No ho puc entendre. Per a mi, el menyspreu dels bisbes i dels capellans pel valencià és un misteri més gran que el de la Santíssima Trinitat. I és que incomprensiblement, la gran majoria dels bisbes i dels capellans, menyspreen, odien i marginen la llengua de Sant Vicent Ferrer a la litúrgia.
L’últim cas que he viscut d’aquest menyspreu per la nostra llengua va ser el dissabte 3 d’octubre, a l’Alcúdia, en l’inici del ministeri pastoral del nou rector del meu poble. Vaig sentir vergonya per la manera com el clergat va tractar i arraconar el valencià al llarg de tota la celebració.
Abans d’entrar a l’església vaig saludar el cerimonier de la celebració, a qui li vaig dir que esperava que la nostra llengua fora present a la missa d’inici del ministeri pastoral del nou rector. El cerimonier em va dir: “Primer el nostre Senyor, després la llengua”. Jo li vaig respondre que per a mi el Nostre Senyor (és a dir, la meua fe) i la meua llengua, eren indissociables. I és que ni vull, ni tinc per què renunciar a ser valencià per tal de ser cristià. I a l’Església valenciana (?), per celebrar la nostra fe ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta del temple. En una conferència a la Tribuna Europa, l’arquebisbe de València va dir que el valencià “no està prohibido”. Però la realitat és que els capellans valencians sí que ens prohibeixen celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com el dissabte 3 d’octubre a l’Alcúdia.
Quan li vaig respondre al cerimonier (que és el capellà que organitzà i conduí tota la celebració), que el Nostre Senyor i la meua llengua són indissociables, em respongué que abans no era així, ja que la litúrgia era en llatí. I jo li vaig contestar si no recordava que hi ha hagut un Concili Vaticà II, que obrí les portes a les llengües vernacles.
Com em vaig imaginar, després de la breu conversa amb el cerimonier, tota la celebració va ser íntegrament en castellà, a excepció del cant d’entrada de la missa (Al matí cap a llevant) i de les paraules del nou rector, nascut al Genovés, al final de l’acte, unes paraules emotives i en el valencià bellíssim de la Costera.
Durant la missa, totes les lectures van ser en castellà, les monicions, l’homilia del bisbe auxiliar Arturo García, que, amb un nul sentit pastoral rebutjà la nostra llengua per adreçar-se en castellà a un poble valencianoparlant. Tampoc van ser en valencià les pregàries dels fidels, ni el prefaci, ni la pregària eucarística, ni el Parenostre… Fins i tot les paraules que acompanyaven els gestos del nou rector, en venerar la pica baptismal, en seure al confessionari o en prémer el botó per tocar les campanes, no van ser en valencià.
L’homilia del bisbe auxiliar, Arturo García, hauria pogut ser la mateixa d’haver anat a Utiel, a Requena, a Villena o a Morón de la Frontera, perquè no va tindre cap mena de sensibilitat per la llengua del meu poble. I a més, llargueta. De fet, dos capellans van passar l’homilia mirant el mòbil. Sí que vull destacar dues expressions que va dir el bisbe auxiliar. En les seues paraules i parlant de què és la parròquia, va comentar l’anècdota d’una dona que deia que a la “parroquia encontraba paz”. No ho pose en dubte això. El que els cristians valencianoparlants tenim clar, és que no trobem mai a les nostres parròquies, la nostra llengua, que està marginada i exclosa de la litúrgia. I és que en entrar al temple, hem de deixar la nostra llengua a la porta de l’església. L’altra expressió del bisbe va ser quan va dir que “la Iglesia no nos quita la libertad”. Però sí que ens treu la possibilitat de pregar i de celebrar la nostra fe en valencià.
Aquests capellans i bisbes que, oblidant el sentit pastoral, marginen la nostra llengua, haurien de saber que si hui Jesús estiguera físicament entre nosaltres, al nostre país, parlaria valencià. Aquests capellans i bisbes no deuen (o no volen) recordar que Jesús no parlava la llengua de l’imperi, la llengua del poder, la que utilitzaven els funcionaris romans per parlar entre ells, que era el llatí, sinó l’arameu, la llengua del seu poble. Jesús tampoc no parlava la llengua de la cultura del seu temps, la llengua dels mercaders, que era el grec, sinó que amb Maria i amb Josep, amb Marta, Llàtzer i Maria, amb Pere, amb Andreu i amb Maria Magdalena, Jesús parlava en arameu, que era la llengua d’ús ordinari entre els veïns i parents del profeta de Natzaret. Afortunadament, encara tenim als Evangelis (sobretot el de Sant Marc, el primer a ser escrit), algunes paraules en arameu que no han estat traduïdes ni al grec, ni al castellà, ni a l’anglès, ni al japonès, com són les expressions “Abbà” (Mc 14:36), “Talitha qum” (Mc 5:41), “Effatha” (Mc 7:34), “Geenna” (Mc 9:43) o “Rabboni” (Mc 10:5). Aquestes paraules, posades per Sant Marc en boca de Jesús, cobren especial força expressiva traduïdes a l’arameu i alhora ens recorden que Jesús parlava com la gent del seu temps i del seu poble, cosa que no fan els nostres bisbes i preveres, que “obliden” el valencià en pujar al presbiteri.
