Al Centre Cultural Català de Perpinyà, mentre la ciutat sembla debatre’s entre la memòria i l’oblit, conversem llargament amb Joan-Francesc Castex-Ey, una de les veus literàries més singulars de la Catalunya Nord actualment. Ens hi acompanya el fotògraf Francesc Vera, que va capturant silencis i gestos, i també Víctor Labrado, coordinador de La Veu dels Llibres, que intervé sovint en la conversa amb preguntes precises i mirades compartides.
Castex-Ey parla amb una barreja de serenitat i inquietud. Fill de pagès, geògraf de formació i escriptor per necessitat interior, ha construït una obra profundament marcada per la natura, la poesia, la llengua i una certa consciència tràgica del temps que vivim. La seua és una literatura feta des de la perifèria —geogràfica i cultural—, però amb una ambició universal i espiritual que travessa poemaris, novel·les i peces teatrals.
Durant una bona estona, conversem sobre la resistència del català a la Catalunya Nord, sobre la relació entre poesia i pensament, sobre el paisatge devastat dels afores de Perpinyà, sobre la fascinació pel cosmos i també sobre la soledat d’escriure en català a França / dins l’Estat Francès. Castex-Ey no dramatitza, però tampoc edulcora res. Sap perfectament des d’on escriu: des d’un marge que, precisament per això, li permet mirar el món amb una intensitat especial.
Els orígens: una infància entre la plana i la llengua
Vas nàixer a Perpinyà l’any 1977 i has crescut a la Catalunya Nord. Quin era el paisatge humà i cultural que t’envoltava de petit?
La plana del Rosselló, amb el Canigó al fons, l’Albera… Soc fill de la plana, fill de pagès. Un paisatge de garrigues, presseguers i vinyes. És el meu paisatge original…
I la família?
Amb un pare de Perpinyà i d’Òpol —Òpol, que és a les Corberes catalanes— i ma mare dels Aspres i del Vallespir. Mon pare era pagès i ma mare infermera.
Quina era la llengua de casa?
Els avis parlaven català. Amb els pares era diferent, perquè sí que saben català, però amb nosaltres sempre han parlat una barreja de francès i un xic de català. Jo, amb els meus germans, parli francès.
Tens algun record de petit relacionat amb el català?
Com que els avis parlaven català, vaig poder veure el català viu. Fa quaranta anys el català encara corria pels carrers.
Ací, vols dir a Perpinyà?
Als pobles, sobretot. A Perpinyà no tant, però hi havia més català que ara.
Per tant, el català no et va vindre després: et venia de casa.
Sí, però després va arribar la conscienciació de la problemàtica, un interès renovat pel català. Vaig haver de treballar molt la llengua. Cap als vint anys vaig prendre consciència que el català era una llengua minoritària. En aquell moment hi havia un ambient cívic, cultural i també polític molt diferent. Hi havia el lema “Perpinyà la catalana” del batlle Jean-Paul Alduy. Això va ajudar molt a prendre consciència de la realitat del català i de la identitat.
Explica millor això de l’Alduy als nostres lectors, que molts no coneixen la història d’ací —diu Víctor.
Jean-Paul Alduy, fill de Paul Alduy batlle de Perpinyà, també ho serà entre 1993 i 2009. És tota una dinastia. Jean-Paul Alduy tenia una política de promoció del català, de la identitat catalana i de les relacions amb Barcelona. També va ser força important per a jo el món associatiu.
Quines associacions hi havia aleshores?
Encara hi són —Arrels, Òmnium, Aire nou… Potser ara tenen una empenta diferent. Jo no soc de les escoles de La Bressola. Els meus pares no me van portar a escoles catalanes. Tota la meua escolaritat va ser en francès. Però sí que puc dir que el món associatiu i el context cívic i cultural van ser importants, com a alternativa a la realitat francesa.
Hi ha algun cas concret, alguna persona o associació que et marcara especialment? —pregunta Víctor.
Com que soc lletraferit, trobar-me amb Jordi Pere Cerdà per exemple va ser molt important. Era una de les veus més profundes i decisives de la literatura nord-catalana del segle XX. També hi havia moltes publicacions en català, moltes més que ara. Jo seguia tota aquella activitat literària i això me va empènyer cap al català i cap a l’escriptura.
A casa tenies llibres?
Sí. Ma mare llegeix molt; mon pare, no tant.
En català?
Sí. El meu avi matern tenia llibres en català i ara els tinc jo.
Sabries dir-ne alguns?
Poesies de Maragall i de Pons, sobretot. Segurament això també va tenir un impacte en la meua escriptura.
