Tobies Grimaltos

D’un temps ençà hem començat a valorar i molts oficis que no valoràvem tant. I comencem a experimentar paüra d’haver de necessitar els seus professionals. Parle, fonamentalment, de fusters, fontaners i electricistes. Sobretot dels dos primers. Les llistes d’espera de fusteria i fontaneria comencen a semblar-se a les de la Seguretat Social. És un problema gros i alhora una manera de justícia històrica, com s’estila dir ara.

Teníem necessitat de bons professionals i no ho sabíem o no sabíem apreciar-ho com cal. Ara ens sentim perduts, som ànimes en pena en les seues mans. Si algú fora capaç de muntar una empresa amb una pàgina web que es diguera manetes.com i que garantira la visita d’algun d’aquests professionals dins de les vint-i-quatre hores d’haver-la sol·licitada es faria d’or. És una idea.

Salvador Vendrell

Durant segles, un ofici no era simplement una manera de guanyar-se la vida. Era una cosa que s’aprenia al costat d’algú que en sabia —que podia ser el pare o un altre mestre qualsevol—, mirant-lo treballar, equivocant-se, tornant-ho a provar i acabant per saber quan una fusta estava al seu punt, quan un ferro necessitava més foc o quan una sabata no quedaria ben feta encara que a primera vista semblara acabada. Durant molt de temps hem pensat que tot això pertanyia al passat. El progrés semblava anar en una altra direcció i els oficis manuals van anar perdent prestigi, com si saber fer coses amb les mans fora una habilitat menor davant de tot allò que arribava amb una màquina, un ordinador o una aplicació. Fins que un dia degota una canonada, es trenca una persiana, una porta deixa de tancar bé o necessitem que algú ens pose en ordre una cosa que nosaltres no sabem ni per on començar a tocar. És aleshores quan ens adonem que potser no havíem valorat prou el que sabien fer aquelles persones.

El fuster sap per on començar quan una porta no tanca bé, el fontaner moltes vegades detecta el problema abans que nosaltres i el manyà sap trobar una solució a una cosa que nosaltres ja donàvem per perduda. Són coses que costa explicar en un llibre i que tampoc s’aprenen només mirant vídeos. Hi ha una part de l’ofici que està en els anys de pràctica, en els errors, en haver vist moltes vegades el mateix problema i saber per on començar. I això és el que es perd quan un ofici desapareix. Una manera de fer que algú havia après d’un altre i que probablement havia anat passant de mà en mà.

Aquesta és, potser, la justícia històrica de què parla Tobies. Hem passat anys mirant alguns oficis per damunt de l’espatla i ara ens trobem buscant un fuster, un fontaner o un electricista. I quan en trobem un que sap què fa, ens quedem més tranquils. Potser perquè ens adonem, una mica tard, que encara els necessitàvem.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Volem donar veu al Sud, i tu? Amb 200 donacions és possible. Fes-te micromecenes
Comparteix
Dona i agermana't: amb 200 donacions anuals, deduïbles en la declaració de renda fins a 250 euros, incorporarem al nostre equip un periodista del migjorn valencià i editarem La Veu del Sud
Notícia: Diccionari particular: Amnistia
Comparteix
Una paraula, dues mirades
Notícia: Diccionari particular: Aranzels
Comparteix
Una paraula, dues mirades

Comparteix

Icona de pantalla completa