Salvador Vendrell
L’odi és un sentiment car i convé administrar-lo bé. Consumeix més energia que l’amor i dura més que la ràbia. Per això és una llàstima malgastar-lo amb qui no té importància. L’odi autèntic no crida ni insulta. Recorda. S’instal·la en un racó de la memòria i espera. Però també és un verí capritxós: mentre creus que corroeix l’altre, sovint és a tu a qui va consumint. Pobre del qui odia tothom. I més pobre encara del qui odia qualsevol. L’odi, com l’estima, només té sentit quan l’objecte el mereix. La resta és perdre el temps amb persones que no valen ni un mal pensament.
Tobies Grimaltos
N’hi ha que necessiten odiar altres per sentir-se algú. Viuen contra altres. No empren la seua energia en fer, en proposar, sinó en desfer el que els altres fan. És un remei per als mediocres, per als que no tenen idees pròpies ni projectes. Si no pots construir, odia els que sí que ho fan. Si no tens idees, odia els que en tenen. Com és un sentiment intens i ardu de satisfer, perquè és molt difícil que el desig del mal de l’altre es veja complit —o complit en la mesura que es voldria—, qui odia pateix. De fet, sovint fa més mal a qui odia que a qui és odiat. Perquè es focalitza en les coses d’altri i no et deixa fruir de les pròpies. És un corcó que rosega el cor, que a uns els dona vida i sentit—pobres!— i als assenyats només patiment, un patiment a evitar.




