Salvador Vendrell
Ens estimem, ens besem i fins i tot sabem qui són els bons i qui són els dolents com ens han ensenyat els trobadors, els joglars, els rectors, els professors, la literatura i, ara, també el cinema, la televisió i les xarxes socials. Ens han anat dient com és l’amor, què n’hem d’esperar i fins i tot com l’hem de reconéixer quan arriba. Ja ho sabeu: coses de la superestructura.
L’amor sembla la cosa més natural del món, però també té molt d’aprenentatge. Aprenem gestos, paraules, expectatives i maneres de relacionar-nos abans fins i tot de saber que les estem aprenent. Ara només falta —esperem que no, que es puga evitar —que els joves acaben aprenent a estimar com els ensenya el porno, que potser és, per a alguns, la principal informació sexual que reben.
Estimar també és aprendre, però no hauríem de deixar que ensenyara qualsevol.
Tobies Grimaltos
Qui estima s’estima. Qui no estima s’amarga. Parle del fet d’estimar en general, de l’amor de tota mena, paternofilial, de parella, el de l’amistat. L’amor, és com un mirall que ens retorna el que donem, el sentiment que hem llançat cap a altri. No necessàriament perquè les altres persones ens expressen un sentiment igual, sinó perquè estimar fa que et sentes ple i viu, que isques fora de tu, i que en eixir notes que hi ets, que sents, que tens vida. Qui no estima és com un arbre sec. Si no sent aquella emoció cap a algú fora d’ell, tampoc podrà sentir-ne massa cap a ell mateix. Perquè estimar és completar-se, omplir buits.
Voler el bé d’altri és incompatible amb voler posseir, amb no tenir en compte la seua voluntat; és inconciliable amb qualsevol classe de violència, d’imposició. Així que, pel que diu Voro, els joves farien bé de comprendre que el que ensenya el porno no té res a veure amb estimar.




