les febleses d’un territori que hem transformat al llarg del temps.
Els incendis forestals, l’erosió del litoral, la pèrdua de biodiversitat i les dificultats de l’agricultura mediterrània dibuixen un escenari que ja no podem considerar excepcional. Una nova normalitat feta d’anormalitats.
Som, en certa manera, un gran laboratori a cel obert. Un territori on podem observar com canvia el clima i com estos canvis afecten les nostres ciutats, els nostres camps i la vida quotidiana. Però no hauríem de conformar-nos a ser un laboratori de les conseqüències. També hauríem de convertir-nos en un laboratori de solucions. Tenim universitats, centres d’investigació, empreses, coneixement científic i una societat amb generacions d’experiència convivint amb les particularitats del Mediterrani. El repte és transformar tot eixe coneixement en polítiques públiques.
I ací tornem als programes electorals. No es tracta només de comprovar si una candidatura parla de canvi climàtic o si reconeix la gravetat del problema. Es tracta de saber què pensa fer, com pensa fer-ho i amb quins recursos. Necessitem propostes de mitigació i d’adaptació concretes, reals, possibles i, sobretot, amb una probabilitat raonable de convertir-se en realitat.
Tampoc hauria de ser necessari repetir que mitigació i adaptació són les dos cares d’una mateixa resposta. La primera busca reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i actuar sobre les causes de l’escalfament global. La segona pretén preparar les nostres societats per a conviure amb els canvis que ja estem experimentant i amb els que vindran. No podem prescindir de cap de les dos. Mitigar sense adaptar-nos seria insuficient; adaptar-nos sense mitigar significaria afrontar riscos cada vegada més difícils de gestionar.
Per això, quan llegim un programa electoral, hauríem de trobar respostes a preguntes concretes. Com es reduiran les emissions del transport i dels edificis? Com s’impulsaran l’eficiència energètica i les renovables? Com es prepararan els municipis davant de les onades de calor, les sequeres i les inundacions? Quines actuacions es plantegen per a recuperar els ecosistemes, protegir l’aigua o reduir la vulnerabilitat de les persones?
I encara una altra qüestió: són propostes que realment es poden executar? Disposen de pressupost, d’un calendari raonable i dels instruments necessaris? Com es comprovarà que funcionen? No hauríem de confondre l’ambició amb la grandiloqüència. Una política climàtica ambiciosa no és necessàriament la que promet més coses, sinó la que establix els mitjans per a aconseguir-les.
També hem de saber cribar les propostes de mala adaptació. Perquè no tot allò que es presenta com una solució climàtica ens adapta realment. Hi ha actuacions que poden alleujar un problema immediat i agreujar-ne altres. Construir infraestructures que consoliden l’ocupació de zones inundables, afrontar la falta d’aigua amb mesures que comprometen els recursos futurs o respondre a la calor exclusivament amb refrigeració que incrementa el consum energètic poden generar noves vulnerabilitats.
La mala adaptació, tal com déiem fa unes setmanes, és especialment perillosa perquè sovint arriba disfressada de solució. Pot crear una falsa sensació de seguretat, augmentar les desigualtats o traslladar els riscos a altres territoris i generacions. Per això no n’hi ha prou amb preguntar-nos si una proposta funciona hui. També hem de preguntar-nos si continuarà funcionant demà, si genera nous problemes i qui acabarà pagant-ne les conseqüències.
L’admirada periodista Julia Otero afirmava que ella votava a favor dels seus principis, encara que fora en contra dels seus interessos. Una reflexió que convida a pensar en les nostres conviccions i decisions polítiques. Però, davant de la crisi climàtica, voldria anar un poc més enllà. El nostre repte hauria de ser aconseguir que els principis i els interessos de les persones coincidisquen.
Perquè protegir el clima no hauria de significar renunciar al benestar. Respirar un aire més net, viure en una casa confortable que necessite menys energia, disposar de transport públic accessible, tindre carrers amb ombra o protegir-nos de les inundacions són, al mateix temps, objectius ambientals i necessitats quotidianes. Són qüestions que afecten la salut, l’economia familiar i la qualitat de la nostra vida.
