La història acostuma a arribar-nos endreçada: dates, ofensives, mapes, generals, vencedors i vençuts. Però la guerra no es viu així. La guerra és passar gana, no poder-se rentar, dur els peus nafrats, esperar una carta que no arriba i sentir que l’avió que brunzeix damunt del cap pot convertir-te en un nom ratllat d’una llista. Érem feres, d’Oriol Riart Arnalot, aparta la gran narració de la Guerra Civil i deixa que parlin els homes que la van haver de sobreviure dia a dia.
El llibre parteix de trenta-nou diaris personals de combatents, principalment catalans, dels dos bàndols, escrits durant la guerra i no al cap dels anys, quan la memòria ja ha polit les arestes o ha buscat justificacions. Són anotacions fetes a les trinxeres, al fons d’un refugi, sota la llum escassa d’un llum d’oli. N’hi ha de curoses i de precipitades, d’ideològiques i de domèstiques; algunes tenen faltes i frases trencades que Riart respecta perquè també expliquen qui escriu. No busquen fer literatura. Precisament per això ens hi porten.
Oriol Riart, historiador i arxiver d’Esterri d’Àneu, va convertir aquests dietaris en una tesi doctoral distingida amb el Premi Extraordinari de Doctorat de la Universitat de Barcelona. En traslladar-la al llibre, ha rebaixat l’aparell acadèmic i ha posat els testimonis al centre. No reconstrueix la guerra batalla per batalla, sinó a través d’allò que els soldats anotaven: la mobilització, els amics, el menjar, la brutícia, les cartes, els càstigs, les desercions, la por, la mort i l’enfonsament psicològic. Les petites vivències acaben explicant la immensitat de la tragèdia.
El títol prové del diari de José Manau Vila, un jove de Pinós, al Solsonès, que descriu una retirada infernal pels camps de Terol: homes descalços, sense menjar des de feia tres dies, abatuts pel fred o la metralla. “Els omas no eran omas, eran feres”, escriu. La grafia conserva tota la ferida. No parla d’una ferocitat heroica, sinó de la deshumanització: per continuar viu, el soldat aprèn a mirar un cadàver sense estremir-se, a obeir, a deixar de reconèixer-se. La guerra els converteix en feres, fantasmes o esperits morts, i després els exigeix que tornin a casa com si res.
Riart no iguala les causes ni esborra responsabilitats, però tampoc força els homes dins una lectura còmoda. Hi ha republicans i franquistes, voluntaris i mobilitzats a contracor, anarquistes, catòlics i entusiastes que es desenganyen. Carlos Bassas passa de celebrar les “heroicas fuerzas nacionales” a qualificar-les de “verdaderos bandoleros” després de veure la guerra de prop. Altres callen o amaguen allò que pensen perquè una llibreta també podia condemnar-los. El valor dels dietaris no rau en una veritat incontestable, sinó en la sinceritat d’un instant: allò que aquell home sabia, temia o creia mentre ignorava com acabaria tot.
I després hi ha l’amor, el gran corrent subterrani del llibre. L’amor a la mare, a la dona, als fills, a la casa; l’enyor d’una abraçada, d’un plat calent, d’un llit net. Les cartes són el cordó umbilical amb la rereguarda i el diari, el substitut de la llar. Riart observa una cosa bellíssima: molts combatents deixen d’escriure quan tornen a casa. Els seus tornen a fer la feina que, durant mesos, havia fet el paper.
Per als lectors de Ponent, Érem feres té una proximitat que fa mal. El projecte de Riart neix al Pallars, en llegir el diari del metge Pere Tarrés i recórrer els escenaris que descrivia. Per aquestes pàgines passen el front del Pallars, el cap de pont de Balaguer, Agramunt, Tàrrega, Cervera, Artesa de Segre, la Bordeta de Lleida, Seròs, el Soleràs o Fondarella. No són topònims decoratius: són pobles, carreteres, canals i camps que coneixem, convertits en llocs de fam, combats, fugides i retrobaments. La guerra no va succeir en un paisatge abstracte; va passar aquí, damunt la nostra terra.
L’epíleg dona sentit últim a la recerca. Gràcies a un dietari, dues famílies van poder saber on i com havien mort els seus desapareguts. Una anotació guardada durant dècades al fons d’un calaix esdevé capaç d’alleujar un dol heretat. Aquesta és la grandesa més fonda del llibre: retorna nom, veu i cos als qui la història havia reduït a una xifra.
Publicat per Pagès Editors, Érem feres és un magnífic treball historiogràfic, però també una lectura profundament humana i, a estones, devastadora. Riart escriu amb rigor, respecte i una contenció que evita qualsevol temptació de fer espectacle del dolor. El resultat no ens diu només com era un front; ens mostra què necessita una persona per no deixar de ser-ho quan tot conspira per convertir-la en una altra cosa. Aquells homes van escriure per aguantar. Vuitanta anys després, nosaltres els llegim perquè el silenci no torni a matar-los.