Escriure en català: una elecció íntima i militant
Què representa per a tu llegir i escriure?
Tinc l’escriptura a dintre. La necessitat d’escriure. No sabria destriar una cosa de l’altra. Crec que llegir i escriure són igualment importants.
Vas estudiar Geografia a la Sorbona.
M’agradaven molt les humanitats. Vaig estudiar Geografia perquè m’interessaven els espais, els paisatges i les comunitats humanes, i volia comprendre’ls. Però també hauria pogut estudiar Lletres. De fet, ara tinc un doctorat en lletres amb una tesi sobre la visió del cosmos en la literatura nord-catalana.
La Geografia t’ha aportat alguna cosa sobre les identitats frontereres? És un tema que apareix en la teua obra.
Sí, segurament la geografia te dona una mirada sobre la diversitat i sobre la geografia humana. Quan ets geògraf normalment t’agraden els viatges, recórrer territori, descobrir, comparar. I t’adones que el cas d’aquí no és pas únic.
Des del principi escrivies en català?
No. Primer escrivia en francès. Cap als vint-i-cinc anys me vaig posar a escriure en català.
I per què canviares de llengua?
Com que vaig començar escrivint poesia, el català era una eina que me convenia més, íntimament i amb aquest gènere. Però també hi havia una dimensió militant: el desig d’il·lustrar una llengua maltractada. Hi havia un sentiment d’injustícia.
Era molt difícil publicar en català, m’imagine —diu Víctor.
Sí. De fet, les primeres publicacions van ser autoeditades. Després, a poc a poc, vaig poder publicar en editorials d’aquí, com El Trabucaire. Actualment, també hi ha Edicions Paraules, on he publicat el meu últim poemari.
Quins autors nord-catalans et van marcar durant la formació?
Jordi Pere Cerdà, Josep Sebastià Pons… els grans poetes, diguem-ne. També els nostres novel·listes, però jo soc més de poesia i pensament que no pas de novel·la.
Et vas sentir hereu d’una tradició nord-catalana o vas construir el teu propi camí?
Crec que, tot inspirant-me en els poetes nord-catalans, vaig construir el meu propi camí. M’he sentit bastant sol. De la meua generació no hi ha pràcticament ningú que escrigui en català. La generació de Joan-Lluís Lluís, per exemple, encara eren uns quants, però després és un desastre.
La llengua, la transmissió i el futur
Has treballat a la Casa de la Generalitat a Perpinyà?
Sí, i encara hi treballi. Després d’un tall i d’uns quants anys fent diferents feines de professor i formador. Al món institucional o acadèmic vinculat al català hi vaig arribar quasibé per atzar. Per al primer període a la Casa de la Generalitat vaig enviar una sol·licitud i vaig tindre sort perquè hi havia una baixa per maternitat.
Com que no vinc d’una família ni catalanista ni polititzada, hi vaig arribar tot sol, amb el meu perfil professional i intel·lectual.
Què significa ser català avui a la Catalunya Nord?
El sentiment identitari encara és fort. Molta gent encara se sent catalana. No sé si és majoritari, però continua tenint força. Ara bé, aquest sentiment de pertinença no passa necessàriament per la llengua i, fins i tot, escriure en català o apostar pel català te fa sentir marginat.
Ahir ens va passar una cosa molt estranya. Després de pagar en un restaurant, un cambrer ens va demanar disculpes pel seu català. Un català pràcticament inexistent.
La llengua ha guanyat prestigi. No hi ha pas més vergonya. Els meus avis sí que en tenien. L’estat francès els havia ensenyat a sentir autoodi. Hi va haver tot un condicionament, especialment a l’escola. Hi havia càstigs per parlar català.
Podries contar alguna cosa sobre aquests càstigs?
Te pegaven amb la regla als dits per parlar català. Hi havia humiliacions, cartells amb la injunció “Parlez français, soyez propres” —Parleu francès, sigueu nets. Els meus avis tenien això completament interioritzat. Cal tenir en compte que eren gent nascuda a començament del segle XX.
Podem dir que la llengua ha guanyat prestigi, però ha perdut parlants?
Sí. Ja no hi ha aquella vergonya, però ha perdut el gruix de parlants naturals.
Escriure i ensenyar formen part d’una mateixa vocació o són camins paral·lels?
L’ensenyament va venir després. Però hi ha una relació clara: la transmissió. Escriure en català dins un context com aquest implica inevitablement aqueixa problemàtica de la transmissió, i l’ensenyament també. De cara al futur, probablement escriuré menys poesia. De fet, dic que el darrer poemari —El darrer mot— serà l’últim.
