Si heu llegit Ivan Carbonell, coneixeu la colla de Cocentaina. Sens dubte, això de les històries d’aventures en colla a molts lectors ens remet als “cinc” o als “set secrets”, llibres amb els quals ens vam iniciar en la literatura juvenil unes quantes generacions. Llibres que, tot i ser escrits a mitjan segle XX, ens van arribar dècades després i continuen mantenint la vigència editorial, renovats i traduïts també a la nostra llengua. Una tradició, aquesta de les històries de colla, que la literatura dedicada als més joves ha continuat fins a convertir-la en una de les característiques que sovint la defineix.

Però la gràcia, o l’art, dels autors és saber adaptar i contar des del nostre medi i circumstàncies amb estratègies o elements que en altres tradicions han aconseguit l’èxit. És per això que la colla de Cocentaina és una colla de xicones i xicons d’ací, que viuen les seues peripècies ací i pensen i actuen com els joves d’ací i d’ara, i així fan possible la identificació des del més particular a l’universal. 

A Hipòlit, Elies, Helen, Juli, Ainhoa, Roger i Araceli els vam conéixer en El secret del mas de la pedra i els hem seguit en Els papers àrabs, El portal del lleó, L’àmfora fenícia, Shinobi, el senyor de la guerra, El traficant de nits, fins a arribar a Onades de platamar.

Al llarg dels anys, els personatges han crescut i han evolucionat, cadascun ha seguit una direcció coherent amb el caràcter de cada personatge, que s’ha construït i definit en cada novel·la. En alguns casos, el desenvolupament ha sigut previsible —per allò de “la punxa quan naix ja punxa”— i en altres, han fet canvis propis del creixement personal. En aquest cas, la colla ha travessat ja l’adolescència i entra quasi en la vida adulta amb responsabilitats, com ara l’entrada al món laboral o  l’acabament dels estudis, sense perdre l’essència de cada personatge.

Ivan Carbonell, Onades de platamar, Tabarca (2023)

Amb tot, podem afirmar que un dels majors mèrits de l’autor és portar la fantasia als territoris pròxims que, per la seua quotidianitat, mai trobem que puguen ser escenaris de misteri. Ho ha demostrat magistralment també en altres obres, com ara Balada de la frontera, mereixedora d’un Premi Enric Valor de novel·la. L’indret triat aquesta vegada és la Plana Alta, entre les poblacions de Benicàssim i Orpesa, on, com a tot arreu, es poden trobar espais de llegenda idonis per a situar una trama d’intriga. Els perills als quals s’enfronten no provenen d’éssers fantàstics ni màgics, sinó de la maldat més prosaica i habitual amb la qual ens toca lluitar en tots els temps, la dels interessos econòmics desmesurats i desconsiderats que no tenen cap mirament pels valors del patrimoni cultural i històric.

El “misteri”, però, forma part d’una trama argumental que no segueix una sola línia, ja que hi conflueixen els relats de ben bé cada personatge i les seues situacions personals del moment. La línia temporal principal que marca l’estructura del llibre és un concert al qual han quedat per a anar junts els amics i, dins de cada apartat temporal, trobarem una subdivisió per personatges, junts o separats, que afegirà narracions diverses fins a arribar al sentit global del relat.

Si la coneixença del territori és un dels valors afegits en cadascuna de les històries de la colla, no ho són menys els referents literaris o patrimonials, elements que de manera inconscient o involuntària es fixen en la memòria del lector i suposen un aprenentatge general més enllà del goig de la lectura. 

En cadascuna de les obres abans citades, acabem la lectura coneixent Cocentaina, Xàtiva, València, Moraira o el Camp de Túria, entre d’altres, i en cada lloc descobrim elements vinculats que ens sorprendrien si els trobàrem en llocs llunyans i que, tot i formar part dels nostres pobles, no érem conscients de la seua existència. Donar-li aquesta nova dimensió és una forma molt valuosa de ressignificar el territori.

Encara que la fantasia és present i imprescindible per al contracte entre escriptor i lector que estableix la versemblança, amb la nova etapa vital dels personatges també s’hi inclou una dosi de realitat. Créixer també és aprendre que el món no sempre és ideal, que hi ha l’amor, però també el desamor, que les persones poden tindre una cara A i una cara B i que viurem moments genials que ens ho semblaran encara més pel contrast amb els amargs. I que les coses, molt sovint, no són el que semblen.

Des d’un concert de rock amenaçat per la cobdícia d’uns mals governants als antics vaixells pirates del temps del Papa Luna, hi ha els fantasmes del mític Hotel Voramar, on es van allotjar figures que l’han convertit en espai literari, com ara John Dos Pasos, Ernest Hemingway o Dorothy Parker; la Torreta del Rei i el misteri del tresor que hi havia d’arribar des de Sevilla; espais reals i fets històrics que es barregen amb aparicions i secrets enigmàtics; l’encant de noves descobertes o l’efecte màgic de la fantasia, als quals podrem arribar si ens deixem arrossegar per les Onades de platamar.

Més notícies
Notícia: Martí Sales: “Hem d’aprendre de tot allò que no som”
Comparteix
Ha rebut la distinció del Premi Jocs Florals de Barcelona 2026 per "Descripció del món" 
Notícia: “Cartes d’amor”, de Virginia Woolf i Vita Sackville-West
Comparteix
Traducció de Mireia Vidal-Conte | Mostren sovint una enyorança, una ànsia, una inseguretat, i fins i tot, una desesperació, un amor gens fàcil ni senzill
Notícia: “L’últim roder”, de Josep Franco
Comparteix
Narrativa | Llegir una de les novel·les imprescindibles fora de les aules
Notícia: “Indignitat”, de Lea Ypi
Comparteix
Narrativa | La història dels seus avantpassats i, alhora, la d’Albània, la d’una Europa insòlita

Comparteix

Icona de pantalla completa