Feia temps que no llegia una història tan potent i tan ben escrita. I, darrerament, n’he llegit, d’històries potents i de ben escrites. Margaret Laurence fou una grandíssima escriptora. La traducció enguany al català de The diviners, publicada el 1974, és una novetat fantàstica. Gràcies, Periscopi i gràcies, Teresa Graells!
No ho dic per dir. Mireu com comença:
“El riu fluïa en els dos sentits. El corrent anava de nord a sud, però el vent solia venir del sud i feia ondular l’aigua de color verd bronze en sentit contrari. Aquesta contradicció, aparentment impossible, de sobte aparent i possible, encara fascinava la Morag al cap de tants anys d’observar el riu.”
I és que Morag, la protagonista, és una dona a qui li agraden les històries i les paraules. “Els mites són la meva realitat”. I nadar contra corrent. O intentar-ho. Rellegiu el paràgraf citat, ara com a metàfora.
Una novel·la total
Els endevins fou la darrera novel·la de Laurence, una obra de maduresa –“un llibre immens, arriscat, ambiciós”, a parer de Margaret Atwood– en què fa servir recursos de tota mena, com ara la inclusió de cartes, cançons o relacions diverses. Sobreïx la combinació de la tercera persona amb píndoles en primera, en cursiva. Així, el lector accedeix al fons, inclosos els dubtes, contradiccions i anhels de Morag, que es despulla. I invita a mirar.
A còpia de fragments relativament curts, amb motiu d’una fotografia o, més sovint, una “pel·lícula del banc dels records”, va teixint una narració llarga i complexa en què es barreja la història familiar i la del Canadà, amb colons escocesos i mestissos inclosos. Morag és Morag i els seus avantpassats, d’una banda, i la seua filla, Pique, d’una altra. “Mira davant teu cap al passat, i darrere teu cap al futur, fins al silenci.”
Morag és dura amb ella mateixa –“vaig néixer tocada de l’ala”– i amb la mateixa professió: “Quin ofici més ximple. Escriptora. Mentidera més aviat. Teixint invencions.” “Creadora de paraules, creadora de barreres.”
Per a ella, escriure és moltes coses alhora, un camí per a guanyar alguns diners, una forma d’ordre – “si no fos escriptora, ara mateix jo seria un bon desastre”– i una manera de crear món… i alhora d’aïllar-se: “Estàs massa sola”, li etziba Royland, un saurí veí de la casa amb vistes al riu on finalment s’establirà i farà arrels, com volia. Tanmateix, “els oasis no són reals. No hi ha cap lloc del món que estigui prou lluny de tot.”
La narradora no és cap badoca, de fet: “abans em pensava que es podia fer de tot amb les paraules. Màgia. Sortilegis. Fins i tot miracles. Però no, només de vegades.” De fet, va mostrant l’evolució com a narradora, des d’ingènua estudiant universitària fins a novel·lista a qui compren els drets als EUA i al Regne Unit, on farà una estada a la cerca, infructuosa, dels orígens. Mai, però, desapareixerà la por: “Com pot escriure si es torna cega per dins?”
La marca de la infantesa
La infantesa de Morag transcorre en Manitoba, un poblet canadenc de nom inventat –Neepawa?, on hi va viure. Li “encanta la idea que la ficció i la realitat es barregin”. Ella detesta l’indret. La mestria de Laurence fa que amb els records de la xiqueta entenguem els fonaments de Morag. Però què són els records?:
“Tothom es pensa que no podem canviar el passat… però tothom canvia el seu propi passat constantment, l’invoquem, el revisem. Què és el que va passar realment?”
Perd els pares i és acollida per un femater, el Christie, i la muller, la Prin. Fa pudor, certament. Així i tot, en sap, del proïsme: “pensen que la merda és bruta. Però no és més bruta que els seus pensaments. O els meus.” I de com va la vida: “si vols que tot sigui just en aquesta merda de món, hauràs d’esperar fins que les vaques volin.”
Ella no cau bé, ni als companys d’escola ni als mestres ni als veïns. És pobra. Se n’avergonyeix. Hi ha classisme pertot arreu. No “és el tipus de nena floreta”. Acabarà descobrint la vida i l’amor. Amb Jules, un mestís, amb tot el que implica. On ho fan “no els pot passar res dolent, ara, ni mai. Són invencibles. Són a casa seva. Estan en un lloc segur.”
Després vindrà l’amor romàntic, amb el seu professor Brooke. Es casaran. Però ell no vol tindre fills ni l’anima com a narradora. I l’abandonarà. “Aquesta capacitat il·limitada que tenen els humans de fer-se mal els uns als altres, sense voler.” Jules, soldat supervivent de la Segona Guerra Mundial, cantant i alcohòlic, tornarà a aparéixer. I a desaparéixer. Una vegada i una altra.
…i de l’escriptura
“Un dels aspectes més desconcertants de la maduresa era que arribaves a entendre que la major part de les crisis que vivien les altres persones un dia o altre les acabaves passant tu.”
Potser per això llegim –i escrivim– novel·les. Per a saber més de nosaltres. I de la resta, clar: “no se sap mai com són les coses per als altres, ni fins a quan es remunten.” L’escriptora ens els fa accessibles. Els endevins és penetrant en l’ànima humana i alhora està farcida de tendresa.
Escriu també, per descomptat, del patiment de les dones: “quantes dones devien haver perdut la raó? Solitud, aïllament, cansament, desesperança, excés de treball, por.” Morag n’escapa, parcialment. Ha de fer-se càrrec de Pique a soles, i li lleva temps per a escriure. “Ser mare és ser vulnerable”.
Per tot plegat, i per més coses, estem davant d’una novel·lassa. Moltes gràcies, Margaret!
