L’any 2008, el segell illenc Edicions del Salobre va iniciar la publicació de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard amb L’origen en traducció de Clara Formosa Plans. A l’any següent va sorgir el segon volum, El soterrani. Dissortadament, el projecte va quedar inconclús. A finals de 2012, però, El Gall Editor hi va prendre el relleu i, per això, van poder veure la llum els tres títols restants d’aquest fascinador calidoscopi memorialístic: L’alè, El fred i Un nen.

En L’origen Bernhard furgava en l’etapa d’escolarització, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic –“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”. 

No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense gens d’interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament.

És la figura de l’avi la que és represa en L’alè. El ressentiment contra els pares esdevé amor i comprensió intel·lectual en braços de l’avi. A 18 anys, el jove Thomas es veu col·locat a la “sala de morir” (sic), on els malalts –tots vells, excepte ell– li semblen marionetes. Els metges incubaven unes esperances molt escasses davant el convalescent Bernhard, així que el van situar en la mateixa sala dels altres moribunds. L’experiència corprendrà l’autor, que no havia vist mai morir ningú.

No cal dir que Thomas Bernhard va sobreviure, almenys prou per a fer literatura després a partir de la vivència colpidora de la “sala de morir”. Després, la vida continuarà.

Thomas Bernhar, Extinció, Quid Pro Quo (2025)

En El fred trobarem una nova passera hospitalària, en aquest cas al sanatori per a tuberculosos de Grafenhof. Com un altre Hans Castorp, Bernhard es veu sotmés a la tirania dels dies inacabables dels sanatoris d’alta muntanya. El que hi viu, però, no té res de màgic. El ressentiment segueix covant-se.

En Un nen, en tot cas, hi ha un retrocés. La mirada se situa ara sobre l’infant de vuit anys que s’exercita sobre la bicicleta Steyr-Waffenrad del seu tutor –que participa en la campanya russa de l’exèrcit de Hitler. De nou Salzburg és l’escenari i, com sempre, l’estil de l’autor –contrafet d’obsessives repeticions, com si imitara les giragonses reiterades de la memòria– es converteix en l’autèntic protagonista del relat. 

Anys després d’aquestes magistrals traduccions, Clara Formosa Plans torna a proporcionar-nos un nou Bernhard –també per a El gall editor, en el seu segell Quid Pro Quo. En aquesta ocasió és Extinció, la seua última gran obra.

Els amants del món d’aquest torturat austríac estem d’enhorabona. El que fa en aquest relat és tornar a les seues velles obsessions contra les coses més sagrades al seu país: la família, la pàtria, la religió, l’ordre social.

El protagonista rep un dia un telegrama que l’informa de la mort dels seus pares i el seu germà major. Això provoca una llarga diatriba en dues parts –“El telegrama” i “El testament”– que remou el seu ressentiment contra els pares i el germà, als qui acusa de no haver-lo estimat mai. Tampoc per a les dues germanes supervivents té millors paraules. En general, tot el que li recorda Wofsegg, el poble altaustríac on situa l’acció, és verí per a la seua ànima.

Només per un membre de la família sent alguna mena d’afecció positiva: l’oncle Georg. Com l’avi en L’alè, Georg –que és l’ovella negra del clan– li obri perspectives inusitades i li fa llegir tot els llibres prohibits. Gràcies a ell abandona Àustria i se’n va a viure a Roma, on el sorprén el fatídic telegrama.

Si Extinció és el primer llibre de Bernhard que llegiu, us sorprendrà el seu atac contra tots i contra tot. Els mestres que ha tingut li semblen “uns impostors encarcarats que descarreguen en els seus alumnes l’humor pervers que no poden descarregar a casa en les seves dones”. Als pares, com a la majoria dels austríacs, els considera elements catòlics reciclats del nacionalsocialisme. Però la socialdemocràcia governant no li mereix millor opinió: “una malaltia nerviosa política inofensiva i passatgera”. And so on.

Aquesta negativitat absoluta seria desesperant i potser buida si no fora pel magistral estil de l’autor, que no et permet apartar els ulls del seu discurs inacabable. Com el del piano del seu amic Glenn Gould en les Variacions Goldberg de Bach.

Més notícies
Notícia: Joan-Francesc Castex-Ey: “Escriure en català, ací, te fa sentir marginat”
Comparteix
Entrevisten una de les veus literàries més singulars de la Catalunya del Nord actualment
Notícia: “La llavor en la fosca”, de Josep J. Conill
Comparteix
Poesia | L’espelma i la falena
Notícia: “Cròniques de Palma”, de Damià Alou
Comparteix
Narrativa | Entre la ficció, la realitat i la memòria
Notícia: “Onades de platamar”, d’Ivan Carbonell 
Comparteix
Narrativa juvenil | Si la coneixença del territori és un dels valors afegits en cadascuna de les històries de la colla, no ho són menys els referents literaris o patrimonials

Comparteix

Icona de pantalla completa