Tobies Grimaltos
Una vegada vaig escriure que l’etnocentrisme comença per les botifarres, pel pensament que només al propi poble saben fer les botifarres. Potser aquesta convicció s’alimenta del fet que el paladar va acostumant-se a allò que té a l’abast, i la manera de fer l’embotit varia d’uns llocs a altres. Uns posen pinyons, altres especien molt, uns posen la cansalada a daus, altres sagí. Qui de menut s’ha acostumat a alguna d’aquestes coses, trobarà que és la manera natural de fer i no li agradarà, o no tant, que es facen d’una altra forma. Cadascú defensa l’embotit local per damunt de qualsevol altre, en especial les botifarres. Però si hi ha algun tipus de mesura objectiva, no pot ser que, defensant coses contràries, tots estiguen encertats, no totes poden ser les millors. Sobretot, perquè les millors san les del meu poble.
Salvador Vendrell
La botifarra és la primera pàtria. Abans de discutir de banderes o de fronteres, ja discutim de pebre, de canyella, de pinyons, de sang o de sagí. Cada poble està convençut que ha descobert la fórmula definitiva, i qualsevol variant li sembla una heretgia. El costum té molta més força que la raó. La botifarra que menjàvem de menuts ens sembla la millor perquè, en realitat, no hi busquem només un gust. Hi busquem la cuina de casa, les mans que la feien, el fum de la matança, els hiverns d’infantesa. Els records també condimenten.
Potser l’etnocentrisme comença així, amb la convicció ingènua que la manera de fer les coses del nostre poble és la natural i totes les altres són, en el millor dels casos, imitacions acceptables. Segurament no existeix la millor botifarra. O, almenys, això és el que diuen els qui no han tastat les del meu poble.
