Tobies Grimaltos
La poesia pot dir
veritats amagades
que només amb imatges
es poden revelar.
La poesia parla a la ment
amb el llenguatge del cor.
Pinta de color les paraules,
les transmuta en novetat.
La poesia és una arma poderosa,
capaç de doblegar
els esperits de pedra
amb versos de sang i de fel.
La poesia inventa sentits,
Il·lumina realitats.
Vist de llum les paraules
perquè les puguen expressar.
Salvador Vendrell
Ja sé que Tobies ha fet la seua definició de poesia en vers, però jo, que no tinc tanta confiança amb les muses – no són amigues meues, són amigues de Tobies-, preferisc fer-la en prosa i sense música. Al capdavall, sempre he pensat que la poesia no és tant una qüestió de posar les paraules en renglera com de mirar les coses d’una altra manera. I eixa mirada l’has de tindre.
Una vegada, sopant amb Fuster i Vázquez Montalbán —ara ja no recorde qui dels dos ho va dir—, va eixir aquella broma segons la qual tota la poesia lírica es podia resumir així: Pepito vol Pepita, Pepita no vol Pepito, Pepito entra en crisi i vol anar al cel. Vam riure, perquè, evidentment, era una exageració, una parida, una broma… Poseu-li el nom que preferiu. Però alguna cosa hi havia de veritat: l’amor, el desamor, la solitud i eixa tendència tan humana a convertir una decepció sentimental en una tragèdia universal han donat molts versos.
Però la poesia també pot servir per a coses menys privades i més de tots. Gabriel Celaya va escriure que “la poesía es un arma cargada de futuro” i defensava una poesia que no fora un luxe, sinó una eina per a dir allò que la societat no volia sentir. Potser, per això, la poesia continua sent necessària. No perquè haja de salvar-nos —ja tenim massa coses que prometen salvar-nos—, sinó perquè de vegades una metàfora ben posada ens fa veure el món una mica diferent. I això, ben mirat, ja és prou.
