Salvador Vendrell
L’amnistia és una de les paraules que —intencionadament o no— molts no volen entendre. L’amnistia no demana que s’oblide res, demana que el passat deixe de ser una presó.
L’amnistia vol obrir nous camins, per això incomoda al qui voldrien els camins tancats, perquè recorda que no tots els problemes els ha de resoldre la justícia. Normalment, s’aplica per tancar ferides, per afavorir la convivència.
Tobies Grimaltos
L’amnistia, això diuen els diccionaris, és el perdó d’un delicte. El perdó, considerat en general, l’acte de perdonar, no elimina l’acció que es perdona ni tampoc el seu record. Simplement, es deixa de castigar o responsabilitzar qui l’ha comesa. L’amnistia, doncs, deixa de castigar qui ha comés un delicte. I què és delicte ho determina la llei. La llei i la justícia, tots ho sabem, són coses diferents. Hi ha lleis que fan justícia i n’hi ha també que poden ser injustes. Imaginem homosexuals empresonats per la “ley de vagos y maleantes” del franquisme. Amnistiar-los seria deixar de cometre una injustícia. Perdonar un delicte, que això fa l’amnistia, no sempre és perdonar una mala acció, sinó restablir la justícia, potser justament la que es volia aconseguir amb l’acció que ara es perdona.
