Els Dimarts Poètics de la Naia van nàixer l’any 1987. Com va sorgir el projecte?
Partim del bressol d’aquesta iniciativa, partim del lloc amb què a les edicions actuals recuperem, ara a la llibreria 80 Mundos, el nom d’un espai emblemàtic d’Alacant a les darreries dels noranta: el bar La Naia, al carrer Llauradors, quan aquest espai encara conservava al centre històric el tarannà “cultureta” de l’època. El pare de la criatura va ser el poeta i professor Lluís Roda, que en aquell moment vivia a Alacant i feia classes de valencià a un institut.
Els Dimarts Poètics de la Naia eren sessions de lectura poètica, acompanyades de la participació del públic per a llegir versos, parlar d’autors o discutir tendències.
“Calia aconseguir la normalitat cultural des del voluntarisme i amb quasi tot en contra, però no des d’una perspectiva de militància o de resistència, sinó des d’un àmbit modern i acollidor. I La Naia era això”, explica Lluís Roda.
Poc temps després, el 1989, Enric Balaguer va agafar el testimoni per continuar organitzant aquella jornada, aleshores en un altre bar de l’època, La Revolica, a tocar de l’emblemàtic passeig Ramiro, separat de la platja del Postiguet per la carretera que arriba a Alacant deixant a la dreta el Raval Roig.
Com van ser aquells primers anys?
Intensos, engrescadors i amb força assistència de públic. Jo no els vaig viure en primera persona, però per tot allò que conec puc afirmar que un bon planter d’assistents es reunia al cor de la ciutat per escoltar els versos de Marc Granell o Lluís Alpera, entre d’altres. Allí assistien també joves estudiants com Victòria Cremades, Carles Cortés o Joan Borja i hi hagué col·laboradors de pes en l’organització de les trobades com Francesc Signes, Pasqual Sanchis i Robert Escolano.
Els qui ho promovien en aquell moment, també van tindre contacte amb Maria Aurèlia Capmany i Joan Fuster, que els van donar caliu en allò que feien.
El 2012, es va celebrar a Alacant una festa especial per a commemorar el 25é aniversari de la iniciativa, la qual va tindre una boníssima acollida de públic. No hi ha dubte, havia suposat un recer necessari per als que havien assistit en anys anteriors i celebrar-ho era motiu d’orgull.
Tot i que va tindre una aturada l’any 1993, després, el 2022 es va reprendre de nou. Com va ser el reinici?
Més que reinici va ser una represa valenta encapçalada per la poeta i professora Victòria Cremades, qui també havia assistit a les trobades de la primera etapa. De fet, el primer convidat a la llibreria Pynchon va ser el mateix Lluís Roda, presentat per Enric Balaguer. Una sessió de gom a gom, amb públic assistent que va apostar per aquesta trobada necessària a una ciutat com Alacant.
Victòria Cremades, la jove estudiant de Filologia Catalana que va arribar a Alacant des del seu poble natal, Novelda, ha apostat per aquesta nova etapa d’Els Dimarts Poètics de la Naia, sempre amb el suport de Gràcia Jiménez, Lliris Picó, Marinela Garcia, Rafa Garcia Jover, Francesc Gisbert i jo mateix, que m’hi vaig incorporar sense dubtar-ho a partir de la sessió de Maria Fullana i les seues Pensades, un recull d’aforismes amb el seu estil enginyós i eloqüent.
Maria Fullana és una poeta de comboi, la seua poesia ens fa pensar i actuar des de la solidaritat i la germanor. I ho demostra des de la seua primera intervenció als Dimarts Poètics, allà per la dècada dels vuitanta.
Com bé dius, és una iniciativa de persones, però també d’entitats que hi estan implicades: ACPV, l’AELC, La Cívica-Escola Valenciana, la UA, l’IEC i la llibreria 80 Mundos. Quina confluència!
Així és. Aquesta edició, del 2026, està organitzada principalment per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), entitat que es va interessar per la nostra proposta i que ha tingut el suport dels col·lectius que has esmentat, tots pròxims a nosaltres.
Darrere de cadascuna estan les persones: Marinela Garcia-UA (ACPV), Lliris Picó (IEC), Ismael Vicedo (La Cívica-Escola Valenciana) i Carmen Juan (Llibreria 80 Mundos). I els noms que et deia abans.
Com et deia, Victòria Cremades va fer possible la represa del projecte ara fa pocs anys. Vull pensar que aquesta entrevista és el meu particular homenatge a una companya que confia en el treball col·laboratiu i que sempre ha mostrat la seua visió positiva a l’hora de coordinar-nos i dur endavant el projecte.
Al llarg dels anys, hi han passat, entre d’altres, Marc Granell, Maria Fullana, Josep Piera, Emili Rodríguez-Bernabeu o Gràcia Jiménez. Estem davant d’un projecte un dels objectius del qual és promoure la llengua i la cultura pròpia?
I tant! La finalitat de la iniciativa, ja des de les primeres sessions encapçalades per Lluís Roda, era normalitzar la situació de la llengua i la cultura pròpia a Alacant, fent servir la poesia com a mecanisme.
