La llavor en la fosca, de Josep Conill, és un llibre imbuït de la circumspecció d’un epitafi autoimposat. S’articula en sis parts, a partir d’una progressió que va del pressentiment de la descomposició a la consciència del món. Conill no escriu poemes solts i després els recull en un llibre: hi construeix una arquitectura tan sòlida que sovint un es pregunta si no li sobra paret i li manca finestral.
Dic construeix i podria dir també destrueix, sense que siga un oxímoron. Ho he escrit en altres llocs: Conill és un destructor de poemes. L’he vist llançar a la brossa composicions que no assolien els seus estàndards de qualitat i que ja hauria volgut escriure jo mateix.
Una de les bigues mestres del llibre és la consciència de la fallida del llenguatge. En “Poètica possible”, escriu:
“Al capdavall, només una lliçó
t’ensenya l’escriptura:
en instants memorables,
certs versos són capaços
d’infondre vida nova
a la paraula exhausta.”
Ara bé, enfront de la paraula exhausta, sempre queda la temptació del silenci. El poeta defuig aquest camí i, com un faquir, s’enfila
“a un firmament
de pur no-res,
per forjar el cant del No
en l’enclusa del Tot.”
El risc és evident: que tanta altura acabe per produir vertigen o una caiguda fatal sense xarxa, experiència abordada en els dos poemes reunits sota el títol d’“Ícar”.
En aquesta línia, el poema “Samsa” estableix un diàleg kafkià amb l’absurd i amb la incomunicació, mitjançant la referència a l’home que es desperta convertit en un pancrustaci monstruós en lluita amb els mots, que en el seu cos
“arrelen, com síl·labes en guerra,
i et criden pel teu nom de fonts en l’hora negra,
estenalles de mort, escarabats tossuts.”
Conill és conscient del poder dels noms, també que aquest poder és precari i sempre es troba en perill. Més si aquests noms li arriben de “selves tropicals”, com en “Ornithology”, un poema excel·lent que té l’amabilitat de dedicar-me i es clou amb l’evocació del
“seguici d’Orfeu,
crucificat
en la clau de sol
d’un paradís naïf.”
La segona part del llibre és la més vitalista. En “Doble mort”, els amants moren “l’un dins de l’altre, / com en un holocaust / de nines russes”. Fusió i desaparició alhora, el desig com a dissolució. Una imatge potent, incòmoda, d’aquelles que no es deixen llegir sense fricció.
“Vòrtex”, a parer meu, és dels moments més fins del llibre. “A mos rodó, amor meu, rodem a mos rodó…”: ritme, joc, al·literació, quasi una fractalitat mandelbrotiana poc habitual. El vòrtex com a descripció de l’experiència eròtica, el desig com a espiral que mena cap al no-res, cap a la pèrdua de la identitat, cap a la mort simbòlica.
La tercera part ens presenta una sèrie d’imitacions de la vida danyada, i a la quarta i la cinquena parts la mort hi compareix amb la seua pompa i cruesa inevitables: “No saps que el full en blanc és una sepultura / i la posteritat un taüt fet a mida?”. La idea no és nova, però ací funciona com a condensació del que el llibre ja postulava des del principi.
Remarqueu la paradoxa: es titula La llavor en la fosca, però la sement és símbol de vida. Com pot una obra tan impregnada del Tànatos parlar de llavor, de promesa, de futur? Perquè Tànatos en la poesia de Conill no és una pulsió autodestructiva pura, ans una pulsió transformada en creació. La llavor, per a germinar, ha de morir com a tal; ha de descompondre’s, perdre la forma i ser devorada per la terra. Només aleshores esdevé planta.
Això és el que Conill fa amb la poesia: la sotmet a la mort perquè reviscole. Tànatos no és l’enemic d’Eros; n’és el complement. L’abraçada dels amants és una abraçada de mort; la paraula exhausta és una paraula que ha de morir per a renàixer; la història és un cementeri que pot ser fecundat per la memòria.
En la darrera part, Conill es mira el món i no el troba amable: “S’hi ofeguen immigrants / com greus glaçons de carn / dins l’scotch dels tirans”. Ací la poesia entra en un territori molt transitat. Però se’n surt amb ofici, tensió i estil.
I si bé la serietat, en el fons, és la benzina de la transcendència i el llibre no abunda en moments amables, no li falta tampoc un àcid sentit de l’humor i del sarcasme. El millor exemple el trobem a “Stabat Mater”, el monòleg de la Mare de Déu que comença amb un vers esclatant, teològico-irreverent, “T’has ben fotut, arcàngel saltamarges…” –i que conste que aquest no n’és el més fortet–, en una de les composicions on el llibre respira de manera diferent, amb una ironia que trenca la temperatura general.
Conill domina les formes. En el sonet “El cabalista” descriu l’escriptura com un combat “amb mots intrèpids com espadatxins / de finta destra i instint assassí”. La metàfora li escau: en quefers poètics sap quan atacar i quan defensar-se amb floret venecià. Com tots els virtuosos, corre el perill de ser massa paó i perir en el combat.
Per sort, n’és conscient, i per això critica certes modalitats insubstancials de poesia en “L’impostor”, “Arthur” o “Lletraferit”, on es demana si bona part d’aquesta fastuosa faramalla formal no esdevé sovint un mer truc per camuflar el buit.
Comptat i debatut, La llavor en la fosca és un llibre d’alta compactació discursiva. Potser peca de gravetat sostinguda i li falta una mica d’aire entre blocs, però li sobra ambició, ofici, risc formal i una voluntat clara de dir coses importants sense acudits idiotes ni coartades banals.