Això ho diem tots.
En el meu cas crec que sí. Potser escriuré assaig. Segurament l’ensenyament i la recerca agafaran més pes.
Explica en quin sector de l’ensenyament treballes.
Soc professor de català a la Casa de la Generalitat. Tinc alumnes adults, majoritàriament gent gran d’ací, catalans, però també persones de França endins que s’han jubilat aquí i volen aprendre la llengua. Hi ha una mica de tot: gent de mitjana edat i també alguns joves. Doni els nivells A2 i B1.
A més, tinc un taller d’escriptura a la universitat amb estudiants de llicenciatura de català i hi faig recerca en literatura nord-catalana.
La teua recerca geopolítica transfronterera condiciona la mirada literària?
No tant, ara. Aquestes temàtiques han perdut pistonada per a jo. D’ençà que soc doctor en Lletres m’interessen més els temes literaris i les meues recerques s’orienten sobretot cap a la poesia i el pensament.
I com s’inicia la teua trajectòria d’escriptor? Quin va ser l’impuls creatiu?
Vaig començar amb la poesia. Després he escrit altres coses, com ara relats, contes, novel·la i teatre. Però la poesia és el gènere que més me correspon…
Natura, poesia i espiritualitat
La sang i la saba (autoeditat, Perpinyà, 2008); Salvatge (TDO Editions, Perpinyà, 2010); La matriu (Trabucaire); Ruta major / La grande route —edició bilingüe català-francés— (Éditions Les Presses Littéraires, Saint-Estève, 2014); Menudall d’ànima...
La sang i la saba, Salvatge i La matriu formen una trilogia. Hi parli un munt de la natura, de com impregna la nostra vida, perquè nosaltres també sem natura.
Podem dir que són una forma d’arrelament, de resistència o d’exploració interior?
Sí, tot a l’encop. El fet de ser fill de pagès i haver estudiat Geografia fa que la qüestió de l’arrelament sigui molt important per a jo. Arrelament i introspecció van junts.
La teua obra evoluciona cap a formes més híbrides. És una necessitat expressiva o una decisió deliberada?
Jo diria que el meu bagatge lingüístic ha evolucionat i s’ha ampliat, i això m’ha permès de tocar altres gèneres. Crec que la poesia era més fàcil al començament. Després me vaig posar a escriure novel·la, narrativa breu o teatre. Ara tinc una capacitat lingüística que no tenia al començament.
Canvia també la manera d’escriure?
Sí. El fet de canviar de gènere modifica necessàriament les formes. Però, malgrat tot, la poesia és present en cada cosa que faig. Fins i tot en la narrativa i el teatre, crec que la meua escriptura, independentment del gènere, sempre és poètica.
Molt aforística…
Sí. Aforística i metafòrica.
Retrat petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien (2016) és un llibre bilingüe on trobem una barreja de narració, assaig i moments poètics.
Són com petits retrats. L’escriptura és poètica, tant per les imatges com per la manera de parlar. També hi ha reflexió. La literatura poètica i la literatura del pensament són els dos gèneres que més m’agraden, i això necessàriament es traspua en l’obra.
Hi ha molta reflexió, però també molt de simbolisme. Com combines aquestes dues coses?
És una barreja de creativitat pura, de poesia, i també de reflexió i racionalitat. Signes sensibles. En la poesia pot haver-hi saviesa i pensament, però és un pensament diferent del filosòfic. És un pensament més incandescent, més viu, més carnal.
El trencament (Trabucaire, Perpinyà, 2018) és la teua primera novel·la, un relat d’anticipació situat en un futur asfixiant, l’any 2064, on combines acció i reflexió. És una advertència o una extrapolació del present?
Les dues coses. És una ficció amb, probablement, un missatge.
En El trencament, d’alguna manera, expliques què és la poesia dins d’una narració? —pregunta Víctor.
Sí, efectivament. Hi ha molts moments força poètics: en les descripcions, en els sentiments, en els ambients. La poesia pot fer aflorar realitats amagades. Només la poesia pot fer això amb el seu llenguatge especial, la seua plàstica. I és una eina que també pot fer servir la narrativa.
Hi ha també un tema molt clàssic: la tensió entre el món urbà i la natura salvatge. És una tensió que travessa tota la teua obra?
Sí, hi és molt present. Potser no tant en l’últim poemari, perquè allí el centre són els mots.
La natura és també una forma d’escapament o de salvació en la teua vida personal?