A diferència de les Esglésies de tot el món, que han normalitzat i introduït la llengua vernacla a la litúrgia, l’Església valenciana (no sé si es pot considerar valenciana quan menysprea i arracona el valencià), continua, seixanta-un anys després del Concili Vaticà II, excloent i prohibint el valencià a les nostres celebracions. Per això no m’estranya gens ni miqueta que la gent més conscienciada nacionalment parlant, més valencianista, haja abandonat l’Església. Encara que seria més just, dir que eixes persones s’han sentit expulsades de la comunitat cristiana, que no deixa entrar a la litúrgia, el valencià. Jo mateix em trobe foraster a la meua pròpia parròquia, que és l’únic lloc del meu poble on la meua llengua no és permesa. I per això pense que allà on la meua llengua no és ben acollida, segurament tampoc no soc jo ben acollit.
Pense que així com els bisbes actuals haurien de demanar perdó pel suport de la “Cruzada”, per part dels seus predecessors i també del Règim franquista, igualment algun dia hauran de demanar perdó pel genocidi lingüístic que estan perpetrant contra el valencià.
Sovint em pregunte ¿quina formació tenen els seminaristes valencians pel que fa a la nostra llengua perquè després, pastoralment, siguen tan insensibles i arraconen el valencià dels temples? Cap sensibilitat?
La història jutjarà amb duresa el genocidi lingüístic que està perpetrant el clergat valencià contra els cristians valencianoparlants. Perquè és del tot incomprensible l’odi del nostre clergat per la nostra llengua.
¿Per què la missa que À Punt retransmet cada diumenge des de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu, a Torrent, íntegrament en valencià, no és possible a l’Alcúdia, a Onda, a Elx, a Cocentaina, a Piles o a Alfarrasí? ¿Per què els capellans valencians consideren el castellà una llengua de primera divisió, i el valencià el consideren de segona o de regional preferent? A l’Alcúdia, concretament, tenim (perquè està estudiant uns anys a València), un capellà de Burundi que només parla en castellà. Estic segur que l’arquebisbe no l’hauria enviat al meu poble si no sabera castellà. Però si no sap valencià, no passa res, ja que per als nostres capellans, la llengua de Sant Vicent Ferrer no és igual d’important que la llengua de Cervantes.
Els bisbes i els capellans que menyspreen el valencià, haurien de recordar que, tal com ha proclamat el papa Lleó XIV en la seua encíclica Magnifica Humanitas, “la promoció del bé comú mai no es pot separar del respecte al dret dels pobles a existir, a custodiar la seua identitat” (núm. 64). I quina més gran identitat per als valencians que la nostra llengua? Encara, aquests que exclouen el valencià a l’Església, també haurien de recordar la Constitució Dogmàtica Sacrosanctum Concilium, que en el número 36.2, defensa la importància de l’ús de la llengua vernacla a la litúrgia.
En acabar la missa, ja a la sagristia, el cerimonier (que després he sabut que és el delegat de litúrgia de la diòcesi de València) em digué si li podia fer un favor. Li vaig dir que sí. I em digué si sabia com trobar a la xarxa els textos, en català, del Vaticà II, perquè no els havia pogut trobar. I afegí encara: “Com que els catalans són tan gitanos, no els posen a la xarxa per tal que comprem els llibres”. No li vaig respondre i me’n vaig anar. Això sí, em vaig presentar al nou rector dient-li que era fill de l’Alcúdia i monjo de Montserrat i que el felicitava per les seues paraules en valencià al final de la missa. Però que m’havia entristit molt tota la celebració, pel menyspreu de la jerarquia a la nostra llengua.
Tant de bo que el nou rector de l’Alcúdia (que va tindre la sensibilitat d’adreçar-se a tots nosaltres en la llengua del meu poble, en la mateixa llengua que parlen al Genovés), normalitze el valencià a les celebracions litúrgiques, com ha fet el diumenge 4, a les 9 del matí. I no una missa la setmana.
I tant de bo que els bisbes valencians aposten per la nostra llengua. Tot i que cada vegada confie menys en això. Només un miracle de Sant Vicent Ferrer (segur que seria el seu més gran miracle), pot fer que el clergat valencià deixe de menysprear i d’excloure la nostra llengua a l’Església.
