Tobies Grimaltos
Cavall modern. Eina eficientíssima per a descobrir paradisos pròxims quotidians. Amb ella descobreixes indrets ignots que esdevenen familiars. Al seu llom es produeixen mil converses intranscendents amb els companys de colla que acaben tenint tota la transcendència de la fraternitat. La bicicleta fa que t’adones de la relativitat de l’espai. Un quilòmetre pot ser molt més llarg que dos, si l’un és de pujada i els altres dos són cap avall.
Parle de la bicicleta de muntanya, que et permet anar a llocs als quals no podries anar d’una altra manera si no era caminant. Llocs que eren a un tir de pedra de casa, de molt bon veure i bon estar, romanien ocults a la teua consciència fins que la bicicleta te’ls va revelar.
Salvador Vendrell
Fa molts anys que repetisc, mig de broma, que els grecs no van inventar la bicicleta perquè eren massa savis. Preferien que fora el vehicle qui els portara a ells, i no haver de portar-lo ells amb les cames. No sé si la broma és meua o l’he feta meua a força de repetir-la. Tant se val. Ja forma part del meu repertori.
El problema no és la bicicleta. El problema són els espais. Les carreteres són massa perilloses per obligar cotxes i bicicletes a compartir-les. Calen vies pròpies per als ciclistes. A les ciutats, els carrils bici haurien de guanyar terreny als cotxes, no a les voreres. I les voreres haurien de continuar sent el territori tranquil dels vianants.
Caminar és la manera més antiga de moure’s. Potser també la més humana. Per això convindria conservar-li, almenys, un tros de ciutat on no calga apartar-se de ningú.
