Tobies Grimaltos
La primera cosa que faig només despertar-me és agafar les ulleres de damunt de la tauleta de nit. Sense elles estic perdut, no puc ni veure l’hora que marca el despertador que hi ha a l’altra tauleta de nit, la de la part de la meua dona, i això que són números lluminosos prou grans. Recorde que, de jove, volia portar ulleres, no sé si per allò de fer pinta de llegit o què. Tant, que les primeres me les vaig fer quan crec que tenia alguna cosa així com mitja diòptria en un ull i un quart en l’altre. Ara, quan realment en fan falta, voldria no haver de necessitar portar-ne.
Un gran invent les ulleres! Em pregunte com seria la vida sense elles. Vull dir, com havia sigut? Investigue una mica i veig que és un invent ja bastant antic i que el seu desenvolupament i ús va una mica associat a la necessitat, de llegir per exemple; que als segles XIV i XV “es popularitzen entre estudiosos i religiosos”.
I pense en Lamarck. Quasi tenia raó, sí, la funció crea l’òrgan, l’òrgan artificial.
Salvador Vendrell
Jo també les gaste des que m’alce i no vaig mai sense ulleres. En tinc dues: unes normals i unes altres de sol, també graduades. De manera que, com Tobies, em costa imaginar com seria passar un dia sencer sense elles.
Petrarca, que va viure abans que les ulleres es convertiren en un objecte tan habitual, ja en parlava. En la carta que va escriure als seus futurs lectors explica que havia tingut “ulls vius i una vista molt aguda durant molt de temps”, però que aquesta vista, “contra el que esperava, em va abandonar després dels seixanta anys, de manera que, a contracor, vaig haver de recórrer a l’ajuda de les ulleres”. No és mala companyia, Petrarca, per a parlar d’ulleres.
Ara ja no em pregunte com seria la vida sense elles. Per a mi, les ulleres formen part de la vida, com les sabates o el rellotge. Només que, a diferència d’aquests, si me les lleve el món es torna immediatament una mica més borrós.




