Tobies Grimaltos
Per a fer anar arrere una cavalleria, els rossiners deien: “Aixa, haca, arrere!”. El curiós és que aixar ja és fer recular, fer anar arrere. “Aixa, haca arrere!” deien, quan en puritat els que aixaven eren els mateixos rossiners, ells eren els que feien anar arrere la cavalleria. Si no, si el que volien dir-li al cavall era que anara arrere, l’expressió era redundant, un pleonasme, la figura literària que consisteix a fer un ús redundant de les paraules. En fem molts, de pleonasmes: pujar dalt, baixar baix, eixir fora, entrar dins. Ara la premsa i els mitjans s’han abonat a l’expressió “conviure junts”; i “cita prèvia” està de moda. Però no es pot conviure sense viure junts, i totes les cites són prèvies, perquè citar és acordar dia i hora per a trobar-se o fer alguna cosa. N’hi ha molts més, molts que ja ni sospitem que ho són.
També està de moda el que podríem considerar un contrapleonasme: “Ho torne a repetir”, quan simplement estan tornant-ho a dir. No es pot tornar a repetir el que encara no s’ha repetit. Tornar a dir és repetir, no tornar a repetir.
Si existeix l’horror vacui, sembla que també existeix l’horror simplicitatis, la por a la simplicitat, i l’amor al barroc. Però per dir les coses dues vegades el nostre parlar no és més culte ni més interessant. Més aïna el contrari.
Salvador Vendrell
Tobies parla del pleonasme com d’una redundància de la qual hauríem de pegar a fugir, però jo no ho tinc tan clar. Una cosa és dir “pujar dalt”, “conviure junts” o “cita prèvia”, expressions en què la segona paraula aporta ben poca cosa, i una altra és que un escriptor utilitze la repetició precisament per donar més força a allò que diu, com a recurs literari. Maragall escriu “somnia el somni de l’eterna quietud” i Biel Mesquida, “sol, tot sol, entotsolat”. Són pleonasmes, sí, però ningú no pensaria que aquelles paraules sobren.
Shakespeare fa dir a Horaci, a Hamlet, que no podia creure en el fantasma “without the sensible and true avouch / of mine own eyes” (“sense el testimoni dels meus propis ulls, que són sensats i diuen la veritat”): Potser, doncs, el problema no és repetir, sinó repetir sense que aporte res. La literatura ho ha sabut sempre: de vegades una paraula necessita la seua ombra, perquè diga més coses o les diga més intensament. El que resulta més difícil de suportar és el pleonasme, innecessari, o simplement rutinari, aquell que no busca intensificar res sinó que afegeix paraules perquè sembla que una frase curta no puga ser prou seriosa.
Quan la repetició diu més coses o li dona força al que diu, és literatura; quan no diu res, és només pleonasme.
