Quan jo era petit l’esport en general, i el futbol en particular, no era per als meus amics i per a mi cap altra cosa que un joc més. Al pati de l’escola o en qualsevol carrer o descampat del poble jugàvem al clotet amb boletes de vidre, als tacons amb cartons que arrencàvem de les capsetes de mistos, a la trompa… Els jocs canviaven al llarg de l’any i ens obsedíem en un fins que, mai no he sabut ben bé per què, decidíem que ja ens n’havíem cansat i passàvem a un altre. I sí, entre els jocs, hi havia també el futbol, quasi com a complement de tots els altres.
Al meu poble, però, no hi havia poliesportiu ni camp de futbol, només un camp de terra on algú —no tinc del tot clar que fos l’ajuntament— havia arrencat els tarongers i havia plantat unes porteries sense xarxa. Els únics punts de sutura que tinc al cos, concretament a la barbeta, són el resultat d’una caiguda en aquell camp. Tampoc no teníem equip de futbol —estranyament, el meu poble no tenia ni banda de música: segurament, era l’únic poble de més de mil habitants del País Valencià sense banda de música; ara ja en té. Sincerament, mai no vaig ser gaire àgil en cap d’aquests jocs ni en cap esport, més enllà de nedar sense ofegar-me. L’esport professional quedava, per tant, molt llunyà mentalment.
Avui dia em fa l’efecte que hem passat a l’extrem contrari. Les figures de l’esport tenen un pes social com mai no han tingut en la història i això impacta en el nostre dia a dia. Fa anys era impensable, per exemple, que un informatiu de televisió obrís amb una notícia esportiva. Ara no sols sabem si tal futbolista o tal altre ha marcat molts gols o si l’han expulsat en el darrer partit o ha arribat tard a l’entrenament del matí, sinó si ha tingut un fill, s’ha enamorat, ha deixat la parella o ha dinat paella o arròs amb fesols i naps i després s’ha hagut de prendre un got d’aigua amb bicarbonat o un Almax. I, és clar, això fa que qualsevol pare que té un fill que sap que la pilota és rodona pensi que té un futur assegurat que li permetrà treure-li les castanyes del foc i conduir un Ferrari. Les escoles de futbol han proliferat i no hi ha res més odiós que veure com actuen les colles de pares que van cada setmana a donar suport als seus fills —us puc ben assegurar que sé de què parlo.
Doncs bé, si hi ha una escola de futbol que excel·leix, aquesta és, sens dubte, La Masia, el centre d’alt rendiment del FC Barcelona, que també acull esportistes d’altres seccions blaugrana. En Triomfador, la darrera novel·la de Joan Jordi Miralles, l’Ulisses arriba a La Masia amb tretze anys per jugar al bàsquet. El seu objectiu, òbviament, és acabar jugant en el Barça com a professional. Són els anys noranta del segle passat, amb Josep Lluís Núñez com a president del club i Joan Cèsar Farrés com a director de la residència. Amb Aíto García Reneses com a entrenador del primer equip, amb Guardiola com a referent dels nois que hi viuen, amb Johann Jordi Cruyff, amb Galilea, amb Berni Tamames. Són persones que formen part de la història del Barça i que apareixen en aquesta novel·la com a personatges que afavoreixen una sensació de realitat aclaparadora. Ells i també les putes que treballaven al voltant del Camp Nou i, per tant, de La Masia, que sovint acabaven esdevenint les dones que iniciaven sexualment els joves residents.
El que se’ns conta en Triomfador és una vertadera odissea, i ja sé que el joc homèric és molt fàcil, però és que em sembla que l’autor el busca. Vol mostrar tot el que ha de passar un infant, un adolescent, allunyat de casa, en el trànsit cap a la vida adulta, en un ambient tan hostil, tan sòrdid, en què els assetjaments són continus, en forma de quintades que arriben al punt de l’agressió extremadament cruel, amb una manca de control per part dels responsables que encara fa més mal i que, en certa manera, resta com a regust de denúncia quan acabes de llegir el llibre, perquè no tot queda en la mala bava que es gasten alguns adolescents en la seva voluntat d’afirmar la seva personalitat. És una narració que traspua, de manera extremadament brillant, una sensació permanent d’incomoditat, de mal de panxa, de fredor. Crec que hi ajuda la tendència, conscient o no, a la frase curta, a la manca de connectors, al pas abrupte d’una seqüència a una altra que fan la impressió d’un martelleig continu i insistent i consolida una narració trepidant, tan trepidant com el bàsquet mateix.
M’agradaria pensar que tot el que es relata en aquesta novel·la ja no pot passar, però considero que és ser una mica ingenu. Tot plegat, és la crònica de com un somni preciós es pot convertir en un malson insuportable, en un vertader infern. No sé —i no m’importa: és un debat que no em plantejo quan llegeixo— si aquesta novel·la té més o menys trets autobiogràfics, però el que és ben cert és que Miralles coneix la realitat de la qual ens parla. Ell mateix va jugar al bàsquet i es nota en alguns passatges en què es delecta a explicar-nos aspectes tècnics del joc. I més que això, va estar a La Masia de 1990 a 1994, precisament els anys que es narren en Triomfador. Traieu-ne vosaltres mateixos les conclusions. La meva és ben senzilla: ha bastit una novel·la excel·lent.