Sí. El fet que ara visqui al Conflent no és casualitat. Som fugit de la plana i de Perpinyà, del seu ambient irrespirable. És una fugida, segurament. Me costa veure com ha acabat la plana del Rosselló, plena de cotius, urbanitzacions i centres comercials. No és la que vaig conèixer de petit. Ara, també simplement m’agrada la muntanya conflentina i la comarca.
Tu eres ets de Banyuls dels Aspres?
Sí. Tota la meua infància la vaig passar allí.
I per què has triat Rigardà?
No podia anar-me’n a la Cerdanya, massa lluny. Treballi a Perpinyà. Rigardà és a mig camí, però ja dins del Conflent.
Podríem dir que en El trencament hi ha també una dimensió espiritual?
Sí. La meua obra se pot llegir com una trajectòria espiritual, com un camí interior, una via cap a una possible transcendència. I el poemari que acaba de sortir, El darrer mot, és l’últim perquè crec que som tancat un cicle creatiu i un camí espiritual.
La llengua, el teatre i el país que desapareix
Un poquet de teatre: La frescor de les nits. Allí planteges la desaparició de la llengua. Podríem dir que és el teu text més polític?
Potser sí. De tota manera, escriure en català ja és polític. Però segur que aquesta obra està més directament relacionada amb la situació cultural, lingüística i identitària de la Catalunya Nord. Hi plantegi la desaparició del català com un cataclisme climàtic. És un desastre comparable al canvi climàtic.
I per què tries el teatre per abordar aquesta qüestió?
Vaig pensar que el teatre podia permetre transmetre a l’encop un missatge i emocions, en directe. Era un bon canal. L’obra se va representar a Perpinyà, al teatre de la Universitat; a Pesillà de la Ribera; i a Arles de Tec.
Teniu alguna estimació de la gent que pot llegir en català a la Catalunya Nord? —pregunta Víctor.
La darrera enquesta seriosa, crec que del 2015, deia que un 60% de la població comprèn el català, un 30% el sap parlar i només un 10% seria capaç d’entrar en una llibreria i comprar un llibre en català. En canvi, hi ha un vuitanta per cent favorable a més ensenyament i més reconeixement de la llengua.
La llengua és un dels centres de la teua obra?
Sí, crec. En l’últim poemari, El darrer mot, tanqui precisament aqueixa reflexió. Els mots com a presó i com a alliberament; per dir i per callar; els mots que nos permeten desplaçar-nos, comprendre el món, crear. La relació entre el llenguatge i la vida, els altres.
Pensament, cosmos i literatura des del marge
La teua obra té una dimensió gairebé còsmica. D’on prové aquesta mirada?
Sempre m’ha fascinat l’univers. Tinc records d’infantesa d’un sentiment d’estranyesa davant del món i de l’univers com a totalitat. Ara, nosaltres també sem univers. Després, a l’adolescència, tenia cosins molt científics que tenien un telescopi i fèiem sessions d’observació. Això me va impactar molt.
I et feies preguntes metafísiques? Qui som, què fem ací, on anem?
No només preguntes metafísiques. També hi havia la contemplació de l’univers. Ara costa més per la contaminació lumínica, però quan era adolescent encara era possible. És una experiència de bellesa, de magnificència i també de la nostra insignificança. Tot això ha marcat la meua obra.
Hi ha una bona combinació: pensador, geògraf, escriptor.
Geògraf no tant ara, però sí…
Escrius des de la identitat o des de més enllà?
Diria que al començament escrivia partint de la identitat. Ara potser he anat un pas més enllà, sense renunciar-hi.
Et sents part d’una Catalunya global o d’un espai perifèric però singular?
Jo sempre dic que soc català del nord, però tinc molt present la realitat dels Països Catalans i del domini lingüístic. Ara bé, hi ha diferències i una diversitat que és una riquesa i no s’hauria de veure mai com una ruptura. La Catalunya Nord existeix en si mateixa. La història nos ha fet diferents. Jo, per exemple, no tinc cap parent a l’altre costat de la frontera, encara que molta gent sí.
Tens relacions literàries a l’altre costat? —pregunta Víctor.
Soc lector de tota la literatura catalana. Relacions personals no en tinc gaires. Amb els valencians, més que amb els catalans del sud.
Tenim coses en comú.
Sí. Sem perifèries…
Què significa ser escriptor català a l’estat francès, avui?
Acabes marginat. Ser escriptor en català aquí és una llesta literària, però també política i vital. Jo som tingut sempre una vocació literària molt forta. Sempre som volgut escriure. Després vaig triar escriure en català, i això és una decisió emocional, vital i política, en el sentit noble de la paraula: denunciar una injustícia.