Naturalment, la transició ecològica comporta costos i esforços que no sempre es repartixen equitativament. Precisament per això necessitem polítiques que facen compatibles els objectius climàtics amb els interessos legítims de les persones, especialment de les més vulnerables. Protegir la sostenibilitat del planeta també ha de significar protegir el benestar de la ciutadania, ara i en el futur.
I després hi ha una altra qüestió que rarament apareix en els debats electorals: el temps. La política acostuma a funcionar amb un horitzó de quatre anys. La crisi climàtica, no. Moltes de les decisions que adoptem hui tindran conseqüències durant molt de temps, algunes fins i tot durant segles. Les infraestructures que construïm, els espais naturals que destruïm o recuperem i les mesures d’adaptació que posem en marxa condicionaran la vida de persones que encara no han nascut.
Els nostres güelos entenien molt bé una cosa que pareix que hem anat oblidant. Sabien que hi havia arbres que es plantaven pensant en els nets. Les garroferes, emblema del nostre secà, en són un bon exemple. Creixen lentament, necessiten temps i poden viure durant segles. Moltes de les que encara trobem pels nostres camps les plantaren persones que ja no estan entre nosaltres. Potser sabien que no serien elles les que en disfrutarien tots els fruits, però això no els impedia plantar-les.
Moltes de les polítiques que necessitem hui per a afrontar la crisi climàtica són com les garroferes: les planten els güelos perquè els nets n’arrepleguen les garrofes. Restaurar un bosc, recuperar un aqüífer, regenerar els sòls o adaptar les nostres ciutats són processos que necessiten temps, constància i una mirada que vaja molt més enllà d’una legislatura. Algunes mesures tindran efectes immediats; altres mostraran els resultats després de molts anys. Però totes exigixen començar a actuar.
Potser un dels problemes de la política contemporània és que volem collir abans de plantar. Volem inaugurar, fotografiar i anunciar resultats dins del calendari electoral. Però hi ha actuacions que no permeten tallar una cinta ni posar una placa commemorativa. Hi ha decisions necessàries que només seran plenament valorades per les generacions futures.
Compromisos verificables
I això ens porta a una qüestió fonamental: qui representa políticament els qui encara no poden votar? Els xiquets que hui comencen l’escola habitaran les ciutats que planifiquem i afrontaran els riscos que no hàgem sabut reduir. No participaran en les pròximes eleccions, però les decisions que s’hi prenguen els afectaran profundament.
Per això els programes electorals haurien de ser alguna cosa més que una col·lecció de promeses. Haurien de convertir-se en compromisos públics, comprensibles i verificables. Documents que poguérem recuperar durant la legislatura per a comprovar què s’ha fet, què ha quedat pendent i per què. Haurien d’incorporar, fins i tot, una llista de comprovació clara: què es comprometen a fer, quan, amb quins recursos i com se’n farà el seguiment.
I potser, si ens donara per llegir i entendre els programes, també canviaria la manera de fer política. Les candidatures haurien d’explicar millor les seues propostes i dedicar menys esforços al màrqueting electoral. Els debats podrien deixar de ser una successió d’acusacions i convertir-se en una confrontació d’idees, alternatives i compromisos.
El poble es mereix eixe debat. Un debat clar i rigorós, que explique els costos, identifique els riscos i permeta comprendre les conseqüències de cada proposta. Perquè no fer res també té conseqüències. Ajornar una actuació o ignorar un risc són decisions que condicionen el futur, encara que no apareguen escrites en cap programa.
Les eleccions de novembre podrien ser una bona oportunitat per a recuperar un exercici democràtic tan elemental com necessari: llegir, comprendre, comparar i preguntar. Potser descobriríem compromisos que desconeixíem, contradiccions que ens havien passat desapercebudes o propostes que mereixen ser discutides amb més profunditat.
Perquè votar no és només decidir qui governarà els pròxims quatre anys. També és participar en les decisions que configuraran el territori i les condicions de vida de les pròximes generacions.
I si, per casualitat, ens donara per llegir els programes electorals? Potser acabaríem preguntant als candidats una cosa tan senzilla com esta: quines garroferes penseu plantar perquè els nostres nets puguen arreplegar-ne les garrofes?
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
