Martí Sales (1979), barceloní, ha rebut la distinció del Premi Jocs Florals de Barcelona 2026 pel llibre Descripció del món (Godall, 2026). Escriptor, músic i traductor, s’ha desenvolupat en diverses àrees de la cultura i de les arts. Llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura comparada per la Universitat, forma part d’una nissaga d’editors, escriptors i músics. Va publicar el seu primer llibre en narrativa, Dies feliços a la presó (Empúries, 2007), que va tenir un notable ressò. Ha estat cantant i guitarrista del grup punk Els Surfing Sirles, format el 2006, i dissolt per la mort d’un membre de la banda, Uri Caballero, al qual li va dedicar el llibre de 700 versos, La cremallera (Males Herbes, 2016). Ha traduït a diversos autors, com ara John Fante, Ray Bradbury, Aldous Huxley o Patti Smith.
Comences amb una qüestió central, frugal i directa: “hi ha un cor que mai tremola”.
Fa referència al Poema de Parmènides i la seva concepció d’un centre impertorbable, immòbil, que fonamenta la realitat, ἀτρεμὲς ἦτορ. La traducció que en fa Joan Ferraté em va quedar gravada al cap quan la vaig llegir per primer cop, i també em va fer pensar en el «cor quiet» carnerià. El vincle entre la pregunta última —o primera— sobre la matèria de l’univers i la poesia és antic i potent i volia començar per aquí per deixar-ho ben clar de bon principi.
El teu nou llibre són cants i petites composicions poètiques sobre un món que t’inquieta i et somou. Com el vius el món, el teu món?
Hi ha una epidèmia mundial de malestar psicològic, de buidor espiritual i desencís (“El món és absurd. No entenc res.”) Aquesta alienació és fruit de l’individualisme capitalista, de bastir una societat basada en el consum, l’extractivisme (la cobdícia infinita de voler explotar sense aturador el món i les altres persones) i en el mind your own business (no és perquè sí que ho poso en anglès, una de les tres llengües imperials de l’actualitat). Que hàgim de cercar constantment el triomf i la felicitat individual és un jou terrorífic i un mandat impossible: el sentit del món ens el donem els uns als altres. El meu món no existeix, és el nostre món, i el visc en formació contínua.
Et vas replantejant els fets des d’una altra visió que s’allunya de la percepció humana, dominant, superior: “el cel, què és per a un estornell?”
Un dels problemes actuals és el desencantament, l’extractivisme del qual parlava: tot el que existeix és per ser explotat sense tenir res més en compte. Durant milions d’anys, la relació de l’home amb el món (amb tot el que no és humà) partia d’una concepció sacra de la realitat: d’un respecte per tot el que hi ha. Els animals, les plantes, tot està animat i hem de recuperar-ne la germanor. Hem de deixar d’imposar la nostra ignomínia al planeta. Hem d’aprendre de tot allò que no som.
Podem concloure que un món únic, no existeix?
Un dels detonants de l’escriptura del llibre és una frase de Max Jacob traduïda per l’Enric Casasses que fa així: «La veritat és sempre nova». El fonament de la realitat és el canvi permanent -això ho diuen moltíssimes tradicions filosòfiques i religioses, al món occidental, A.N. Whitehead-.
Els teus cants no tenen signes de puntuació, algun claudàtor o algun signe de dos punts. Són uns cants sonors, lliures, de poques síl·labes.
Mai no plantejo a priori l’estructura dels llibres que escric. És a través de la pràctica de l’escriptura que vaig tirant per aquí o per allà, que fons i forma es dissolen i agafen sentit. Fa anys que llegeixo assaig i necessitava respondre-hi d’alguna manera, i com que és escrivint que penso millor, vaig trobar-me escrivint un assaig en vers. El ritme i la mida del vers lliure que empro diria que són definits per una tendència a l’anàbasi, al cant whitmanià, que amara tot el llibre i que potser és una reacció a la tendència actual a l’apocalipsi i el nihilisme, que com tota tendència, per molt interessant que pugui ser en un principi o en teoria, acaba resultant la cançó de l’enfadós.
Escrius de forma clara, per ser entès.
No tinc cap voluntat de ser entès o de no ser-ho, precisament no sé si hi ha res que s’hagi d’entendre, en un poema —pel que fa a la qüestió del sentit en la poesia el meu referent és Mario Montalbetti—: l’única intenció és que l’expressió sigui la idònia a l’obra literària en qüestió. És a dir que més aviat és una qüestió de coherència interna.
Ens parles de la veritat, del misteri, de gaudir el moment.
Parlo de la relació que tenim amb el món, sota quins paràmetres el veiem i el vivim. Em pregunto què en podem saber, del món i què hi pinta el llenguatge en tot plegat. Són preguntes epistemològiques i ontològiques però fetes des de la poesia, que, com la resta de les arts, sempre m’ha semblat una gran drecera de coneixement.
Perceps el món, també, com una trinxera, com una lluita?
