Tobies Grimaltos
Útil és una paraula prestigiada que encobreix un gran error. De qualsevol cosa, saber, disciplina, costum o el que siga de què ens parlen o ens oferisquen, preguntem de seguida si és útil o per a què és útil. Si no és útil, no interessa. I aquesta utilitat sobre la qual inquirim és sempre de mitjà, de mecanisme, una utilitat pràctica o material, de producte, l’instrument per a l’obtenció d’una altra cosa. Què podem fer amb ella? Què ens pot proporcionar? Així, el que és útil és sempre un mitjà, mai no un fi en si mateix. Però si l’útil és sempre mitjà i el que és valuós és el fi —que ja no és mitjà per a una altra cosa—, el que és veritablement valuós és el que (ja) no és útil, l’inútil.
Salvador Vendrell
Vivim obsessionats amb la utilitat. Davant de qualsevol llibre, d’una conversa, d’un passeig o d’una assignatura, la primera pregunta és sempre la mateixa: “I això, per a què serveix?”. La pregunta sembla sensata, però amaga una trampa. L’útil sempre és un pont cap a una altra cosa. Serveix per arribar, per guanyar, per obtenir. Mai no és el destí. En canvi, les coses que més ens canvien la vida solen ser, aparentment, inútils: la música, la poesia, una posta de sol, una amistat, una abraçada, una conversa sense pressa. No serveixen per a res més. I precisament per això serveixen per a tot.
La utilitat ens ajuda a viure. La inutilitat ens explica per què val la pena fer-ho.
