Després de conèixer-se en la festa d’un amic comú l’any 1922, l’escriptora Virginia Woolf i la novel·lista i aristòcrata anglesa Vita Sackville-West van començar una amistat que derivà en una relació amorosa plena d’absències i una de les històries d’amor més apassionades de la història de la literatura, si posem els ulls en les nombroses cartes que van intercanviar durant tot el temps que es van conéixer.
Aquell amor, que no sempre es traduïa en trobades físiques perquè Vita estava casada amb un diplomàtic, viatjava molt i passava períodes lluny d’Anglaterra, prengué una força fora mesura a través de la correspondència, fins al punt que aquestes missives constants —combinades amb notes dels diaris de Woolf dedicades a Vita— formen un recorregut vital, una mena d’autoretrat, de totes dues: moments de felicitat, crisis, els seus llibres, reflexions literàries, viatges, dubtes i angoixes, la vida social o la necessitat d’aïllament.
De vegades les cartes, tota una correspondència, pot esdevenir una autobiografia, o fins i tot un dietari, no intencionats. A casa nostra ho fou —d’una altra manera, és clar— en el cas de Joan Fuster.
“He volgut escriure’t cada dia —em venen al cap milions de coses per dir-te— i no ho he fet, i ara només tinc retalls i estrelles de temps, maleït sigui (…) Dissabte passat, a la nit, —escriu Woolf a Vita— em vaig trobar amb una carta teva a la bústia i després una altra. Quina sort!, vaig pensar. Després una tercera. Increïble!, vaig pensar, i no les acabava de tenir totes. Tanmateix, eren cartes genuïnes. Diria que n’he lletrejat cadascuna de les paraules quatre vegades. […] Pel que fa al mot juste, estàs equivocada. L’estil és una cosa ben simple: és senzillament una qüestió de ritme. Un cop el tens, no et pots equivocar de paraula. Però per altra banda, aquí em tens, asseguda a mig matí, atapeïda d’idees i imatges i tota la pesca, i no les puc fer servir perquè em falta el ritme adequat”.
Escrites bé per a precedir i concretar una trobada a casa d’una d’elles, per a coincidir en festes, sopars i actes –als quals Woolf hi anava amb comptagotes, de fet va rebutjar ser membre del PEN Club per no poder ni voler assistir-hi als sopars–, o bé per a organitzar viatges breus o escapades a cases de camp, les cartes tradueixen sovint una enyorança, una ànsia, una inseguretat, i fins i tot, una desesperació, un amor gens fàcil ni senzill: esperar la carta, omplir l’absència, recordar moments passats juntes, comptar els dies per tornar-se a veure…
“Mentrestant, seria feliç si pogués rebre una carta teva, però això no passarà fins, com a mínim, d’aquí a una setmana —escriu Vita a Virginia—. Maleït correu incompetent. És exasperant pensar que les nostres saques de correu estan amuntegades de qualsevol manera en algun lloc, sense fer cap servei a ningú, quan nosaltres les necessitem desesperadament. Almenys jo, vaja”.
Aquestes cartes d’amor —traduïdes al català amb guspira i un ritme trepidant per Mireia Vidal-Conte— i escrites entre 1922 i 1941, any de la mort de Woolf, abracen dues dècades intenses de viatges, producció literària, vida social i projectes, inclosa l’editorial Horagth Press, que Woolf fundà amb el seu marit i on Vita Sackville-West publicà el llibre de poemes Passenger to Teheran.
Per tant, anys intensos i moments vitals diferents, amb alts i baixos, passions i decepcions, que s’escriuen a raig o de manera telegràfica. Les cartes, algunes geloses, altres serioses i reflexives, sobretot les de Woolf, d’altres més lleugeres o esbojarrades, en ocasions, en especial les de Vita, ultimàtums, apunts d’urgència per arranjar una cita d’última hora, són, una mena de biografia: dues vides en cartes, podríem dir-ne. En una època en què el telèfon començava a entrar molt a poc a poc en les llars privilegiades, les cartes i els telegrames ho eren encara tot.
Dos ritmes distints: Virginia viu entre Londres, Tavistock Square, Bloomsbury, i a la casa de camp Monk’s House, a Richmond, entre crisi i crisi. Vita, una dona dinàmica, forta, deu anys més jove, pega voltes pel món: Itàlia, Grècia, França, Teheran… I de tant en tant desembarca en Anglaterra. Vist així, l’única manera de mantenir i atiar la flama és a través de les cartes.
“Déu meu, m’encantaria ser a Grècia amb tu; quina sort que té en Leonard —escriu Vita a Virginia—. Tant de bo que desitgis que hi sigui. Tant de bo que m’enyoris. Digue’m que em trobes a faltar. Em fa infinitament feliç pensar que és veritat, tot i que no sé per què m’hauries d’enyorar, amb la vida tan emocionant que tens; can Clive, i les converses sobre llibres i l’amor, i també la Press, i la llibreria, i els poetes d’ulls desorbitats que entren a correcuita amb un manuscrit, i tota la resta”
Llegir la correspondència entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West és com mirar per un espiell i enrojolar-se de tant en tant, és sentir-se a prop d’elles, entre veure-les esmaperdudes, apassionades i embogides, agafant la ploma i el tinter i fent lliscar amb ànsia i deler les seues paraules carregades d’amor i de desig sobre el paper.
Aquestes cartes —que ens ofereixen, a més, una ullada a la vida domèstica de dues grans figures de la literatura anglesa— aporten context sobre la concepció d’algunes de les novel·les més importants del segle XX, com ara La senyora Dalloway, Cap al Far i Orlando —aquesta última, per cert, dedicada a Vita.
En essència, Cartes d’amor és un intercanvi epistolar que ens ajuda a imaginar altres formes de relacions romàntiques al marge de les estructures socials imposades: unes estructures que, gairebé cent anys després, encara pesen.
