La revista Mètode dedica el seu número 128 a l’envelliment i la longevitat, amb el títol d’“Eviterns”. L’elecció del terme no és casual, atés que remet al títol d’una novel·la d’Anna Salomé publicada en 2025 per Austrohongaresa de Vapors. Així ho reconeix Martí Domínguez en l’editorial, quan hi apunta que la novel·la “explora un dels límits de la condició humana i també algunes de les nostres pors”.
L’afirmació anterior constitueix una síntesi sumària de les preocupacions d’una narradora destacable per la seua singularitat, en un context literari dominat pel realisme –ni que siga “màgic”– i l’obsessió testimonial. Tant en la seua faceta de contista –La síndrome de Lot, (2018)– com en la de novel·lista, Salomé es caracteritza una radicalitat poc freqüent a l’hora d’abordar les perplexitats i els esglais que fan a miques el plàcid espill de la quotidianitat.
Com va assenyalar Enric Sòria durant la presentació d’Els eviterns a Barcelona, l’estratègia de l’autora s’inspira en la recepta d’Arkadi i Borís Strugatski —autors entre Picnic a la vora del camí (1977), novel·la en la qual s’inspira la pel·lícula Stalker de Tarkovski— consistent a introduir en un context versemblant un sol element dissonant i veure com interactua amb la resta de la realitat.
En Els eviterns aquest element és l’aparició en un futur no gaire llunyà de persones incapaces de morir, abocades a una de les versions més terrorífiques de l’infern a la terra: la decrepitud sense fi. Per tal d’evitar l’alarma de la població, les autoritats les reclouen en uns centres aïllats en els confins d’Europa, anomenats Gerimax, on són ateses per convictes, que redimeixen així les seues penes.
El relat ens descriu hàbilment aquest peculiar univers concentracionari a través dels punts de vista de tres dels seus protagonistes, que tracten d’esbrinar, cadascun a la seua manera, el misteri que s’oculta rere aquella terrorífica immortalitat.
La intriga que envolta aquesta “epidèmia” porta els personatges a elucubracions difuses i incompletes. Com passa a les novel·les de Stanisław Lem o a la ja citada Pícnic a la vora del camí, es troben davant d’un fenomen que desborda les seues capacitats explicatives i posa en crisi les seues creences individuals.
No és només la naturalesa insòlita del fenomen allò que en dificulta la comprensió: la societat que retrata la novel·la és tan hipervigilant com opaca pel que fa al control de la informació. Els personatges es troben atrapats en una mena d’univers kafkià sense una sortida viable i les seues possibilitats d’entendre allò a què s’enfronten resulten condicionades per la severitat del sistema que els manté captius.
La novel·la d’Anna Salomé, definitivament, no es pot considerar una lectura per a tots els públics. La seua visió de la vellesa i la longevitat és terrorífica: la decrepitud física hi desemboca en un body horror digne de la filmografia de David Cronenberg, fins al punt de transformar els subjectes en criatures alienes a tot allò que associem amb la condició humana. El més inquietant, però, és el caràcter aparentment inevitable d’aquesta transformació. L’envelliment sense fi hi deixa de percebre’s com una anomalia per esdevenir una eventual anticipació del destí de la humanitat.
La novel·la està narrada, com hem assenyalat, a través de tres punts de vista, corresponents a personatges moralment ambigus. D’una banda, la Hannah Blume, una jove empresonada per haver assassinat un abusador; de l’altra, el director del centre, un neuròleg detingut per mala praxi; i, finalment, l’administrador del Gerimax, que no hi és per haver comés cap delicte, sinó a causa del fanatisme religiós que li fa interpretar la “redempció” dels eviterns com una missió personal.
Precisament, aquesta ambigüitat moral és un altre dels elements que reforcen la incomoditat que suscita la novel·la. El lector no hi trobarà un personatge en qui refugiar-se des d’un punt de vista empàtic: tots arrosseguen zones fosques, contradiccions i comportaments poc justificables, en consonància amb el món implacable que els envolta. Aquesta absència d’un punt de vista moralment segur contribueix a establir una certa distància entre el lector i els personatges i accentua la sensació d’hostilitat que recorre la història.
Un altre aspecte molt destacable del llibre és la precisió amb què Salomé descriu aquest univers. Des de l’arquitectura i els espais interiors del Gerimax fins a la naturalesa boscosa, inhòspita i freda que l’envolta, els escenaris no funcionen com un mer teló de fons, sinó com una extensió de l’estat emocional dels personatges i de la societat que els estigmatitza. Tot plegat contribueix a crear una atmosfera asfixiant i desoladora i reforça amb eficàcia l’horror existencial de la novel·la.
Ens enfrontem, doncs, amb una novel·la exigent, deliberadament incòmoda, allunyada de les propostes més convencionals abundants en la literatura catalana contemporània. En canvi, resultarà especialment atractiva per als lectors disposats a endinsar-se en una experiència literària fosca, estranya i desoladora. Els amants de la literatura centreeuropea, de l’horror existencial i de la ciència-ficció més pessimista trobaran ací una obra capaç de combinar aquests imaginaris amb una personalitat pròpia, capaç de remoure els seus sentiments i les seues conviccions i deixar-los amb una sensació d’inquietud que persisteix més enllà de l’última pàgina.
