Albània com a metàfora del gran misteri d’una Europa sovint indesxifrable. Albània com a sinònim de territori perillós, país de bandits. Albània, també, com a icona d’una identitat que en el seu aïllament secular es resisteix tossudament a continuar sent. Albània, potser, com el gran misteri del continent.
Els valencians, experts en analogies facecioses, podríem ser uns albanesos qualssevol. Als anys vuitanta en un mur de la pedania del Perelló –aleshores en peu de guerra contra Sueca de què volia segregar-se– va aparèixer una pintada ben albanesa: “Sueca, tirana!”. Uns mesos després la pintada va donar nom a un fanzine: Sueca Tirana.
La intel·liguèntsia local intentava amb aquella publicació mantenir viu l’ideari i objectius del valencianisme en una època de ple domini d’un socialisme pragmàtic i otomà, si se’m permet l’exageració, que s’havia venut l’ànima a Madrid.
Albània també és els quasi 174.000 búnquers construïts per Enver Hoxha per protegir-se d’una possible invasió que, segons ell, igual podia venir d’occident com de l’est soviètic com del cel.
I, encara, una altra imatge: la del vaixell de càrrega Vlora amb quasi vint mil albanesos bruts, afamegats, desesperats apropant-se, procedent del port albanés de Durrës, a l’italià de Bari. La imatge del malson de la descomposició d’un règim comunista que sempre va tenir segell propi.
I amb tot, aquest país és, som, nosaltres els europeus. L’escriptora Lea Ypi en Indignitat ens fa avinent aquesta realitat a través de la història dels seus. Tot comença amb una antiga fotografia de la seua àvia que Lea veu per casualitat a les xarxes socials i que en un tres i no res es fa viral. La imatge és de 1941 i s’hi poden reconèixer els seus avis, la Leman i l’Asllan prenent el sol en una terrassa de l’Hotel Vittoria, a Cortina d’Ampezzo, en els Alps italians. La parella hi passa la lluna de mel:
“La meua àvia –escriu Lea– em parlava, i amb molta estima, d’aquells deu dies aprenent a esquiar a les Dolomites. ‘Em sentia la persona més feliç del món’, solia dir, ‘i Cortina era el lloc més feliç del món’. Sí, de debò, insistia encara que fos Itàlia, i fos l’hivern de 1941 i, a Europa la guerra estigués desfermada com mai abans”.
Serà a partir d’aquella imatge i amb el rerefons invisible de la gran tragèdia de la guerra que Ypi reconstruirà la història dels seus avantpassats i, alhora, la d’Albània, la d’una Europa insòlita que va nàixer tant de la desintegració de l’Imperi Otomà com de la lluita entre els monstres del nazifeixisme i el feixisme roig, tots dos imperialistes.
L’autora escriu sobre tot això, però també indaga en la condició humana, en la capacitat de les persones que veuen com de colp i volta s’han d’enfrontar a un destí inesperadament brutal. Parlem de la catàstrofe de la guerra, l’exili, el genocidi, la privació de la llibertat, el desarrelament. De l’ésser i de la memòria i de l’oblit.
Davant dels comentaris ofensius que Ypi troba sota la foto dels seus avis es proposa saber la veritat, restablir una certa veritat a través de la indagació, a través de l’escriptura sanadora:
“Hi ha alguna cosa en l’esperit humà, deia la meua àvia, que resisteix tots els intents d’ofensa, dany o humiliació, una cosa que no els és donada als animals, perquè no són capaços de tenir pensaments desconnectats de la seua existència immediata. Em diem dignitat, d’això. En aquell temps, encara podia parlar per ella mateixa. Ara que és morta, és impotent, incapaç de modelar o defensar el seu llegat. I, tanmateix, hi ha una versió d’ella que encara existeix, d’alguna manera al costat d’aquells comentaris, igual que la fotografia sobre una tomba profanada continua existint al costat del munt d’ossos escampats al fang”.
I afegeix:
“¿La dignitat requereix l’existència continuada d’algú, la capacitat activa de defensar-la, de protegir-la de l’ofensa, d’erigir-se en el seu nom? (…) Jo puc llegir aquells comentaris i triar si vull respondre’ls o ignorar-los, si vull entrar-hi a discutir o bé denunciar-los. Puc blocar els usuaris, o apartar la mirada; fins i tot puc fer campanya per una regulació més estricta. Tinc la llibertat de resistir quan sospito que alguna cosa és mentida. La meva àvia, en canvi, està condemnada al silenci. Allà, a la xarxa, en va sorgint una caricatura, despullada de context, de memòria, de proves, o fins i tot de la compassió elemental que solem concedir als desconeguts quan els tenim al davant.”
Finalment, Ypi acaba explicant la veritat sobre la vida de la seua àvia, dels seus, destruint la caricatura en què l’havien convertit les xarxes per retornar a la llum a la persona. Ni Leman ni el seu marit van ser aquells burgesos indiferents a la tragèdia del món ni, segurament, col·laboradors necessaris.
Res és el que sembla i la història familiar que conté Indignitat és moltes històries alhora amb girs imprevistos propulsats des de la foscor dels arxius. Secrets, veritats a mitges… la vida mateixa vista des de la llunyania del temps a través només dels papers, dels records. Rellegint un vell apunt escrit a la mort de la seua àvia reflexiona l’autora:
“Això va passar fa gairebé vint anys, però ho recordo com si fos ahir. Encara intento corregir el meu error, trobar les paraules adequades, honorar la seva mort com cal. Vaig llegir en algun lloc que l’arrel de la paraula humanitat prové del llatí humale (‘enterrar’). Potser és aquest, el significat últim de ser humà: recordar els morts com cal. Potser recopilar fets sobre la seva vida al llarg de tots aquests anys ha estat la meva manera de complir la promesa”.
En Lliure, Premi Ondaatje i Premi Slightly, Ypi ja va demostrar ser una gran escriptora europea. Ara, amb Indignitat, una obra ambiciosa segons tota la crítica internacional, només fa que confirmar la seua vàlua. Una història d’Albània, una història d’Europa, un al·legat a favor de la dignitat de les persones i contra l’oblit.
