L’últim roder és una de les novel·les més venudes al País Valencià. Cert. Fa quatre dècades que circula i, evidentment, seria redundant presentar-la ara. Sobrer seria, també, reduir-la a “lectura recomanada” per als instituts; això ja ho han fet molts. Davant la mancança de lectors adults en valencià, jo m’estime més fomentar la lectura voluntària perquè és la que més possibilitats té de guanyar lectors per a la llengua.
Convé recordar, abans de tot, que aquesta novel·la no fou concebuda per a un públic jove, sinó que fou la demanda escolar, necessitada de textos adients, la que li atorgà aquesta condició. Des de l’editorial Bromera continuen adreçant-la als centres educatius, cosa comprensible, però sospite que l’etiqueta de “novel·la juvenil de bandolers” l’ha allunyada dels adults que podrien gaudir-la. I és ací on sorgeix la qüestió essencial: per què aquesta novel·la sedueix el lector adult que la tria lliurement, fins i tot aquell que encara no ha adquirit el costum de llegir en valencià?
Doncs, en primer lloc, perquè és una novel·la que obri dues portes: la del goig per llegir en la nostra llengua i la d’un escriptor de referència en tot l’àmbit lingüístic. Com s’hi fa palés, la narració és clara i lineal, fet que facilita la comprensió del text i del context històric, alhora que manté l’interés gràcies a un ritme viu. D’altra banda, la prosa de Josep Franco és rica, precisa i d’una oralitat que enganxa des de la primera pàgina, quan colpegen amb insistència la porta del convent de Santa Maria de la Saviesa.
En segon lloc, un adult que la rellig –o la llig per primera vegada– hi pot trobar ressonàncies amb la seua pròpia experiència, quan ja ha conegut la complexitat de la vida. Només cal fixar-se en la figura central, Eugeni el Frare, un personatge marcat per l’absència dels seus pares i que, a causa de les circumstàncies difícils de la seua vida i de les injustícies que pateix, acaba convertint-se en roder. Un antiheroi en lluita contra el món i la injustícia per “defensar la pàtria contra l’opressió dels rics, els senyorets i els capellans”. Tot i tractar-se d’un ésser de ficció, inspirat en figures llegendàries de roders valencians, dubta, sofreix i s’equivoca com ho fem cadascun de nosaltres. Per això acaba sent “el nostre amic”.
En tercer lloc, els lectors d’edat solem tindre més curiositat pel passat i entenem millor com pot arribar a ser un espill del present. En aquest cas, coneixem un període convuls de la història valenciana del segle XIX, en el context del bandolerisme valencià.
Josep Franco mostra la fragilitat d’un món rural atrapat entre les desigualtats, la desamortització i els canvis de poder, amb els avalots com a expressió d’un malestar popular. En paraules del narrador: “temps de revoltes, bandolers i gent de mala vida.” Un poc més avant hi afig: “de roders i gitanos, de revolucionaris i carlins, de llauradors morts de fam…” En definitiva, temes que encara poden tindre rellevància en un món on es debat constantment sobre desigualtat, drets socials i dignitat.
Finalment, no podem deixar de banda una història amorosa que els adults llegim amb una certa tendresa melancòlica. Eugeni s’enamora de Mercé “amb un amor adult”. Empés per la predicció d’una dona d’ètnia gitana, “volia deixar-se caure en les mans finíssimes de l’amor i estava decidit a anar a buscar-la, ni que fora a l’altra part del món”. I quan finalment el destí els torna a unir són conscients que “la vida els havia fet perdre molt de temps i ara volien recuperar-lo en poques setmanes”.
Per totes aquestes raons, ja és hora de preguntar-nos si una obra d’aquesta volada ha d’arribar a un públic més ampli. En el meu modest parer, és tan sòlida com a novel·la que no em sembla massa situar-la dins de la gran tradició de la novel·la d’aventures històriques amb heroi popular, digna dels grans referents del gènere, com ara Robin Hood de Howard Pyle, Ivanhoe de Walter Scott o El capità Alatriste d’Arturo Pérez-Reverte.
Per tant, cal confiar més en el mercat del lector voluntari i buscar altres camins cap a uns lectors adults desitjosos de conéixer la llegenda d’Eugeni el Frare, “l’últim gran roder declarat de la Ribera”.
