Després de llegir Enric Bou em sent un poc més venecià que mai, pobre de mi, viatger de circumstàncies, sense vocació, com ho he sigut sempre. Les raons són tan simples com belles. Anem a pams.
Diu Bou que Jaime Salinas li va explicar fa molt de temps que la millor manera d’entrar a la ciutat és per mar. La seua recomanació era que ho fes a través de la llacuna “com en el film de Luchino Visconti”.
Una altra de les imatges al meu entendre més potents que Bou recrea en aquest assaig de Ciutats per pensar Europa, col·lecció dirigida per Antoni Martí Monterde, és la de la boira: “hi ha moments –escriu– en què la ciutat desapareix, submergida en la boira.” “Un fenomen –afegeix– que cada cop és més difícil que succeixi, malgrat que alguns visitants ho consideraren una de les característiques de la dificultat de la visió de la ciutat”. El cas és que, com explica Bou:
“el canvi climàtic ha fet que la boira sigui poc freqüent, un record del passat. De fet, ja fa anys que no hi gela ni hi neva, i la guerra del 1511 dels habitants de Murano enfrontats al poder central, que ha explicat amb gran luxe de detalls Claire Judde de la Riviére, ara no seria possible”.
Tot això ve perquè més de trenta anys després he pogut valorar, gràcies a Bou, un fet que en aquell moment a penes vaig intuir. Havia estat testimoni de la bellesa en majúscula sense ser-ne del tot conscient.
També jo vaig penetrar Venècia per l’aigua, a bord d’un vaporetto. Embarcarem des de punta Fusina després de passar una nit de llamps i de trons en un càmping una mica atrotinat ocult dins d’una pineda a tocar de la llacuna. Recorde que al meu costat viatjava una família italiana d’aspecte humil i sense cap dubte procedent del sud. A mesura que el vaporetto avançava la silueta de les cúpules i els campanars de Venècia s’anava fent més nítida, esquerdant un espès banc de boira. En això, el cap de família, amb la pell tant recremada pel sol com la del meu pare, advertia als seus dos fills menuts i la seua esposa, posant els ulls com plats, solemnement: “Mireu: Venècia!”.
La lectura de Bou, d’algú que coneix la ciutat perquè hi viu i hi treballa des de fa anys, m’ha despertat aquell bell record de joventut amb una nova resignificació, però també m’ha fet pensar en la Venècia com a metàfora d’un món en extinció, com a metàfora de la vida mateixa, finita. De nosaltres, tots, com a una civilització vagabunda a la cerca d’un destí.
Bou, ha escrit un assaig incitador, emocionant sobre Venècia amb passatges d’un preciosisme exquisit, de vegades entristidor:
“Els canals silenciosos: l’absència de soroll de motor als canals més petits a la nit. La ciutat de Venècia és una ruïna vivent: a diferència de Machu Picchu, és una ruïna poblada. La pèrdua és contínua. Cada vegada que un venecià nadiu se’n va a viure a la terra ferma, substituït per un turista o una botiga de records, es perd una mica més l’ànima de la ciutat.”
Explica Bou que
“La ‘ciutat perduda’ és la comunitat autèntica i viva que s’està esvaint. Així, esdevé una metàfora de la transitorietat: Venècia és el símbol màxim de la fragilitat dels assoliments humans. Ens recorda que fins i tot les civilitzacions més poderoses i belles estan subjectes al temps, la natura i el canvi polític.”
“La seva lluita contra l’aigua és una batalla diària i visible contra l’oblit”, assevera. I no és la única batalla que lliura. Hi ha també, recorda l’assagista, una ciutat perduda de l’art. Això és, “la Venècia de Ticià, Tintoreto i Vivaldi”, avui desaparegudes:
“Podem veure –es dol l’autor– la seva obra en museus i esglésies, però el món que els va produir –l’alquímia específica de la riquesa, la fe i el poder– s’ha perdut. Ens quedem amb els artefactes en un museu preciós i silenciós. El museu de la ciutat perduda. El museu de la pèrdua. (…) L’espai de Venècia, la ciutat perduda, és únic, original. Com una mena de sinècdoque, qualsevol part de la ciutat representa la totalitat”.
No és d’estranyar que s’haja escrit tant sobre aquesta ciutat dels canals. Bou en fa un mapa per als amants de Venècia o, simplement, per als lectors impenitents:
“Els llibres de Venècia són de dues menes. Uns, escrits per autors locals, es complauen a explicar els ‘misteris’ d’una ciutat única. Donen pistes sobre llocs secrets, expliquen l’origen d’alguns costums i celebracions. (…) Els altres, escrits pels visitants ocasionals, es queden en la superfície i confirmen l’opinió del poeta del Vènet Andrea Zanzotto: Venècia és difícil o impossible de veure.”
A mig camí hi ha encara, diu Bou, els llibres de visitants amb bon ull, si bé, “com que els autors no són residents, es queden en una superfície profunda”. En salva, dels d’aquesta mena, France Thierard, francesa resident a Venècia des del 2011 autora de Venissse comme je l’aime. Une guide pour se perdre (2016). I, sobretot, Joseph Brodsky autor de Fondamenta degli incurabli o Watermark (1989).
Brodsky, recorda Bou, va residir a la ciutat el mes de gener durant disset anys. “La Venècia del gener –rememora l’assagista a propòsit de Brodsky– inundada de frittelle és una ciutat irreal, gairebé buida.”
I enmig de tota aquesta bellesa, d’aquesta nostàlgia, la devastació també i no tan sols la que causa la natura:
“Venècia ha esdevingut una destinació desitjada per milions de turistes. El silenci ha estat substituït pel sons que provoquen el brunzit constant de les multituds, les llengües de tot el món, el cliqueig dels aparells fotogràfics.”
S’hi dona, inevitablement, una paradoxa:
“la contradicció d’estar enfrontats amb una autèntica bellesa, única al món, a través d’una experiència despersonalitzada i allunyada de la vida real, quan Venècia es converteix en mercaderia.”.
Encara hi ha, però, una altra ciutat, la secreta, la que Bou defineix com a ciutat viva:
“Aquesta es la ciutat que es revela quan et perds deliberadament, quan gires una cantonada que no porta enlloc o creues un pont que sembla privat. És la Venècia dels venecians, dels carrerons secrets. L’escenari d’aquesta Venècia secreta es manté només en alguns, pocs, dels sestieri (barris) allunyats del centre turístic i massificat, com Cannaregio o Castello. (…) Aquí la ciutat es mostra com una llar: hi ha botigues de queviures, bars amb ombre (un gotet de vi) cichetti (tapes) on la gent del barri beu tothora, i hi ha roba estesa entre finestra i finestra enmig del carrer”.
Visca doncs la Venècia secreta, la veritable, la del silenci i la remor d’aigua, la de la boira.
