No descobriré res si dic que l’home és un animal social i, per tant, necessita comunicar-se amb els seus congèneres. Per a complir amb esta necessitat utilitza un sistema convencional de signes orals o escrits als que anomenem llengua. La capacitat per a emetre eixos signes ve determinada a l’ADN, però no és així per al conjunt dels signes d’un idioma, pel que cadascuna de les diferents comunitats humanes n’han creat un de propi, el que origina que existixen més de set mil llengües vives en l’actualitat.
La llengua doncs és un tret fonamental de qualsevol societat humana. La seua importància ha estat reconeguda des de l’antiguitat. Així, en el pròleg de l’Evangeli segons Sant Joan (1,14) es diu “el verb es va fer carn i habità entre nosaltres”, referint-se a l’encarnació de Jesucrist. Per als cristians el verb, la paraula, és a dir la llengua, no sols és sagrada, és el mateix Deu, tot i reconeixent així el poder sagrat de la paraula.
Tampoc per als filòsofs de l’antiga Grècia va passar desapercebuda eixa importància. El concepte de logos (λογος), en grec antic, significa raó, saviesa, estudi, tractat, però també paraula, i va unir per primera vegada llenguatge i pensament. Per a Heràclit (segle VI adC) el logos és la base de la gran unitat de l’esser, de la realitat, entés com la intel·ligència que dona coherència i harmonia al canviant esdevenir. Hem incorporat esta concepció del logos i quan diem la paraula “filologia” estem dient en grec literalment “amor a les paraules”.
Al segle VI, a la Índia, el filòsof, lingüista i poeta Bhartrihari va argumentar que les categories i l’estructura de la llengua pròpia condicionen el pensament de les persones i va desenvolupar el concepte de Shabda-Brahaman, segons el qual la realitat profunda s’expressa a través de les paraules, pel que llenguatge i coneixement es troben profundament vinculats.
Molt més tard, els pares del nacionalisme ideològic, els alemanys Johann Gottfried von Herder (1744-1803) i Johann Gottlieb Fichte (1762-1814) i l’italià Giuseppe Mazzini (1805-1872), determinaren que el tret característic més important per a definir un grup humà com a una nació era el parlar una llengua pròpia, la qual, a més a més, expressa l’ànima del poble (Volksgeist) . Amb això la qüestió lingüística entrava de ple en el terreny de la política.
Per a reblar el clau, el jueu austríac Ludwig Wittgenstein en el seu Tractatus logico-philosophicus (1923) postula la identitat entre el llenguatge significatiu i el pensament ja que ambdós es regixen per la mateixa lògica. L’antropòleg jueu lituà Edward Sapir i el seu deixeble el lingüista nordamericà Benjamin Lee Whorf, durant la dècada de 1940 elaboraren una teoria d’antropologia lingüística segons la qual la llengua que un parla, amb el seu lèxic i la seua estructura gramatical, condiciona el seu pensament.
El llenguatge no és simplement un sistema de comunicació sinó que modela el coneixement de manera que podem dir que és una manera de comprendre el món. El conjunt de símbols i les regles que els combinen són el resultat d’un conveni inconscient que ha anat produint-se al llarg dels segles d’història d’una nació. I és que les categories mentals les adquirim a través del llenguatge i encara que no determinen exactament la manera de raonar si que ajusten la cosmovisió (weltanschauung) d’una societat humana.
Així que quan algú, amb cara de pomes agres, vos diga: ¿Y eso de hablar en valenciano para qué sirve?, li contesteu contundentment: Per a molt, per a ser i sentir-me plenament valencià.