No té per què ser així, de fet. No combrego amb l’axioma de Plaute popularitzat per Hobbes que «l’home és un llop per a l’home». Precisament, contra aquesta concepció de la vida com una lluita constant de tots contra tots plantejo precisament que: “L’únic / que pot / desacatar / la llei / del més fort / és l’animal / que parla”.
Ens dius: “hi ha un moment que l’ombra sembla que faci el contrari”.
Aquest vers forma part d’un petit poema visual inserit al cos del primer cant, que simula el moviment que fa la fotocopiadora en funcionar endavant i endarrere -cada vers és més llarg que l’anterior i així en llegir l’ull fa el mateix moviment que la màquina-.
També incorpores algunes cites d’escriptors, com ara Josep Pla, que afirmava que “observar és més difícil que pensar”.
Hi ha moltes maneres de relacionar-se amb la tradició, amb tot el que s’ha fet, i a mi m’agrada molt poder incorporar idees o versos al cos del text, com qui planta un roser al mig de la vinya per assegurar-se que cap malura es mengi el raïm.
Ets un poeta que expressa més el desig de viure que no pas la lamentació, la queixa.
Fer el ploramiques, relacionar-se amb els altres només a través de la victimització o de la queixa és completament paralitzador i desmobilitzador. I com a poble és empantanegar-se del tot. Així que, francament, com deia Melville, més m’estimaria no fer-ho.
Hi ha un vers sublim que podria ser el lema de tota una generació: “al món s’hi entra xiulant”.
Gràcies! Vaig aprendre a xiular de ben petit perquè a ca meva tots xiulaven i no he deixat mai de fer-ho. Ara em trobo que pel carrer gairebé ningú no xiula, i em sap greu perquè és una manera molt alegre d’anar pel món. De fet, no és que la gent no xiuli pel carrer, és que duen earplugs i no senten res: sembla que no s’adonin que capar-se un dels cinc sentits t’aïlla moltíssim i crea una gran distància entre el món i tu, entre els altres i tu, que vas a la teva i escoltes el pòdcast que t’interessa, però que així mai no caçaràs cap conversa al vol ni sentiràs res diferent del que tu vols en tot moment. El que dèiem abans…
En el teu anterior llibre de poesia, La cremallera, ens parles de la teva ciutat, de Barcelona. És un dels temes destacats que vas tractant en la teva obra.
Vaig néixer a Barcelona, per part de mare i de pare som d’aquí de fa unes quantes generacions, i malgrat que no tenim propietats, no em dona la gana haver de fotre el camp perquè l’especulació immobiliària desaforada gentrifiqui la ciutat. Soc membre de la cooperativa d’habitatge Ruderal, de Vallcarca, i som molts els barcelonins que plantem cara i lluitem pel dret a l’habitatge. Barcelona és com la meva llengua materna: el lloc on neixes et marca i la canto com Pavese els camps italians, Gornick Nova York o Dolors Miquel Lleida. És el que tinc a mà i em configura, ni més ni menys.
Com perceps, ara mateix, la capital catalana?
Ara mateix hi ha dues grans lluites en l’àmbit internacional: l’habitatge i les fronteres. Són crisis provocades pel creixement il·limitat de l’especulació financera capitalista: la primera per les inversions inhumanes en béns immobles i la segona per les desigualtats creades pel colonialisme i l’explotació dels recursos naturals. A totes les capitals mundials es pateix la gentrificació i la uniformització que genera la lliure circulació de mercaderies, que tot ho arrana perquè estem sotmesos a la dictadura del mercat. Tots els centres tenen les mateixes botigues i a tot arreu hi ha brunchs i es parla en anglès. Hem de lluitar a escala internacional per reivindicar les particularitats de totes les cultures i llengües del món. Hem de garantir la biodiversitat cultural del planeta, i per això hem de combatre per tots els mitjans un mercat que només està interessat en el benefici econòmic d’una elit cada vegada més demencial i sense aturador, com a l’època de Neró o dels reis absolutistes. És cert que tenim una llarga tradició d’autoritarisme, però també de magnicidi: que no se n’oblidin.
En La cremallera s’inclou el teu primer llibre de poesia publicat, Huckleberry Finn (Moll, 2005). Com et veus a tu mateix, en aquells primers poemes?
Era una època de descoberta apassionant i arrauxada. Buscar-te la vida, fer-ne de l’alçada d’un campanar, escriure’t al damunt… Vaig tenir la sort de topar amb companys fantàstics —els que ens trobàvem a l’Horiginal: Pedrals, Escoffet, Altaió, Martínez-Vernis, la gent de LaBreu— i un parell de grans mestres —l’Hac Mor i en Garriga Barata. No paràvem de fer coses plegats, des de revistes objectuals (Al buit) a espectacles delirants (Wamba va!), i les revistes caminades del Carles i l’Ester, la Bouesia…
“Caminaré i caminaré i deixaré que tothom passi davant meu”.
