Una dona elegant entra a l’Hotel Ritz de Barcelona per trobar-se amb el seu amant. Però aquell abril de 1931, només onze dies després de proclamar-se la Segona República, el ritual clandestí acaba amb unes cames tacades de sang i un cadàver sota els llençols. Així comença Potser no hi va haver mai primavera, de Vicenç Lozano, una novel·la amb ànima de fulletó, estructura de thriller i múscul de crònica històrica: quant dura una democràcia quan els seus enemics disposen de diners, púlpits, armes i despatxos?
Qui ho explica és Lluís Bellpuig, periodista que l’any 1956 reconstrueix amb la seva Olivetti els fets viscuts entre el 1931 i el 1936. Bellpuig és curiós, vital, faldiller, valent quan toca i prou humà per tenir por. La investigació del mort del Ritz el posa al costat de Cristina Albanell, una dona de l’alta burgesia tèxtil que es nega al paper decoratiu que li han reservat, i de Harry Holmes, detectiu britànic amb ecos del seu il·lustre cognom. Tots tres estiren un fil que arriba a empresaris, militars, espies, jerarques de l’Església i els serveis secrets del Vaticà.
El crim inicial és només la primera taca d’una conspiració més gran: acabar amb la República i preparar el retorn de la dictadura. Lozano coneix bé els passadissos de la Santa Seu. Després de més de trenta anys com a periodista d’internacional de TV3 i de llibres com són Intrigues i poder al Vaticà i Vaticangate, converteix aquell coneixement en matèria narrativa. Roma no hi és un decorat solemne, sinó una xarxa de lleialtats, silencis i dobles llenguatges. Les sotanes conviuen amb agents secrets, els ideals amb els negocis i les benediccions amb les pistoles.
La gran protagonista és Barcelona. La ciutat republicana bull a les fàbriques i als sindicats, als salons burgesos, l’Ateneu, els cafès, els cabarets i les redaccions. Lozano hi barreja personatges ficticis amb figures reals com ara Cambó, Joan March, el bisbe Irurita, Margarida Xirgu, Josep Maria Planes o Flor de Otoño. La història oficial baixa del pedestal, demana una copa, discuteix en una tertúlia i surt al carrer sense saber que camina cap a la catàstrofe.
Dividida any a any, la novel·la deixa veure com la llum de 1931 es va contaminant. L’esperança conviu amb la desigualtat, la violència, els extremismes i la incapacitat de les forces democràtiques per defensar juntes allò que les uneix. La primavera del títol és política, però també íntima: la llibertat d’estimar, de pensar, d’escriure, de riure i de viure el cos sense demanar permís. Per això la relació entre Bellpuig i Cristina, les amistats i els moments de felicitat no distreuen del complot. Són exactament el que està en joc.
El llibre és ambiciós, documentadíssim i molt visual. A estones sembla escrit amb una càmera: travessa portes, enfila corredors i s’atura davant una taula on algú està a punt de vendre un país. Té misteri, sensualitat, humor i una quantitat gairebé insolent de personatges. També té algun excés: hi ha diàlegs carregats d’informació i la voluntat d’explicar-ho tot allarga alguns trams. Però és un defecte nascut de l’entusiasme, no de la buidor. Quan la trama recupera tensió, atrapa amb una força formidable.
Aquí és on la novel·la deixa de parlar només dels anys trenta. Les democràcies no sempre moren sota el soroll dels tancs. Primer es degraden les paraules, es converteix l’adversari en enemic, es normalitza la mentida, s’assenyalen minories i es presenta l’autoritarisme com una resposta sensata al desordre. L’extrema dreta actual no necessita copiar els uniformes del feixisme històric. Li basta guanyar espai electoral i mediàtic, erosionar la confiança en les institucions, desacreditar periodistes i jutges i qüestionar drets que semblaven consolidats.
Per comparar èpoques cal prudència: avui no som al 1936. Però això no ens autoritza a badar. El perill comença quan pensem que les conquestes democràtiques són irreversibles; quan acceptem que l’odi és només una opinió, que humiliar els vulnerables és parlar clar o que la llibertat consisteix a negar-la als altres. Lozano assenyala també els qui banalitzen el projecte reaccionari o creuen que podran domesticar-lo. La història acostuma a deixar en molt mal lloc aquesta confiança.
El final, narrat des de la grisor de 1956, dona al títol tota la seva tristesa. Bellpuig es pregunta si aquella primavera va existir o si va ser una borratxera breu abans d’una ressaca de dècades. Potser no hi va haver mai primavera és una magnífica novel·la d’aventures, amor i espionatge, però sobretot una història sobre la fragilitat de la llibertat. Les primaveres no duren soles. Cal defensar-les, especialment quan els qui volen arrasar-les ja han après a presentar-se sense botes, amb un somriure impecable i la paraula llibertat a la boca.
