Tobies Grimaltos
Per aquesta contrada, de qui és arrogant o vanitós diem que està cregut o que és un cregut (o creguda). També diem que creure-s’ho és debades. En alguns casos jo diria que no sols és debades, sinó gratuït. Si hom està cregut deu ser d’alguna cosa bona, alguna qualitat o mèrit. Però hi ha qui s’ho creu, que està cregut, i la resta no sabem de què. I no ho sabem, perquè no hi ha res que ho justifique, no hi ha res de què vantar-se. En els casos pitjors no sols és que l’autoimatge no s’assembla a la imatge pública, sinó que si en foren conscients, en compte de creguts serien depressius. Deixem-los, doncs, que s’ho creguen. Al cap i a la fi, només s’enganyen ells.
Salvador Vendrell
L’arrogància és una desproporció entre la persona i la imatge que té d’ella mateixa. La llengua popular, que acostuma a ser més precisa que els diccionaris, no en diu arrogant: diu que està cregut, que és un pensat o que s’ho pensa molt. Totes tres expressions insinuen el mateix: que viu una mica per damunt del seu verdader pes.
El cregut no presumeix només davant dels altres; abans s’ha convençut a si mateix. Els elogis li semblen justícia, i les crítiques, enveja o incomprensió. Per això és tan difícil discutir amb ell: no defensa una opinió, defensa el personatge que s’ha fabricat.
Els pensats tenen una gran tranquil·litat: mai no dubten de si mateixos. La resta del món, en canvi, sí.
