Tobies Grimaltos
M’agrada la pluja. La pluja petita i constant, que sembla que li dol mullar les coses, persones i animals. Que aviva els colors i fa lluir les teulades. M’agrada la pluja forta, si la puc veure a cobert. La pluja que fa bombolles contra el terra i una música obstinada com de tambor. M’agrada més la pluja al camp o la muntanya que no al poble o la ciutat. La pluja dona vida, rega els camps, fa entapissar de verd la terra i brollar els ullals.
M’agrada la pluja, petita o gran, sempre que siga civilitzada, que quan és arrauxada s’assembla massa al foc de l’infern.
Salvador Vendrell
La pluja és una forma de paciència. La bona, almenys. Cau sense presses, gairebé demanant permís, i acaba fent allò que no aconsegueixen ni el vent ni la força: estovar la terra, omplir les fonts i vestir de verd els bancals.
Només quan perd la mesura deixa de ser pluja i es converteix en desastre. Potser per això admire més el plugim que el diluvi. La natura, com les persones, sol donar el millor de si mateixa quan no necessita cridar.




