La crisi de l’habitatge ha tornat a situar-se al centre del debat després del desnonament de Maricarmen Abascal, la dona de 87 anys expulsada de l’habitatge de Madrid on havia viscut durant dècades. El cas ha desencadenat mobilitzacions, una acampada a la Puerta del Sol i una resposta legislativa del govern espanyol, que ha aprovat noves mesures per limitar els desnonaments de persones vulnerables i intervenir sobre el mercat del lloguer.
En una nova entrega de la secció Financerament, Jordi Vizcaino posa el focus precisament en el que considera una de les principals lliçons del cas: la capacitat de la mobilització social per provocar canvis. “La mobilització de la gent sí que ha provocat un acord”, assenyala durant la conversa, en què reivindica especialment la implicació dels joves en les protestes.
La pressió ciutadana ha coincidit amb l’aprovació del Reial decret llei 26/2026, de 29 de setembre. La norma preveu, entre altres mesures, suspendre fins al 31 de desembre del 2030 determinats desnonaments de persones vulnerables sense alternativa habitacional i estableix noves obligacions per a les administracions.
“No pot ser que quan sigues jubilat no pugues pagar un lloguer”
Per a Jordi, però, el problema va molt més enllà d’un desnonament concret. La dificultat per accedir a un habitatge afecta especialment els joves, però pot convertir-se també en un problema encara més greu quan arriben a la jubilació si han de continuar pagant rendes elevades amb pensions més reduïdes.
“Encara que ara solucionarem un problema de lloguer, estem creant un problema de futur”, adverteix durant l’entrevista, abans de preguntar-se com podrà afrontar un lloguer una persona jubilada amb ingressos baixos.
La situació de Maricarmen ha servit, segons explica, per fer visible un problema que ja existia. De fet, considera que el debat no pot limitar-se a decidir si una persona concreta ha de continuar o no al seu habitatge, sinó que cal abordar les causes estructurals que dificulten l’accés a una casa.
Crítiques al govern espanyol
Jordi també dirigeix una part important de les crítiques cap al govern de PSOE i Sumar. Al seu parer, l’Executiu ha tingut temps suficient per impulsar polítiques estructurals d’habitatge i ara intenta respondre amb mesures urgents a una situació que s’ha anat agreujant.
“Tu que estàs en el govern no has fet els deures”, resumeix.
La seua posició, tanmateix, no passa per traslladar automàticament tota la responsabilitat als propietaris. Jordi es mostra contrari a convertir el lloguer indefinit en la solució general perquè considera que podria limitar excessivament la capacitat del propietari per recuperar o vendre l’immoble.
També diferencia entre els grans inversors que compren immobles a preus baixos amb finalitats especulatives i els particulars que adquireixen un habitatge com a inversió. Segons argumenta, una pujada del lloguer no equival automàticament al mateix increment de la rendibilitat, perquè aquesta depén també del preu pagat per l’immoble i de les despeses associades.
Més habitatge per abaixar els preus
La proposta principal que planteja passa per incrementar l’oferta d’habitatge. “Si tu ofereixes més vivendes, els preus abaixen. Però n’hi ha que oferir-les”, insisteix.
Això significa, segons defensa, recuperar una política pública amb capacitat per construir habitatge assequible i facilitar que els joves puguen accedir no només al lloguer, sinó també a la propietat. La intervenció pública podria servir igualment per protegir temporalment persones vulnerables mentre l’Administració els proporciona una alternativa.
En aquest punt planteja una fórmula per repartir el cost: si l’Administració paralitza un desnonament perquè no disposa d’una alternativa habitacional per a la persona afectada, considera que hauria de compensar el propietari durant el temps necessari per trobar-la. “Mentre jo li busque l’alternativa, el lloguer el pague jo”, explica posant-se en el lloc de l’Administració.
El nou decret estatal incorpora precisament mecanismes de compensació en alguns supòsits en què se suspén un desnonament, encara que diferencia segons el tipus de propietari i les circumstàncies del procediment.
Habitatge i transport, dues cares del mateix problema
La conversa incorpora finalment un altre element: no totes les persones poden viure a València, però residir als municipis de l’entorn només és una alternativa real si existeix un transport públic eficaç.
Jordi posa exemples com Alginet o Alberic i reclama infraestructures “públiques, econòmiques i sostenibles” que permeten viure fora de la capital i desplaçar-se diàriament. La crítica s’estén especialment a Rodalia, que contraposa a les inversions realitzades en alta velocitat.
Habitatge públic, augment de l’oferta, protecció temporal de les persones vulnerables i unes comunicacions que amplien les possibilitats residencials conformen així el plantejament exposat en Financerament. I el cas de Maricarmen deixa, per damunt de tot, una conclusió per a Jordi: els drets no poden donar-se per garantits indefinidament, sinó que “s’han aconseguit a base de lluitar i n’hi ha que mantindre’ls”.
