Per més que Toni Mestre ja vaticinava el futur del poble que tant s’estimaven ell i l’escriptora, és impossible que cap dels dos arribaren a imaginar la realitat actual. Una realitat que Irene Klein ha retratat en la seua Matèria d’Altea i que, els que mirem el poble amb la visió romàntica induïda pel relat de l’autora de Matèria de Bretanya, no som sempre conscients de fins on arriben els canvis.
És evident que la vida dels pobles es transforma en cent anys i quasi seria absurd comparar l’Altea de Carmelina Sánchez-Cutillas amb la que narra Irene Klein en la seua novel·la, amb un títol on ja apunta la intertextualitat respecte de la primera: homenatge, comparació, paral·lelisme, record nostàlgic, enyorança, contraposició…
La veritat és que aquesta voràgine descrita en el panorama actual no té res a veure amb l’evolució social i tècnica que se suposa que avança i es fa lloc al món per a facilitar-nos i millorar-nos l’existència. El problema és que als darrers anys, ja dècades, aquesta evolució només facilita la vida a uns pocs i la complica i perjudica de forma salvatge a molts més.
El tema és de plena actualitat i afecta cada casa, cada família, llevat que sigues milionari, perquè ja no és prou, com ho ha sigut sempre, tindre un sou —fins i tot el que la majoria considerem un bon sou—, per a poder tindre un habitatge.
El problema s’agreuja encara més si el poble on decideixes viure, per més que siga simplement perquè és on han viscut els teus des de fa generacions, es converteix en un punt d’atracció turística just perquè ha sabut conservar la seua estètica i essència de poble antic, de poble “de tota la vida”; just és aquesta essència que ven i atrau, la que es carregaran en convertir-lo en aparador, en artifici, en parc temàtic urbà sense vida autèntica pròpia per on passen i traspassen centenars de persones que es fan la foto i res no saben, ni els interessa, de la seua història, del motiu dels topònims, de la gent que l’ha mantingut i que, efectivament, Altea ha sigut escenari: escenari de pintors, d’escultors, de poetes, de costums i rituals ancestrals, espai literaturitzat que perd amb l’especulació urbanística aquell do que li havien atorgat l’art i les persones, des de les més il·lustres i sàvies a les més modestes.
La història de Matèria d’Altea és l’avui, el trist i lamentable avui quan parlem de viure en el sentit més primordial de poder mantenir un treball que et permeta bàsics vitals com són menjar i tindre un sostre on créixer, descansar i socialitzar amb els teus d’una forma mínimament confortable.
No parlem de ser propietaris, si això se suposa ja un luxe, ser llogater també sembla que estiga esdevenint un privilegi i obliga les persones a convivències col·lectives antinaturals i involuntàries que poden acabar convertint-se en problemes mentals i socials afegits.
Neus i Joana s’hi troben, sense preveure-ho ni de lluny, en aquesta situació angoixant i dramàtica que afecta moltes més persones de les que imaginem, una situació que pot arribar inesperadament i capgirar-te el món. És ací on comencen a confluir de sobte tots els problemes, un treball precari, un passat humil, les diferències socials i econòmiques entre persones pròximes, situacions que en uns altres moments no es percebien amb la mateixa intensitat i permetien una convivència on no sobreeixien tan notablement les desigualtats.
Totes aquestes vivències, on les protagonistes resilients i íntegres són dones, també mostren la complicitat i xarxa que han fet sempre entre elles, les d’abans i les d’ara. Serà només aquesta solidaritat entre iguals la que, com ha passat sempre, alleujarà la desgràcia.
Paral·lelament a la història central, en el format i contingut, transcorre una segona trama que a l’inici del llibre sembla la principal i que, a mesura que avança el relat es torna un punt d’observació per a cedir el focus a l’altra. Una altra dona fuig d’una altra realitat personal i alhora converteix aquesta evasió en el temps de recerca d’unes arrels familiars perdudes.
La investigació és complicada a conseqüència dels mateixos motius que amenacen el benestar dels altres personatges, el canvi urbanístic del poble també propicia el canvi social i la pèrdua de la xarxa identitària pròpia, la tribu es desmembra i ja no es coneix tothom ni es manté la memòria col·lectiva.
I entrellaçada amb la investigació, la figura de Carmelina sempre present, com si intentara trobar en la seua paraula les pistes, els motius que ajuden a esbrinar el misteri i justifiquen amb alguna raó el desgavell. També la tasca d’aquest personatge inicial canvia d’objectiu i se centra a gravar i documentar el procés de tristor, turment, decepció i resistència de la mare i la filla causada pel desnonament. Un relat que serà contat en primera persona en capítols molt breus que s’intercalen amb la història principal, com si tan sols estiguera deixant constància que no és un fet més per a caure en l’oblit.
Serà difícil mantindre la indiferència davant la narració de Matèria d’Altea, tot i saber que aquesta qüestió encapçala la problemàtica del món actual, donar-li forma i nom ens l’acosta i ens fa sentir que ens pot tocar de ben a prop. Fins i tot els llocs més ideals i idealitzats, com és un poble marcat durant dècades per l’art, es pot convertir en un no-lloc quan les cases deixen d’habitar-se per a ser espais de pas i gaudi banal, on seria ja difícil imaginar els xiquets sobre el maruà de la mare Paula contant històries les vesprades de pluja.
Amb Matèria d’Altea, se’ns fa evident i palesa una reflexió urgent i necessària: no li hem fet cas al poeta quan ens deia que “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”.
Perdem els mots i perdem els llocs, perdem els pobles i les persones, caldrà pensar si hem sabut ser dignes tresorers de tota la Matèria de Bretanya.