Aquests versos els vaig escriure a Donosti de jovenet un any que anava a cobrir el festival de jazz per una revista i un dia vaig sortir a passejar per la muntanya i tothom anava molt de pressa i jo tranquil·lament, badant. Després em vaig adonar que potser era un modus vivendi o una poètica, fins i tot.
Aliment és un llibre especial, de textos diversos sobre el menjar i altres temes que van sorgint. Com va néixer la idea?
Atzarosament! El 2017 vaig rebre una beca d’escriptura Montserrat Roig i vaig demanar poder treballar a la Biblioteca Nacional de Catalunya perquè el projecte que tenia entre mans passava al barri xino. Un cop allà, un bon dia que remenava vaig descobrir el fons Néstor Luján de gastronomia i literatura i sense adonar-me’n vaig començar a dedicar-hi més i més hores. Al final el barri xino va quedar desbancat per la relació que tenim amb el que mengem i tot el que ens enquimera i ens alimenta.
El teu primer llibre narratiu, Dies feliços a la presó, va tenir una bona acollida. Ens dius: “Dels jesuïtes, en vaig aprendre dues coses: a llevar-me d’hora i a no creure en res”.
Això li vaig sentir dir al meu oncle Perot, enginyer de professió i ocultista de barri com el Víctor Nubla. Em va semblar que la frase havia de quedar per escrit —que també és una funció dels llibres, compartir encaterinaments.
Hi ha passatges que ens parles de la teva família, amb records de la teva infància. Com vas viure aquella etapa?
Soc el petit de cinc germans, a casa cada dia érem set a sopar, amb tot el que això implica. S’escoltava molta música, ballàvem, rèiem i xerràvem pels descosits. També ens discutíem, esclar: vida plena. A col·legi vaig passar una temporada fotuda perquè era un napbuf i m’insultaven, fins que un bon dia no vaig poder més i vaig respondre repartint cops de puny a tort i a dret. No hi van tornar. Vaig entendre per què serveix la violència.
El teu pare, Francesc Sales, era escriptor, i la teva mare, Eulàlia Sariola, il·lustradora. Referents literaris, culturals, que et van marcar?
A casa vaig aprendre, per pura osmosi, que llegir i escriure és una manera d’estar al món.
Com van ser els teus inicis, escrivint i recitant poemes per Barcelona?
Un procés molt espontani: la lectura em va portar a l’escriptura, compartir lectures em va acostar a d’altres que també ho feien, i narinant. Va coincidir que la Meritxell Cucurella acabava d’empescar-se l’Horiginal i ja ho tindríem.
Recordo que durant un temps vau formar part d’un grup d’amics amb Francesc Bombí, Gerard Altaió, Núria Martínez-Vernís o Josep Pedrals, entre d’altres.
Com deia abans, amb ells vam fer una revista d’art objectual, Al buit, tota una aventura. Érem uns marrecs —Patti!— i ens ho passàvem pipa —recordo especialment una acció en el marc de l’Any del Llibre, el 2004, al pati de la Virreina, amb l’Escoffet i l’Altaió transvestits, l’Escoffet empenyent l’Altaió en cadira de rodes i jo vestit de raper fent breakdance mentre sonava el clàssic de la Rita Pavone dels diumenges i el futbol. Potser el moment més àlgid va ser l’obra de teatre performàtica Wamba va!, al Mercat de les Flors.
Vas mantenir contacte i relació amb el teu tiet Pepe Sales, artista i lletrista del grup Bocanegra?
No, gairebé no el vaig conèixer.
La teva trajectòria musical va quedar aturada o marcada per la mort del teu amic i guitarrista Uri Caballero?
Del tot.
Et vas endinsar en el món de la música independent catalana. Els grups i cantants catalans ho tenen fàcil per irrompre en l’escena musical catalana?
Des de la caiguda de l’imperi de les discogràfiques (gràcies a la xarxa p2p i els mp3) a començament de segle i amb la democratització dels enregistraments (amb un portàtil es poden fer meravelles!), facilíssim!
En els darrers anys han aparegut nombrosos grups de música catalana, amb èxit i un notable seguiment. La situació sembla molt bona i positiva.
Hi ha grups collonuts, sí: dels Extraño Weys a Remei de Ca la Fresca, passant pels Power Burkas, Les Salvatges, Minibús Intergalàctic o la Joana Gomila, per dir-ne només mitja dotzena.
Barcelona és una ciutat literària, un punt de trobada, de poetes que es mouen, publiquen i fan recitals. Com perceps, actualment la poesia dels Països Catalans?
Trobo que encara es nota que venim del segle d’or de la poesia catalana.
Ens falten lectors de poesia. Com podem millorar?
Ni idea.
Quins llibres estàs llegint?
Ni una o l’oposada flor, de Maria Sevilla. Lexikón, de Sergio Raimondi. Mollecular Red, de McKenzie Wark. De intactu, d’Àngel Jové
