Aquestes Cròniques de Palma, de Damià Alou, ens arriben encapçalades per una nota de l’autor: “Casi tots els personatges d’aquests relats són reals. La majoria de les històries són inventades”. És una nota que, sens dubte, ens en mediatitza la lectura, tant si coneixem prèviament els personatges com si no, perquè ens fa fer un exercici de comparació entre les característiques i les vivències dels personatges reals i les que Damià Alou els fa tenir en la seva ficció. En tot cas, ens fa estar atents per localitzar les persones que s’amaguen darrere dels personatges: n’hi ha alguns que són molt famosos, alguns altres que no ho són tant i, finalment, algun que pot provocar confusions. Tot plegat, és un al·licient per a acostar-nos al llibre amb els ulls curiosos i la ment ben oberta.

El que tenim al davant són quatre relats que abasten tot un segle i transcorren en una ciutat, Palma, que se’ns presenta en moments diferents, des de l’esclat de la Guerra Civil el 18 de juliol de 1936 fins a un necessàriament hipotètic i relativament distòpic 2036 —hipotètic però amb uns trets que el fan molt pròxim: un virus que obliga a dur màscara i que, sense apuntar-ho en cap moment, evoca la pandèmia de covid-19 que acabem de passar. I entremig, el 1966 i el 1984, com a aturades dels dos relats centrals, i unes anades i vingudes temporals contínues.

En efecte, alguns dels personatges que recorren el llibre són ben recognoscibles. Per exemple, en el primer relat, “Un nom. 1936”, ens trobem Llorenç, un home que carrega la llosa d’una ignominiosa acció duta a terme com a soldat franquista que l’obliga a allunyar-se de la dona a qui ha estimat tota la vida, “des que érem petits”, com afirma ella en l’única carta que li envia. El record inevitablement impacta de manera profunda sobre la seva actitud vital. Llorenç —Lorenzito, en Llorencet, Don Lorenzo, segons qui s’hi adreça—, és un psiquiatre que vol ser escriptor i que, de fet, dirigeix el Psiquiàtric de Palma, neix en una família benestant, pacta un matrimoni de conveniència i té un germà, Miquel, que és un dels ideòlegs del Nou Règim. Massa coincidències perquè no pensem en Llorenç Villalonga, tot i que el personatge d’Alou —segurament per una necessitat narrativa— té vint-i-un anys en el moment de l’Alzamiento, en lloc dels trenta-nou que hi tenia l’autor de Bearn. Per cert, no em puc estar de reproduir la incisiva referència que es fa a Camilo José Cela: “Hi havia el pallasso d’en Cela, que s’ho creia, però no era més que un aprofitat”.

Damià Alou, Cròniques de Palma, Edicions de 1984 (2023)

Altres personatges reals que apareixen en el llibre, amb més o menys presència, són Lluís Petrus, l’introductor del judo a Mallorca, el professor de filosofia i director de l’Institut Ramon Llull de Palma Eusebi Riera —crec que Alou sempre l’anomena senyor Riera i mai no en diu el nom de pila—, o el filòsof José Antonio Marina, que no és el catedràtic i escriptor nascut a Toledo, sinó un dels millors amics –reals– de l’autor d’aquestes cròniques. Però, possiblement, el personatge amb més pes en el llibre és, al meu parer, precisament, Damià Alou. D’una banda, perquè apareix explícitament en el darrer dels relats, amb el seu propi nom o amb el de Blai Quint; de l’altra, perquè el podem intuir contínuament amagat darrere de multitud de detalls i de sensacions.

Damià Alou va néixer a Palma el 1959 i hi va viure fins als divuit anys, en què es va traslladar a Barcelona per llicenciar-se en filologia anglesa a la Universitat de Barcelona. S’hi va quedar. A partir d’aquell moment, per tant, com tants altres, ha tornat a Palma només com a —diguem-ho així i accepteu-me el possible neologisme— visitant no foraster, que és un terme que, en aquest cas, queda a mitjan camí entre el ciutadà i el turista. Ha conreat la novel·la, la poesia i l’assaig, però sobretot la traducció i, també, la crítica literària. En fer la ressenya de L’única història, de Julian Barnes, afirma que:

“L’única història, en la biografia de cadascú, és la d’amor. La que crea una mitologia de felicitat i desencís, d’absències i retrobaments, de mite fundacional (Gilgamesh), de viatge en el temps (Odissea), i de guerra que sempre perd algú (Ilíada). Per bé o per mal, l’amor dibuixa el trajecte de la nostra vida, i si trobeu qui us diu que en el seu cas no ha tingut importància, o no ha estat res, doncs bé, vet aquí un ambiciós sense escrúpols o un sociòpata (o és el mateix?).”

Aquestes Cròniques de Palma són el reflex ficcional d’aquesta manera de concebre la vida —i de retruc el record, la memòria. Personalment, hi combrego al cent per cent. Perquè al capdavall, en el fons són quatre històries d’amor, d’amors que haurien pogut prendre vies diferents a les quals finalment van prendre. Quatre històries d’amor entre el que van ser i el que haurien pogut ser, però sense dosis excessives d’obsessió per les oportunitats perdudes —potser sí, una mica de decepció. Reconec que en dir quatre històries d’amor m’ha vingut al pensament un llibre ben interessant, però potser poc conegut, de Joan F. Mira: Quatre qüestions d’amor. Vicent Salvador el qualificava d'”obreta, aparentment menor […], que d’alguna manera conjumina la tasca pròpiament creativa amb una mirada d’historiador que dona nova vida a l’arxiu d’una tradició literària i cultural, entès com a fons conservat de la memòria”. En certa manera, tot i que el llibre de Mira i el d’Alou tenen poc a veure, crec que són uns mots que també es podrien aplicar a Cròniques de Palma.

Per acabar, permeteu-me una petita reflexió feta com a lector no mallorquí, no balear. No sé si és una conclusió a què he arribat per la meva experiència personal, per les meves coneixences illenques, o el fet es podria considerar una característica realment intrínseca, particular, però sempre he tingut la sensació que els ciutadans de Palma estableixen una relació més intensa amb la resta de l’illa que la que establim, per exemple, els qui vivim en ciutats com ara València o Barcelona amb els pobles i el territori que ens envolta. La Part Forana està ben present en tots aquells que habiten la ciutat. O això em sembla a mi. En Cròniques de Palma, malgrat el títol, crec que també ho trobareu.

Més notícies
Notícia: Martí Sales: “Hem d’aprendre de tot allò que no som”
Comparteix
Ha rebut la distinció del Premi Jocs Florals de Barcelona 2026 per "Descripció del món" 
Notícia: “Érem feres”, d’Oriol Riart Arnalot
Comparteix
Assaig | Les veus que la guerra no va poder matar
Notícia: “Cartes d’amor”, de Virginia Woolf i Vita Sackville-West
Comparteix
Traducció de Mireia Vidal-Conte | Mostren sovint una enyorança, una ànsia, una inseguretat, i fins i tot, una desesperació, un amor gens fàcil ni senzill
Notícia: “Indignitat”, de Lea Ypi
Comparteix
Narrativa | La història dels seus avantpassats i, alhora, la d’Albània, la d’una Europa insòlita

Comparteix

Icona de pantalla completa