Ara fa uns anys, es va publicar el llibre A Alacant. Els Dimarts Poètics de la Naia (1987-1989) en què Lluís Roda afirmava que totes aquelles persones que hi havien participat amb les seues lectures, o bé havien estat objecte de traducció a les sessions programades, representaven l’autenticitat i ajudaven a visualitzar com les comarques del Sud també participen de la cultura catalana dels valencians.
Victòria Cremades és de la mateixa opinió i va més enllà quan mira al futur. Apunta que la ciutat necessita totes les iniciatives culturals possibles per promoure la llengua i, especialment, de fer-la arribar a les generacions més joves, i que s’impliquen.
Creus que la poesia és encara un gènere minoritari? Què aporta a la cultura, a la societat?
És un gènere minoritari, però que ens convida a repensar-nos la nostra existència. Hem estat testimoni de com la poesia captiva i motiva. Podem posar el cas de la poesia infantil de Fina Girbés: dinàmica, lúdica i propera, qui ens va visitar juntament amb el seu marit i va saber captar el públic assistent, especialment, les xiquetes i xiquets que ens van acompanyar.
La poesia és cultura, ho aporta tot. La poesia és la forma d’expressió més creativa del llenguatge i, alhora, més emotiva pel que fa als sentiments en una societat cada vegada més asocial i maquinal. La poesia és el diàleg empàtic entre nosaltres i entre la nostra cultura i d’altres. En definitiva, és un espai d’enriquiment cultural i aprenentatge dels altres. I ací entraríem en conceptes com són alteritat i identitat.
I com deies, poesia en la nostra llengua.
La poesia feta en valencià és necessària en una ciutat com Alacant. Alacant és el futur. Aquesta és una de les sentències de Lluís Roda. És perfectament adient a la situació cultural de la ciutat, una urbs amb una història que ha estat amagada o invisibilitzada per raons polítiques. Cal recordar que va ser l’última ciutat republicana que va patir els bombardejos del bàndol feixista.
Cal fer encara molta pedagogia entre la ciutadania pel que fa a la llengua i no mostrar-la com a amagada ni silenciada, sinó com una llengua de resistència que encara es parla, malgrat tot.
Ara és el torn de la normalitat en una situació d’anormalitat. Com fer-ho? Amb una política lingüística coherent i amb una inversió equitativa amb la resta de la demanda cultural. Aprendre valencià no és incompatible amb aprendre anglés o altres llengües. La poesia en valencià és compatible amb altres formes d’expressió i amb la poesia en castellà.
Quin lloc ocupen els joves poetes en el projecte?
El jovent és el futur. En aquesta edició ha inaugurat amb èxit el jove poeta d’Alfafara, Ismael Sempere, i al mes de març hem tingut també entre nosaltres, amb bona acollida, la jove poeta catalana, Blanca Llum.
Hem de donar oportunitats a joves poetes que intenten obrir-se pas entre els de renom. A la primera reunió de l’equip organitzador ho vam tindre clar: havíem de contactar amb poetes joves arreu dels Països Catalans, però sobretot hem de motivar la gent jove a assistir-hi.
Heu posat en marxa un nou format com són els diàlegs. Ha estat un canvi per a innovar en la forma d’apropar els versos al públic lector?
Sí, efectivament, tot i que aquest format no és nou. A la resta de sessions sempre hem animat els assistents a intervindre. La novetat d’aquesta edició és un diàleg obert entre el poeta i la persona que el presenta. D’aquesta manera, els assistents poden sentir-se interpel·lats.
En el cas d’algú que no haja assistit a cap sessió d’Els Dimarts Poètics de la Naia… Per què hi hem de participar? Què ens endurem a casa?
Cal assistir-hi perquè Alacant és important i perquè la poesia en la nostra llengua és d’una qualitat extraordinària.
Isabel-Clara Simó deia que ella no tenia estómac per a la poesia, tanmateix, va escriure una poesia punyent i trencadora. Cal donar una oportunitat a aquest gènere i trencar els hàndicaps establerts sobre l’accessibilitat i comprensió de la poesia. La rima ens remou i ens commou. Animeu-vos tots plegats.
El 2024 vau rebre el Premi Fundació Bromera al Foment de la Lectura en la modalitat col·lectiva. Què ha suposat aquest reconeixement?
El premi és precisament un reconeixement a totes i tots els poetes que han passat pel projecte durant els anys que es feia a la llibreria Pynchon, gràcies a la gestió de Manuel Asín.
El premi suposa un reconeixement a les entitats i poetes que han fet possible les sessions d’Els Dimarts Poètics de la Naia.
Si fem memòria, en un primer moment, les sessions tenien el suport del CEFIRE i el seu director, Agustí Fuertes. El Centre de Formació i Innovació i Recursos per al Professorat subvencionava part de l’activitat per a cobrir despeses de desplaçament i allotjament dels poetes i certificava l’activitat al professorat assistent dins de la seua oferta formativa anual.
Ara bé, amb el canvi de govern valencià, van deixar de subvencionar aquestes despeses i ens vam haver de reinventar i fer arribar la poesia més enllà de l’àmbit acadèmic.
Aquest sempre ha estat un dels principals objectius: que la poesia arribe a tothom. És per això que podem considerar que la poesia en la nostra llengua té un nivell i una qualitat excel·lent i aquest reconeixement amb el Premi de la Fundació Bromera en la modalitat col·lectiva ho corrobora.
